La institució metàl·lica liderada pel cantant i guitarrista terrassenc Eloi Boucherie ha assolit el sisè disc, Virtut del desencís (Eternal Juggernaut / Abstract Emotions, 2024). El resultat és un evident desencís per la deriva del món, però amb ganes i inspiració per facturar sis talls de mètal extrem progressiu. A més, el treball ha tingut la col·laboració d’Arnau Tordera I (Obeses). Parlem d'aquest nou disc amb Eloi Boucherie.



'Virtut del desencís' és un missatge del profund desencant que sentiu pel món actual?
És evident que sentim un profund desencant envers el món, i que ens dura des de fa temps. Si no fos així, no ens diríem Vidres a la Sang i faríem un altre tipus de música. Fem cançons per canalitzar les frustracions que ens assetgen pel que contemplem i vivim. És una canalització de l’energia negativa transformada en música. Això no vol dir que siguem depressius ni que estiguem sempre de mala llet; també tenim les nostres parcel·les de llum. Utilitzem l’art com a vàlvula d’escapament per observar el que no ens agrada i el que ens fa plantejar preguntes i reflexions.

Quan vau començar fa 20 anys, veies el món millor o pitjor?
E.B: Actualment veig el món d’una manera més evolucionada i mesurada. Tinc vint anys més d’experiència i vull pensar que en aquest temps he après alguna cosa, tot i que sovint penso que només sé que no sé res, com deia Sòcrates. Fa dues dècades tenia més energia i segurament també més agressivitat. El que em va moure a fundar el grup amb el nostre exbateria, Carles Olivé, va ser la mort del meu pare. I a partir d’uns poemes de Miquel Martí Pol, que estaven penjats a casa de ma mare, vaig trobar una manera de canalitzar la tristesa i frustració que sentia per la seva mort prematura i, més endavant, per parlar de les meves inquietuds sobre la mort, l’existència o el panorama polític i social.


El títol és una metàfora implícita d’un possible últim disc?
No ho sé, tot i que entenc que es podria llegir d’aquesta manera. És innegable que som més a prop del final que de l’inici. No crec que fem ni sis ni quatre discos més, però potser encara seran un parell.

Per què?
Cada cop tenim més dificultats per afrontar el procés de producció, a causa sobretot de les responsabilitats al marge de Vidres. La implicació de tots els membres suposa un esforç titànic i amb cada nou disc les energies van minvant. No vull deixar entendre que n’estem farts, perquè no és així. És només un exercici de realisme.

En aquest disc i al darrer, 'Fragments de l’esdevenir' (Abstract Emotions, 2022), heu abaixat el 'tempo'. Les cançons són més mesurades i ja no busquen l’agressivitat permanent. Per què?
És una qüestió de veterania i de cert grau de maduresa. Els tres primers discos sonaven d’una manera determinada, perquè aleshores no teníem prou criteri o una visió més àmplia més enllà de sonar fort, contundent i extrem. Després ens hem adonat que hi ha moltes maneres d’entendre un sentiment extrem; una idea que vam traspassar en els tres últims àlbums cap al terreny de les emocions, que sempre hem defensat com el gran baluard del grup. Darrerament hem intentat que cada disc soni molt diferent i que s’allunyi dels cànons sonors del moment. Avui dia el mètal sona massa homogeni. Per això vaig muntar el meu estudi, Farm of Sounds, i ens hem autogestionat totes les produccions i les mescles.



Molts grups canònics del mètal extrem creaven imaginaris escapistes, però Vidres apel·leu a emocions lligades a la realitat.
És la filosofia que sempre ens ha distingit. La gran majoria de les meves cançons de mètal preferides són totalment absurdes i infantils, i en gaudia molt perquè em transportaven a altres mons. Però la comunitat metàl·lica ja té uns anys i crec que li toca evolucionar i fugir dels clixés. Les lletres de fantasia i satanisme sempre han estat una vàlvula d’escapatòria per oxigenar-se de la realitat, que ja és prou fotuda a vegades. I això és lloable, però el fet que encara avui dia sigui el model referent vol dir que alguna cosa no funciona.

Quines són les vies actuals per afrontar aquesta realitat?
Crec que ja és prou escapatòria de la realitat ser músic, perquè representa una teràpia meravellosa. Per als que dubtin de si fer música, els animo a fer-ho, perquè necessitem més músics creadors i menys intèrprets i reproductors de versions.


El tema “Màrtirs” relata la violència i l’explotació d’Occident envers altres pobles. Està especialment inspirada en Palestina?
És una reflexió sobre com veig el món. La situació de Palestina em va donar la idea, perquè és profundament injust el que està passant. No vull culpar directament la població israeliana, sinó més aviat els dirigents. Al final, la conclusió de “Màrtirs” és que el gran mal d’aquest món són els Estats Units i Occident. Al llarg de la història, Occident s’ha dedicat a explotar les poblacions més dèbils per extreure les seves riqueses. Volia expressar el profund rebuig que em causa tot el que es deriva del sistema capitalista, perquè genera moltíssimes injustícies i desigualtats al món, però sense donar lliçons sobre com fer el món millor.