Mos-Kids és una formació musical sorgida en el si del grup lleidatà de teatre Alea Teatre. Acaben de publicar el seu primer disc Aprendre a volar (Halley Records, 2025), un treball adreçat al públic familiar que narra una història que gira al voltant de l’amistat, el respecte, l’empoderament, la superació i la confiança. Avui presenten aquest nou espectacle en directe, a les 19h al teatre Jesús Concernau de la Farinera del Clot (Barcelona). De tot plegat n’hem parlat amb Albert Parra, un dels seus components.



'Aprendre a volar', el vostre primer disc, té una voluntat pedagògica?
Sí, perquè les cançons expliquen una part d’una història que té uns valors més o menys pedagògics. Per tant, diria que és una cosa que ho porta intrínseca en el nostre cas, que fem un concert dramatitzat, amb un principi, un nus i un desenllaç.

Les cançons adreçades al públic familiar sempre han de tenir una vocació pedagògica?
En solen tenir. Al final ha de ser un producte per als nens i, òbviament, també per als pares. Suposo que la nostra funció principal no és educar, però tampoc és esvalotar el galliner. Penso que l'objectiu és fer-ho passar bé. Al final, som cultura, però sobretot som entreteniment: l’objectiu és que el públic gaudeixi, i alhora tenim clar que hi hem d’incorporar certs conceptes que també agradin als adults.

​
Per què teniu en compte que també agradin als adults?
Perquè, al final, els pares han de portar els nens al teatre o als concerts i, per tant, hi han de ser i volem que també s’ho passin bé. Per això hi ha una part de l’espectacle que, musicalment, està més encarat als adults i, pel que fa a l’acció, als infants. D’aquesta manera pretenem que mentre l'infant és presa de la història, l'adult també trobi el seu espai.

Això com es fa?
Bé, a l'hora de passar al format de teatre musical i convertir-ho en un disc i un concert dramatitzat, hem hagut de treure text i afegir-hi música, amb versions d’AC/DC o de Michael Jackson. Es pot dir que donem una mica de menjar als nens i una mica de menjar als pares.


Quina és la història que s’explica al disc?
Explica la història de la Sati Mos-Kid, que és un mosquit en edat infantil que arriba a l'adolescència i ha de passar la prova que passen tots els mosquits, que és aprendre a volar. El trencament en la història el provoca el fet que ella no pot passar aquesta prova i s'ha d'espavilar a buscar diferents maneres per aconseguir-ho. Això la porta a emprendre un viatge cap al desconegut, que en aquest cas personifiquem en la ciutat de l’Oest. A partir d'aquí, i amb un seguit de peripècies, aconsegueix empoderar-se i aprendre a volar.

I la sang també hi té molta presència.
Sí. Això ho hem jugat bastant. Sabem que només piquen les mosquits femelles i vam buscar un mosquit mascle, en Johnny Metra-Kid, que és el dolent de la pel·lícula. Ell intenta persuadir les mosquits femella, com la nostra protagonista, per aconseguir la tan preuada de sang.  


Vosaltres, que heu tractat amb tota mena de públic, quines característiques considereu que són les inherents del públic infantil?
La gran diferència és la sinceritat. De vegades, per respecte o per tabú, el públic adult ho valora amb la boca més petita. Quan un nen no s'ho passa bé, s'aixeca i se'n va, si pot. Aquesta és la gran diferència. Per tant, has d'estar molt atent, i és molt important el ritme del concert perquè els nens necessiten inputs molt ràpids. L'adult és més capaç de valorar.

Suposo que és per aquest mateix motiu que el disc, musicalment, és molt divers.
Sí, i perquè la música és el resultat de la història i, en cada moment, la història demana un estil o un altre. Per exemple, quan surten els dolents de la pel·lícula, sonen versions de tecno dels 90. Quan estem a l'aiguamoll, anem cap al mestissatge, després tirem de rock i, quan hem d'explicar una història dramàtica, té tocs de musical.