LA CARPETA
Parlar només d’una portada en el cas d’A Alcoi seria menystenir la feina del seu autor. Es tracta d’una veritable carpeta, feta de cartró, on cada detall estava molt pensat. Ovidi Montllor i Antoni Miró eren dos artistes alcoians que sobresortien cadascú en la seva especialitat. Miró era quatre anys més jove que el cantant i s’havien fet amics quan l’artista plàstic tenia 18 anys i començava a donar a conèixer la seva obra. En aquell temps, Montllor encara freqüentava els grups de teatre d’Alcoi. L’amistat entre tots dos va perdurar per sempre, i cada vegada que el pintor i escultor anava a Barcelona visitava el seu amic.
Quan el cantant va voler dedicar un disc a la seva ciutat natal, no va tenir dubte de qui era el més adequat per a la part gràfica. Ningú com aquest altre alcoià podia captar l’essència del que volia transmetre en aquell treball. Ho recorda Antoni Miró: “A Alcoi és un àlbum modern encara avui dia. Anàvem un segle per davant del que s’estava fent en aquell moment. Em va sorprendre molt que la companyia acceptés el projecte, perquè llavors es considerava que s’havia de posar una foto de l’artista per poder vendre més discos”.
Per tal que s’identifiqués el disc amb Alcoi es va buscar un vincle amb la identitat industrial del poble. “Ho vam voler transmetre a partir dels materials humils. Volíem cridar l’atenció, que la carpeta ja fos distinta i futurista, i que no perdés vigència amb el temps. L’encaix recorda el d’una caixa de cartró i l’embolcall de dins és paper d’embalar imprès a una sola tinta”, revela Miró. Com a curiositat, a la primera edició no hi apareix el nom de l’artista: “No vaig voler signar la carpeta, perquè pensàvem que era més important l’obra que l’artista. Després, a les reedicions ja hi va sortir”.
El cantant va quedar tan complagut que assegurava que el disseny valdria un Premi FAD, que mai no va aconseguir. Miró i Ovidi Montllor van tornar a treballar plegats en un projecte que la malaltia del cantant no va permetre acabar, el darrer disc que s’havia d’anomenar Verí Good. El disseny d’Antoni Miró es pot apreciar a la portada de la capsa que recull la integral de Montllor Antologia, 13 CD (Dahiz Produccions, 1999).
ALCOI
‘Qui perd els orígens, perd identitat’, cantava Raimon en un encertat vers que el temps ha convertit en aforisme. Ovidi Montllor va tenir sempre clar qui era i d’on venia i ho va expressar en diferents cançons. La ciutat on va néixer va ser sempre un paisatge recurrent per a les seves cançons, i es va fer explícit al disc A Alcoi. No obstant això, les referències als seus orígens són subtils i contrasten amb l’explicitat del títol. La primera gran referència és a la cançó “Homenatge a Teresa”, una melodia que Montllor ja havia enregistrat al disc Un entre tants... (Discophon, 1972), llavors titulada simplement “Homenatge”. La lletra parla d’un personatge real, Tereseta ‘La Boja’, una dona alcoiana a qui la Guerra havia fet embogir. Extravagant en la manera de vestir, s’entenia millor amb els infants que amb els adults i el cantant li atribueix alguna de les grans revelacions de la vida (‘Ella ens va dir d’on veníem,/ i que els Reis de l’Orient/ no existien./ Ni llops ni esperits’) i la iniciació en el descobriment del sexe (‘Ens parlava de l’amor/ com la cosa més preciosa/ i bonica./ Sense pecats’). També apareix Alcoi a “Les meves vacances”, una cançó deutora de la “Supplique pour être enterré sur la plage de Sète”, de Georges Brassens, on parla de la seva mort: ‘Porteu-me a Alcoi,/ que és el meu poble,/ i allà on comença/ el ‘Barranc del Cinc’,/ prop d’un romer, deixeu-me ja’. La presència alcoiana al disc es completa amb el guitarrista Rafael Rico, que posa música a l’adaptació d’Estellés “Els amants”.
Igualment, el poble és ben present a altres gravacions. L’evocació de la infantesa passada a Alcoi s’explicita a “Als pares amb tota la impotència” –de Crònica d’un temps (Discophon, 1973)– o “L’escola de Ribera” –de De manars i garrotades (Edigsa, 1977)–. A “La cançó del cansat” –de Bon vent... i barca nova! (Ariola, 1978)– afirma, entre altres coses, ‘I per cor duc Alcoi, la terreta’. Finalment, grava “El meu poble, Alcoi”, una adaptació de “Le plat pays”, de Jacques Brel, que havia de formar part del disc que preparava abans de morir i en la qual descriu el seu poble de manera tendra, sense cursileria i amb un punt de mala llet en algun moment.
