Des de ben petita, Belén Bandera s'ha format com a pianista clàssica. Aquest lligam amb la música l'ha dut a participar en diferents formacions, com ara el Cuarteto para el Fin de los Tempos, on va coincidir amb el guitarrista Jaume Llombart. El 2021, els dos van començar a treballar junts com a duet de veu i guitarra, i ara han presentat el fruit d'aquesta unió: el disc A l'ombra del lledoner (autoeditat, 2024), un treball que visita l'univers dels somnis. Parlem amb la mateixa Belén Bandera per saber-ne més detalls.



Com sorgeix la idea de fer un disc fet a partir de cançons populars i tradicionals?
Amb en Jaume Llombart vam començar a tocar com a duet l’any 2021, amb motiu d’una primera gira a les Illes Canàries. Acostumàvem a interpretar un repertori jazzístic, però vam voler interpretar alguna cançó de Canàries. M’agrada  interpretar alguna cançó pròpia del territori que visito perquè et fa connectar d’una manera més especial amb el públic i, alhora, és un motor bonic per a descobrir i aprendre nova música. Així que la cançó "Arrorró" —popular de Canàries— va ser la primera cançó que va sembrar la llavor d’aquest disc conjunt, tot i que no ho sabíem en aquell moment.
 
El concepte del disc gira al voltant de la son i els somnis. Hi ha moltes cançons tradicionals que parlin d’això o és un concepte buscat?
En les etapes primerenques de recerca de repertori del disc vam començar a investigar cançons populars catalanes —i algunes d’ibèriques— que ens robessin el cor, i va ser pura coincidència que moltes d’elles fossin cançons de bressol. A aquestes van seguir les de compositors com Eduard Toldrà o Manuel de Falla, que també tenien cançons de bressol precioses i, en preguntar-nos per les compositores dones i buscar obres seves, ens vam adonar de la dificultat que representava ser dona, i més ser dona creadora en aquella època. Però si una cosa no escrivien les dones, en la poca creació que podien dur a terme, eren cançons de bressol. Això sí, moltes escrivien de somnis: d’alguna manera —conscient o inconscient— de tots els somnis que potser no tenien la possibilitat de viure pel fet de ser dones. Paral·lelament, va arribar a les meves mans el llibre del filòsof francès Gaston Bachelard La poétique de la revene (Presses Universitaires de France, 1960), que va acabar d’aportar la poesia i la bellesa conceptual que necessitàvem per a donar forma al disc.



És important recuperar la tradició, i més en el cas de les dones, que moltes vegades són oblidades més fàcilment?
Oblidades i tan oblidades! Ha estat tot un periple descobrir-les i trobar les seves obres. No en coneixíem cap de les que hem inclòs en el disc. Vam preguntar a musicòlegs, vam indagar i vam trobar algunes autores, però no les seves obres. Ni partitures, ni encara menys enregistraments: les cançons d’aquestes autores incloses en el disc mai s’havien enregistrat abans. Vam decidir acotar la recerca a Catalunya, a compositores dones catalanes: la primera va ser Narcisa Freixas —poca gent la coneix, però tots coneixem la cançó "La lluna, la pruna"—. Va ser tota una eminència en la creació de cançons infantils, i també va musicar alguns poemes, dos dels quals els hem inclòs en el disc. Després va arribar Carme Karr: la intel·lectual oblidada. L’editorial Medusa ha reeditat enguany el seu llibre 'Volves', i així la vaig descobrir. Va ser la creadora de La Feminal, la primera revista per a dones que no tractava de ganxet i neteja, pionera a reivindicar el dret de les dones a votar, compositora i infinitat de coses més. Genoveva Puig va arribar per cortesia de Jaume Doncos de la Casa Beethoven, qui ens va regirar de dalt a baix la seva pròpia botiga fins a trobar quatre composicions de l’autora en una edició datada dels anys seixanta —impresa als Talleres de grabado y estampación de música de A. Boileau—. El passat setembre vam preestrenar algunes peces del repertori al cicle Intrús, als espais patrimonials del Lluçanès, i el públic ens va descobrir una altra compositora: Palmira Jaquetti. Una creadora que sobretot havia escrit poesia i que es va veure obligada a triar entre la creació o el seu marit i família. Per això, quasi tota la seva obra és inèdita i es troba solament en originals únics a la Biblioteca de Catalunya.



