Van sorgir fa tres anys a la falda del Montseny, van ser finalistes del Sona9 2020 i, gràcies al concurs Erra Forta van debutar amb un disc homònim editat per The Indian Runners. El segon disc els ha de confirmar com una de les criatures més fascinants de l’ecosistema musical català. L’ham de la pregunta (Bankrobber, 2024) referma l’aposta del quartet arbucienc per la psicodèlia més indòmita, iconoclasta i oberta de mires.



'L’ham de la pregunta' arriba tres anys després del primer àlbum, 'Remei de Ca la Fresca' (The Indian Runners, 2021). Pot semblar molt de temps, perquè avui dia tot sol anar molt de pressa.
Fer un disc és una feinada. Quan vam acabar de gravar el primer, ja vam començar a fer les cançons que han acabat formant part del segon. Ha passat molt de temps, però necessitàvem posar-nos a lloc abans de fer un nou pas. Vist amb perspectiva, ara tenim més clar com volem sonar i hem fet un disc millor. A més, durant aquests tres anys hem anat publicant senzills per recordar que seguíem vius.

Diuen que el segon disc sempre és més difícil que el primer, o com a mínim sol fer-se amb més pressió. Ha estat així?
Al primer disc hi vam posar cançons que havíem compost feia molt de temps, quan encara ni tan sols érem Remei de Ca la Fresca. Les havíem fet sense saber si les arribaria a escoltar ningú. Eren lletres anotades en una llibreta que van acabar sent un disc. En canvi ara he escrit les cançons conscient que hi haurà qui les escoltarà. No vaig pensar què volia la gent, però tenia clar que tothom podria escoltar el que diuen les cançons.
 
Durant aquest temps vau guanyar el Premi Erra Forta i vau gravar amb el segell The Indian Runners. En canvi, el segon disc l’heu publicat amb Bankrobber. Què ha passat?
El volum de feina era cada cop més elevat, i sentíem que necessitàvem un canvi. Vam parlar amb la companyia Bankrobber i van confiar en el nostre projecte. Fins i tot vam decidir que aquest disc el faríem junts sense que ells n’haguessin escoltat absolutament res. N’estem molt contents!

El catàleg del segell bisbalenc explica bona part del que ha passat als Països Catalans, musicalment parlant, durant el segle XXI. Què suposa formar-ne part?
Ens fa molta il·lusió. Fins i tot abans de dedicar-nos a la música, ja teníem Bankrobber com un segell de referència. Quan vam muntar el grup i ens plantejàvem si algun dia fitxaríem per alguna discogràfica, jo m’imaginava Bankrobber perquè era l’única companyia que realment coneixia de l’escena catalana. Hi han publicat els seus discos molts dels grups que ens agraden, com ara El Petit de Cal Eril, Sanjosex o Els Surfing Sirles, i crec que nosaltres hi encaixem molt bé.

Precisament el bateria d’El Petit de Cal Eril, Ildefons Alonso, s’ha encarregat de produir-vos el segon disc. Com ha anat?
Ens coneixíem de l’època a The Indian Runners, perquè també toca amb La Sentina, i ens vam adonar que ens compenetràvem molt bé. Vam gravar el disc nosaltres mateixos i a casa nostra, però necessitàvem algú per a les mescles, perquè no disposàvem de les eines ni sabíem fer-ho prou bé. Li vam demanar ajuda, i va acabar de donar forma al disc. D’entrada va venir al nostre estudi, i després vam anar nosaltres al seu, on també es va fer part de la gravació i vam aprendre molt. Inicialment per a la producció volíem un mur sonor molt potent, en canvi ell és més minimalista i ens va ensenyar a treure coses per sonar d’una altra manera. Tenim visions molt diferents, però al final hem assolit un bon equilibri.


Al primer avançament, “Mal de muntanya”, carregueu contra les empreses que fan negoci explotant els recursos naturals.
La vam compondre l’any passat, quan el govern de la Generalitat de Catalunya va decretar una sèrie de restriccions per la sequera. Vaig assabentar-me gràcies a un article de La Directa que l’empresa Liquats Vegetals estava excavant pous al voltant de Viladrau per extreure’n aigua. Llegint sobre el tema, vaig descobrir que hi ha ajuntaments que tenen interessos en moltes d’aquestes empreses, i que per això s’aproven normatives que permeten explotar els entorns naturals, mentre que com a ciutadans ens demanen que estalviem fins a l’última gota. A Arbúcies hi ha moltes embotelladores, però també plataformes veïnals que han reclamat dades sobre l’aigua que s’emporten amb els camions, i no les han obtingut. Hi ha molta opacitat. El Parc Natural del Montseny és un entorn protegit, però hi ha normatives que permeten que les empreses facin i desfacin. Fa poc també van obrir una planta de reciclatge de metalls enmig de la muntanya. No tenien les llicències que calia, però se’ls va deixar fer perquè són gent molt poderosa. Tot plegat ens produeix molta indignació, i com a conseqüència va néixer “Mal de muntanya”.

Parleu de la lluita per preservar el territori, però també de la lluita contra les grans corporacions.
Les institucions ens demanen que reciclem i tinguem cura amb el consum d’aigua. I si alguna cosa no la fem prou bé perquè no donem a l’abast, acabem tenint mala consciència. Però després veiem que pot venir una gran empresa i construir una planta de reciclatge a l’aire lliure d’un dia a l’altre, i ningú li posa cap pega perquè té molt de poder. És una qüestió de lluita de classes.


