Tot apuntava que aquesta nit seria d’aquelles que queden gravades a la retina. I, després del que vam viure a la sala Razzmatazz, no va quedar cap mena de dubte que tot el públic assistent recordarà l’últim concert de Gertrudis amb enyor, però també amb un somriure d'orella a orella. Perquè els de la Garriga han posat punt final als seus 25 anys de trajectòria amb un últim ball que ens ha permès gaudir a tots fins a l’últim acord i la darrera melodia que han sonat pels altaveus.

Eren dos quarts de vuit del vespre quan la gent començava a arribar a la sala del Poblenou i, de mica en mica, anava agafant el seu lloc. L’ambient que s’hi palpava era festiu, a la vegada que s’hi podia observar gent de totes les edats. Ja ho diuen que la rumba és un estil intergeneracional!

A la pantalla que hi havia darrere de l’escenari s’hi podien veure uns divertits vídeos en format vertical, en els quals apareixien els tres fundadors del conjunt jugant amb diferents filtres propis de les stories d’Instagram. Una forma simpàtica de rebre als fans, apropant-se, també, a les noves generacions que els han començat a seguir en els darrers anys, fent referència a l’actual societat digital i de les xarxes socials.

Amb el recinte ple de gom a gom, a les nou de la nit es van apagar els llums. De sobte, d’entre la cridòria dels assistents en va sobresortir un audiovisual que repassava la història del grup, mentre una veu profunda ens deia “Gertrudis ha format part de les vides de tots els que avui sou aquí, d’una manera o altra”. Unes paraules totalment encertades, que donaven peu a l’inici d’un concert ben emocionant.
 
Les notes de “Bon dia vida” van ser les primeres a sonar per donar la benvinguda al públic, juntament amb unes explosions de confeti que convertien el moment en una postal plena de colors, completada amb la imatge de la gent cantant a ple pulmó “No em dona la gana”. La comunió amb el públic era evident, i la posada en escena, dinàmica i explosiva.

De sobte, una enèrgica batalla entre la secció de vents va fer pujar les revolucions de l’espectacle, mentre el violí d’Edu Acedo feia ballar la sala al ritme de música balcànica. Això va donar pas a un seguit de cançons que, en poc temps, ja s’han convertit en clàssics de Gertrudis. Temes com “T’he imaginat tant” van ajudar a alçar el vol del concert fins al punt que Xavi Freire (guitarra i veu) es va animar a rapejar i tot, mentre Xavi Ciurans (cantant) treia el seu característic bombo per afegir més èpica al moment.

Després d’aquesta sorpresa, va pujar a l’escenari la primera de les col·laboracions que farien de la nit una vetllada entre amics. D’aquesta manera l’aparició de Pipo va començar a aportar els primers tocs de ska al concert, que van derivar en la bonica i enèrgica “Rua de Raiña”, i també en el crit “els carrers seran sempre nostres”, donant per acabada la primera part del recital amb la baixada de les cortines.
 
Mentre acomodaven l’escenari per dur a terme un acústic que robaria el cor a tot el públic, una veu de fons explicava la importància que la rumba catalana ha tingut per Gertrudis des dels seus inicis, tot fent homenatge a un estil genuí del nostre país que es mereix ser reconegut Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I així ho ha demostrat el grup, amb un bloc musical entranyable en el qual el ventilador ha estat el principal protagonista, juntament amb la veu del públic. Sense deixar de banda el seguit de col·laboracions que han convertit aquesta secció en inoblidable, com la d’en Sicus de Sabor de Gràcia, o el moment màgic de Los Manolos pujant a l’escenari per interpretar el seu himne més internacional: “Amigos para siempre”.

“Que no pleguin!” cridava en Joan Herrero, cantant de Los Manolos, mentre els llums es tornaven a apagar per donar lloc a la reproducció d’un vídeo que simulava una conversa de WhatsApp que permetia introduir la pròxima col·laboració de la nit i obria la darrera part del concert. Així la Mari de Chambao apareixia per interpretar “Tant lluny de tu” i precedia la sortida en escena de Doctor Prats.
 
Després de tocar un medley de diverses cançons i de mostrar-nos com sona el seu últim ball, David Ros, Maruja Limón i Roger Rodés (el productor del darrer treball de la banda) van entonar “M’agrada”, per acabar invitant a tota la resta de convidats a pujar, de nou, a l’escenari per cantar-li conjuntament a la samarreta d’imperi que més caracteritza al grup. L’emoció del públic es va desfermar, però, en veure que enmig de l’actuació i dels agraïments, l’equip de Promo Arts Music els havia portat un pastís gegant per celebrar els 25 anys de Gertrudis i el seu comiat.
 

Quan ja semblava que el concert havia arribat a la seva fi, els de la Garriga van voler donar un últim regal als seus seguidors oferint-los-hi un potent bis amb “Si tothom calla”, fent palesa el seu vessant més festiu i reivindicatiu. Per acabar, de nou, com havien començat, oferint al públic el cant a la vida i a l’alegria que és “Bon dia vida” per últim cop.

Abans de marxar, però, van decidir donar la mostra d’agraïment més maca que podien fer als seus fans, després de tots aquests anys: baixar de l’escenari per estar el més a prop possible d’ells i ballar un darrer sirtaki amb tota la gent que els ha acompanyat en aquest viatge. Una emotiva i sentida manera d’acomiadar-se, amb llàgrimes als ulls, d’una etapa que ha donat milers d’alegries a molta i molta gent.

Gertrudis poden estar ben contents i orgullosos de tota la feina feta i d’allò que han aconseguit. Pocs grups arriben als 25 anys i, encara menys, evolucionant i reinventant-se com ho han fet ells al llarg d'aquest llarg de segle. Tal com ha dit el mateix cantant en acabar el concert, nosaltres tampoc oblidarem mai aquesta nit; però encara menys oblidarem totes les seves cançons. Les seguirem cantant i continuaran formant part de les nostres vides.