Després del pas pel talent show de 3Cat Eufòria i pel Benidorm Fest, on va estrenar el tema “Here to Stay”, Sofia Coll es va posar mans a l’obra per gravar el seu segon treball, Aurora boreal (Música Global, 2025). Són sis temes que recorren les diverses capes artístiques de la barcelonina fins a arribar a descobrir la seva essència interior.



'Aurora boreal' arriba un any després d’haver participat al Benidorm Fest. És fruit del que has viscut els darrers mesos?
Tot va començar abans del Benidorm Fest, que va ser la punta de l’iceberg de tot el que havia fet, i després he continuat amb més canvis, afegint i traient temes segons si encaixaven en el projecte. De fet, la cançó “Color acuarela” fa més de tres anys que la vaig començar. L’EP és només una petita part del que he estat fent els últims anys, però és el resultat de mil proves i errors. 
 
Fins a quin punt representa la Sofia Coll i el món que l’envolta?
El disc m’ha ajudat a acotar el meu projecte i a agafar-lo amb més força. Sé que és un format curt, però crec que he pogut crear una base sòlida perquè la gent vegi com soc i com és el món visual i fantasiós que m’envolta. Amb aquest disc vull transmetre moltes coses, perquè soc una persona que s’ho pregunta tot. 

 
Quines són les teves principals preocupacions?
Sempre vull saber si una cosa és real i no dono res per fet. M’agrada donar-me la llicència de jugar com si fos petita i de no prendre’m la vida seriosament. Vull que la gent que escolti el disc també pugui sentir el mateix. Ensenyant el meu univers, pretenc ajudar a validar els universos de cadascú. M’agrada cantar a la gent que pot fer un camí entre la moda, el brilli-brilli i la parafernàlia. Soc una persona molt positiva i m’agrada pensar que puc ajudar a veure la vida amb il·lusió, de la mateixa manera que ho faig jo. 
 
Però, a banda d’aquesta il·lusió i positivisme, tots els temes tenen un missatge més profund?
Vull que la gent en pugui treure un aprenentatge, de manera que al final de cada tema acabo fent una moralina. De cada història busco que se’n pugui extreure una conclusió vital. Però també m’agrada que hi hagi diferents capes, amb un missatge profund i una part més divertida. Vull que la gent es faci seves les cançons per viure la seva pròpia fantasia. Vull que entrin en un món d’il·lusions i que es tornin bojos. No passa res. 


Un dels trets del projecte és que vas més enllà de la música, mostrant la fantasia a través de visuals i de la teva estètica personal. Ets una artista de 360 graus?
Tot el que faig com a artista fora de la música ha d’aportar alguna cosa, ha de permetre entendre millor qui soc i el que busco transmetre amb la meva obra. Per això també m’expresso a través de l’estètica. No és una cosa buscada, no he decidit fer-ho en major o menor mesura, simplement em mostro com soc. Si jo canvio, l’estètica també canviarà, i si deixo de fer-ho voldrà dir que estic morta per dins i per fora. Amb el disc consolido la meva estètica i la del meu projecte. 
 
El disc recorda l’electropop dels ‘early 2000’, un estil que et queda una mica lluny. És un moment musical referencial per a tu? 
No acostumo a fer la música a partir de referències, i per inspirar-me no penso en un tema que m’agrada. Faig música des d’un lloc emocional, buscant el que em fa sentir. Per això, quan componc els temes més discotequers i més ‘dosmilers’ hi ha un contrast gegant entre la música i la lletra. Les cançons parlen de qüestions molt serioses i dures, transmeto missatges violents però ho faig tot des del divertiment i des del gaudi. Et faig un tema per ballar, però alhora t’engego a la merda. 


Del teu repertori destaca el senzill “3 i 3”, que té una tornada inspirada en una cançó infantil. Per què vas decidir fer un remix 'disco' d’una cançó per a la mainada?
Aquell dia érem a l’estudi amb els altres compositors del tema —Luki i Alba Morena— i estàvem molt dissociats. Veníem de la voràgine del Benidorm Fest, en què no havia estat ni un minut tranquil·la i fins i tot m’havia desil·lusionat pel projecte. Em vaig dir que no podia perdre la meva nena interior i que volia jugar. I per això vaig apel·lar a la mirada innocent de la canalla, versionant una cançó infantil que tots coneixem, i que personalment havia cantat molt al cor quan era petita. 
 
El disc es tanca amb una cançó molt diferent, “Tiempo”, que té un caire més crític: ‘He visto que muchos que callan es por cobardía, y los que aguantan es por miedo a su categoría’. 
És també l’última cançó que vaig escriure, i és on he abocat tot el que he vist des que vaig entrar a la indústria musical. D’alguna manera seria la moralina del disc. Comença parlant del temps, però és la meva manera de dir que, tot i que sembla que no entenc moltes coses, estic atenta a tot i m’adono perfectament del que passa al meu voltant. I, al final, ha quedat amb unes ‘barres’ que donen un joc diferent al tema. Tot i això, no tothom ha entès el seu significat i l’he hagut de defensar molt perquè entrés al disc. Crec que és una conclusió del treball molt bona, perquè mostra una Sofia Coll molt més madura.