Van néixer al tombant de mil·lenni en aquella Garriga que bullia d’efervescència musical amb Dusminguet com a estendard de tot el moviment. La primera referència que van presentar és una maqueta avui introbable que bevia descaradament d’aquella escena i que alguns van confondre amb cançons inèdites Joan Garriga i la seva banda. D’alguna manera, en aquell moment, els Dusminguet van exercir de germans grans de Gertrudis.

Però els petits creixen, i Xavi Ciurans, Xavi Freire i Edu Acedo de seguida vam mostrar la seva pròpia personalitat. Ja l’apuntaven al seu primer disc Teta (Música Global, 2004) i la van acabar de definir a Gertrudis (Música Global, 2004), on van consolidar el pas cap a la rumba. El disc conté una cançó de les que marquen època: “Samarreta”.


A partir d’aquí, els garriguencs van aconseguir fer-se un lloc a l’escena musical catalana amb una proposta de rumba catalana que s’apartava de tots els cànons establerts i buscava nous camins per on transitar. Amb els discos va arribar la consolidació i la constatació que Gertrudis quadrava el cercle, ja que sense ser gitanos ni fer una rumba ‘acadèmica’ es va guanyar el respecte de tothom amb una rumba espontània i fresca amb lletres festives, per ballar i passar-s'ho bé.

La banda va visitar i van fer concerts a l'Índia, Canadà, Holanda, França, Bèlgica, Luxemburg i als principals festivals de tot l’Estat espanyol. Tot i això, el principal gruix de seguidors sempre el van tenir a Catalunya. I l’escena musical catalana té les dimensions que té, i Gertrudis no va aconseguir viure de la seva música. La dinàmica ‘nou disc-gira de presentació-gira preparant un nou disc-nou disc’ els va acabar engolint fins que després de la presentació del seu 5è disc, Tripolar (Música Global, 2011), van decidir aturar-se un temps indefinit. En aquest temps es van dedicar a altres projectes i van agafar distància amb la seva banda, encara que van fer algun concert esporàdic fora de Catalunya.

El 2015, quan ja feia dos anys i mig de l’aturada, Gertrudis va voler bufar les espelmes d’aniversari amb un disc de celebració dels seus 15 anys. El van anomenar Quinze 15 XV (2000-2015) (Promo Arts Music) i era una mirada a tota la seva obra. Els van ajudar músics amics amb qui havien compartit històries al llarg d’una dècada i mitja: Adrià Salas, Alguer Miquel, Jarabe de Palo, Los Manolos, Xavi Sarrià… Va ser el tancament d’una era.



Els anys de desconnexió van ser bons per la banda, que el 2016 va presentar el primer disc d’una nova etapa caracteritzada per un so més modern, on la rumba hi és present d’una manera menys descarada i en el que fins i tot s’atreveixen amb incursions a l’electrònica. Aquesta segona etapa ens deixa només tres discos [Ara volo alt (Promo Arts Music, 2016), No em dona la gana (Promo Arts Music, 2019) i Abans que s'acabi el món (Promo Arts Music, 2023)], però que contenen la ràtio d’èxits més gran de la seva carrera gràcies a la facilitat de Ciurans per convertir en melodia gairebé salmòdica alguns versos. Recordeu "No em dona la gana" o "Si tothom calla, hem perdut la batalla", per exemple.


Gertrudis se’n va, però les seves cançons queden perquè formen part de la memòria sentimental del país.