Ovidi Montllor Foto: Arxiu Enderrock
TOTI SOLER
El nom d’Ovidi Montllor està indissolublement associat al de Toti Soler. Sempre van ser molt amics i ja van treballar junts des dels primers senzills i EPs de l’alcoià. Després, Montllor va provar altres acompanyaments als discos Un entre tants… i Crònica d’un temps, de 1972 i 1973. El següent disc, A Alcoi, el va tornar a fer amb Soler i, des de llavors, ja va treballar amb ell per sempre més. “Érem molt amics des del 1968 i ens vèiem molt. I a partir del 1974 vam acordar que aniríem junts. Ens enteníem molt bé a l’escenari i a ell li resultava més sostenible econòmicament que hi anés jo que no pas tot un grup”, recorda el guitarrista.
El guitarrista maresmenc va tenir-hi una participació destacada: “Vaig fer els arranjaments i vaig tocar diverses guitarres, fins i tot una d’elèctrica... És un disc amb un repertori molt encertat de cançons magnífiques, que han quedat per sempre”. Tot i aquesta asseveració, el guitarrista també adverteix que Montllor no havia tocat sostre: “Era un cantant que anava creixent. Hi ha artistes que triomfen amb una o dues cançons i després s’ha acabat el bròquil. No cal dir noms. L’Ovidi, no. Tot i saber que era un músic senzill, tenia una voluntat de ferro i feia unes músiques precioses”.
Toti Soler subratlla el més destacable: “Era un actor a qui li agradava cantar i que feia cançons precioses, però on més destacava era recitant poemes. En aquest disc queda clar amb ‘Els amants’. Però si s’escolta Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (Edigsa, 1976) o Diu ‘Coral romput’ es pot copsar la intencionalitat de tot el recitat. És sensacional. Al principi, ell també tocava la guitarra, però vam arribar a la conclusió que amb la meva ja n’hi havia prou i que ell necessitava les mans lliures per poder-se expressar”. Soler pensa que A Alcoi és entre els millors del seu treball conjunt: “Per a mi, el millor que he fet amb l’Ovidi és aquest disc i també Diu ‘Coral romput’”. Justament en aquesta gravació Ovidi Montllor va aprofundir en el recitat: “A mi m’interessava molt aquest aspecte perquè em donava molta llibertat. Generalment les cançons eren lletra i música d’ell, i en canvi als recitats la música era meva”.
LES CANÇONS
L’ingredient imprescindible perquè un disc tingui èxit i se’n parli mig segle més tard és que contingui cançons que hagin penetrat a l’imaginari popular. I en el cas d’A Alcoi n’hi ha unes quantes. El disc s’obre amb una peça d’autoria pròpia, “De res”, recitada sobre la guitarra de Toti Soler. I tot seguit ja sona “Homenatge a Teresa”, una de les indispensables del seu repertori i que ha conegut multitud de versions, de Miquel Gil amb Pascal Comelade a El Diluvi passant per Inadaptats.
El tercer és el recitat d’un dels poemes més emblemàtics de Vicent Andrés Estellés, “Els amants”, acompanyat de dues guitarres, la principal del mestre alcoià Rafael Rico. Sense deixar la poesia, Montllor s’endinsa en l’obra de Pere Quart amb “Corrandes de l’exili”. En aquest cas, no és recitat sinó un poema musicat i cantat. A “Les meves vacances” projecta les seves últimes voluntats amb un to optimista: ‘Em creureu mort./ Jo no hauré mort./ Faré vacances!’.
La cara A es clou amb el poema de Salvador Espriu “Assaig de càntic en el temple”, que comença com un recitat, avança com un cant parlat i acaba un altre cop amb un recitat. La cara B s’obre amb un text d’Ovidi Montllor musicat per Xavier Batllés, “A la vida”, i segueix amb la irònica “Una nit a l’òpera”. Després de “Món divertit”, el disc es tanca amb dues peces indispensables, que també han estat multiversionades: “Va com va” i “Tot explota pel cap o per la pota”.

.jpg)












.gif)