A banda d'aquestes, també heu inclòs una obra de la mare de Jaume Llombart. Us l'ofereix ella?  
La Pepita Jorba és una eminència de la pedagogia en aquest país, així que no vam dubtar a preguntar-li pel repertori de dones compositores catalanes i indagar a la seva biblioteca. Vam trobar la seva cançó "Com és el mar?", escrita conjuntament amb el seu marit Constantí Llombart. Ella va escriure la música i ell es va encarregar de la lletra. 
 
Un dels temes que vàreu avançar és “A l’ombra del lledoner - cançó de bressol”, del compositor Eduard Toldrà, que justament surt en l’any del centenari de la publicació original del tema. 
Li tinc especial afecte a aquesta cançó perquè la meva mestra de piano clàssic de tota la vida, la Montse Massaguer, va enregistrar amb la cantant Júlia Arnó una integral de l’obra per a veu i piano d’Eduard Toldrà, en què hi havia aquesta peça. És una obra que m’havia escoltat moltes vegades al llarg dels anys, però mai vaig pensar que un dia l’enregistraria jo també.
 
D’entre els temes també trobem “Cançó de bres per a una princesa negra”, que inclou diferents cors i canvis de ritme, a diferència de la seva versió original, cosa que la fa destacar entre les altres. Com ho vas fer encaixar?
Tinc moltes i diverses versions al cap d’aquesta cançó, però per a mi l'“original” i la que em té un sentit personal és la que em connecta amb les arrels. Vaig créixer estudiant a l’escola de música del meu poble, Premià de Mar, —on anys més tard també he tingut el plaer de ser-hi docent— i era una de les cançons que més sonaven a l’escola. Tot sovint, la interpretàvem en grups corals amb cànon a tres veus, que és exactament el que hem fet en la nostra versió intimista amb en Jaume Llombart, tot i que li hem donat un toc una mica més country o folk.

 
El disc acaba amb la cançó popular ibèrica “Vengo de moler”. Per què l’esculls com a tancament d’aquest somni que és el disc?
Com a somni, i com tot a la vida, suposo que comença en el record, als paisatges de la memòria. La meva àvia materna em cantava cançons, i una d'elles era aquesta i d'aquí prové la connexió amb tot aquest ensomni. És una cançó popular ibèrica procedent de Castella que ha anat transformant-se al llarg dels territoris: la meva àvia la cantava sempre per Nadal. A la versió del disc, he volgut conservar la “versió original” de Castella a la primera estrofa a rubato, i després interpretar la versió andalusa, que és la que cantava la meva àvia.
 
A banda de les cançons, destaca la presència de les guitarres, que predominen al llarg del disc. Per què apostar per aquest so?  
En el cas de les cançons de dones compositores, que estaven originalment escrites per a veu i piano —el piano era l’instrument que tradicionalment tocaven les dones, perquè estava a casa—, hem volgut mantenir i respectar el màxim possible el que les compositores havien escrit o arranjat. Això es tradueix en interpretar amb de la guitarra una partitura que ha estat concebuda per a interpretar-se des d’un altre instrument. Per a fer-ho possible, a vegades hem hagut de jugar amb afinacions alternatives. D’altra banda, afinar les guitarres més greus ens ha regalat un timbre més especial i buscar una estètica càlida i intimista. El fet de canviar de guitarra segons la peça —n'hi ha d’elèctriques, acústiques, clàssiques i fins i tot una de romàntica datada del segle XIX— ha estat segons l’estètica o sonoritat que ens demanava en cada moment cada cançó.