El segon senzill, “Fusta d’artista”, és una sàtira sobre la classe política i els artistes que tenen un excés d’ego?
X.R: La crítica és per a polítics i artistes. La vaig començar a escriure pensant en l’ego d’un alcalde com és el d’Arbúcies. Un tipus de personatge, normalment masculí, que ve a ser el típic cunyat. Però mentre l’escrivia em va venir al cap la figura de l’artista que construeix tota la identitat al voltant del seu ego, i vaig acabar lligant-ho tot.
 

POLÍTICS I ESTRELLES DEL ROCK

De vegades, sembla que les coses importants i serioses les diguin els artistes, i que alguns polítics juguin a ser estrelles del rock?
X.R: Ser polític o estrella del rock són una mateixa cosa. Volen protagonisme, necessiten que els vegin i diuen que tot ho fan pel públic o pel poble, quan realment tot ho fan per a ells mateixos. Òbviament, no podem generalitzar. No tots els alcaldes ni tots els artistes són així, però és una actitud present molt sovint en certs ambients.

Al disc també hi ha “Tots els tons de la ràbia”, un tema que vau publicar l’any passat basat en un text de la poeta libanesa d’ascendència palestina Rafeef Ziadah.
La cançó va sorgir d’una col·laboració amb Rafeef Ziadah que vam fer a la Setmana de la Poesia de Barcelona el maig del 2023, és a dir quan encara no havien tingut lloc els fets del 7 d’octubre d’aquell mateix any. Vam conviure amb ella durant tres dies, i ens va explicar moltes coses. Nosaltres musicàvem els seus poemes i ella els recitava, i aquest cas en concret el vam traduir i en vam fer una cançó que al cap d’un temps vam decidir gravar. Quan la vam publicar ja havia esclatat la guerra. Al final vam decidir incloure-la al disc perquè parla del present. Si l’àlbum ha de ser una fotografia del que estem vivint en aquest moment, aquesta cançó n’havia de ser una part. Seguim el que està passant a Palestina amb impotència, perquè no hi podem fer res. L’únic que ens queda, per tant, és parlar-ne i denunciar-ho.


El títol del disc apareix de la lletra de “Lisèrgica espardenya”, un poema que us va dedicar Maria Callís i que vosaltres heu musicat. Què significa, per a vosaltres, l’ham de la pregunta?
Si una cosa ens defineix com a grup és que no tenim respostes per a tot. El que tenim són moltes preguntes, i ens hi enganxem com si fossin un ham. I justament és fent-nos aquestes preguntes que sorgeixen les preocupacions i les inquietuds que acaben esdevenint cançons. A més, des del punt de vista poètic, també ens agrada la imatge d’un ham amb la forma d’un interrogant.

Remei de Ca la Fresca és un grup de rock amb un fort accent psicodèlic, però no seguiu els patrons clàssics del gènere ni tampoc cap de les tendències del moment. Com encaixa el vostre discurs dins l’escena catalana actual?
Moltes vegades la premsa ens ha definit com un grup de punk. Pel que fa a actitud sí que ho som, però musicalment no encaixem en aquest tipus de gènere. Toquem guitarres, però també fem anar els sintetitzadors i els pianos. No tancar-nos dins cap etiqueta és positiu, perquè ens obre moltes portes a l’hora de poder actuar a llocs diferents. Però, a la vegada, sembla que si la gent no ens pot posar dins un sac determinat, acabem tenint menys visibilitat. Al llarg de la nostra trajectòria hem conegut bandes i artistes amb qui compartim moltes coses, tot i practicar estils musicals molt diferents, com poden ser Minibús Intergalàctic, Carpa Negra, Mar Pujol, Power Burkas, Reïna o Garrafa Nadal.

Quins referents us uneixen?
Potser no acabem d’encaixar amb tots en termes musicals, però ens admirem mútuament. S’ha generat un sentiment de pertinença, i de mica en mica hem anat construint una xarxa on cadascú hi és present amb el seu propi caràcter.

Sou una banda del Baix Montseny, on des de fa anys hi ha una escena petita però efervescent. Com la veieu?
No tinc la sensació que realment hi hagi una escena pròpia, però sí que hi ha molta gent fent coses. I això està bé, perquè parlem de temes molt diversos, i no passa només amb la música sinó també amb la resta d’arts, com la pintura o el teatre. Musicalment, l’activitat està concentrada sobretot a la zona de Sant Celoni i de Santa Maria de Palautordera. Ens agraden molt Les Cruet i Joan Colomo, tot i que són d’una generació anterior a la nostra. També hi ha hagut molts grups que s’han quedat pel camí, per la manca d’un circuit estable de sales on tocar.


El fet de viure a Arbúcies, al peu del Montseny, ha determinat d’alguna manera la vostra manera de fer música?
El lloc on vivim, ja sigui el Montseny o Barcelona, sempre acaba condicionant la música que fem. Nosaltres, quan obrim la porta de l’estudi, veiem la vall d’Arbúcies. És un paisatge molt bonic i feréstec, i creuant la riera anem a parar a llocs freds i ombrívols. La nostra música combina totes dues coses. Té un punt molt màgic i romàntic, en el sentit de bonic, però també té una part més fosca.