Paco Muñoz és un personatge indispensable per explicar la cançó d'autor al País Valencià dels últims cinquanta anys. Autor de l'emblemàtica “Què vos passa, valencians?”, també ha cultivat la musicació de poemes, especialment de Miquel Martí i Pol i de Vicent Andrés Estellés. Retirat dels escenaris ja fa uns anys, ara ens obsequia amb un regal inesperat, el disc Gràcies (PM Produccions), en el que interpreta 14 cançons de cantants que admira: Lluís Llach, Paco Ibáñez, Quintín Cabrera o Atahualpa Yupanqui. Avui, n'estrenem una de les versions del disc: "Me'n vaig a peu", original de Joan Manuel Serrat.



Aquest és un disc especial, inesperat fins i tot per a tu. Explica’ns-en la història.
Això neix d’un concert de l’any 2005 a Almussafes en què vaig fer un repertori basat en cançons de d’altres cantants que m’han impactat al llarg de la meua vida. M’ho van gravar per tenir un record i l’he guardat tots aquests anys. Fa un temps, Nacho Mañó, que és un gran productor, em va demanar si tenia algun enregistrament. Li vaig regalar una còpia i li va agradar molt. Va treballar sobre una cançó i amb els mitjans tècnics actuals, va aïllar la meua veu per una banda, el piano d’Enric Murillo per l’altra, i va desestimar la resta. I a partir d’estos ingredients va tornar a vestir la cançó. El resultat em va sorprendre i agradar.

Heu fet tot el disc d’aquesta manera?
Sí. A més, Mañó ha tractat el piano d'Enric Murillo per fer-lo sonar amb distints sons diferents de com era originalment. També hi ha una altra perleta a la cançó “Vidala para mi sombra” d’Atahualpa Yupanqui. La guitarra que sona és la del cantant argentí, que també l'havia aïllat temps enrere d’un disc seu. El resultat final té poc a veure amb la gravació original, però el disc també és especial per un altre motiu. Quan grave un disc, sempre són cançons noves que encara ni tinc interioritzades del tot. En canvi, estes cançons formaven part de la meua banda sonora i me les sabia de memòria de tota la vida.

Què hi cantes?
Peces de cantants que m’estime i que m’agraden: de Joan Manuel Serrat “Plany al mar” i “Me’n vaig a peu”; de Lluís Llach “Que tinguem sort” i “Abril 74”; d’Ovidi Montllor “La cançó de les balances”; de Paco Ibáñez “El lobito Bueno” i “Palabras para Julia”; d’Atahualpa Yupanqui “Vidala para mi sombra”; de Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”; de Zeca Afonso “Grândola vila morena”; de Luis Pastor “El niño yuntero”; de Quintín Cabrera “No puedo hablar”; de Marcos Velásquez “Juan”, i de Josep Bastons “Mariner de terra endins”. Estic molt content perquè gràcies a este disc he représ el contacte amb molts d’ells. Per exemple, em va alegrar tornar a parlar amb Sisa, amb qui feia molts anys que no parlàvem. Ha rebut el disc i sé que li ha agradat. A la meua versió de “Qualsevol nit pot sortir el sol” vaig introduir alguns personatges pel meu compte, que em va dir que ell també s’estima.

Tenies preparat el disc ja fa unes setmanes, però s’ha anat endarrerint…
Sí, pràcticament no l’he promocionat encara. Ho volia fer fa un temps, però va arribar la DANA i ho va alterar tot. Ni la gent ni jo estàvem per a aquestes coses. I pensa que els diaris, gairebé van suprimir la secció de cultura. No era el moment.