El 19 de juliol de 1984, Kortatu debutava amb un concert a Errenteria, al País Basc. Quaranta anys després, la fermesa del cantant i activista Fermin Muguruza es manté intacta amb una nova gira mundial, que passarà pel Palau Sant Jordi el 24 de gener del 2025. En aquesta conversa, parlem dels seus inicis en la música i de la situació política i humanitària a Palestina al bar autogestionat de Can Batlló, al barri barceloní de la Bordeta, replet de símbols palestins i que recorda els gaztetxes.



Just has arrencat una gira mundial per celebrar quatre dècades de música. Quan mires enrere què hi veus?
No pensava que pogués arribar fins aquí, però estic content de poder fer de testimoni de la gent que ja no hi és. Tenia ganes de poder dir que després de tanta repressió, persecució i censura, faré una gira per celebrar que la resistència continua, que farem lluita i celebració. Serà molt transversal i amb gent de moltes generacions.

Després d’aquell anunci, vas obrir un segon concert a Bilbao i vas anunciar una gira internacional. On et poses els límits?
Tenia molt clar que necessitava fer més concerts durant el 2025. He fet molta feina amb la gent que tinc al voltant, perquè no treballem amb grans promotores. Ha estat molt emocionant, però també hem tingut molta pressió perquè vam anunciar tota la gira de cop per no jugar amb el fenomen de la pressió del sold out i que la gent sentís que es podia quedar sense entrada. Volíem oferir totes les possibilitats, i que si s’exhauria el concert de Barcelona o de Madrid, poguessis anar al camp de la Reial Societat.

Qui t’acompanyarà a l’escenari?
Hi haurà deu músics que fa anys que treballen amb mi, tres dels quals són catalans: la bateria Glòria Maurel, que va començar a tocar amb mi el 2017 amb la Miquela Xalmeta Big Band –una big band de noies del Taller de Músics que vam impulsar conjuntament quan vivia a Sant Andreu–; Gerard Casajús ‘Chalart58’, amb qui vaig fer el 2003 la gira conjunta amb Manu Chao Jai Alai Katumbi Express, i la cantant Miryam ‘Matah’, la seva companya, que farà cors.

Al concert de Barcelona actuarà de teloner el power trio basc -Gailu. Per què has volgut comptar amb ells?
Per a les primeres parts de la gira he convidat a tocar grups en euskera. Al concert del Sant Jordi vindrà -Gailu, el grup de l’exbateria de Negu Gorriak, Mikel Abrego, i també de l’històric grup de hardcore Bap!!. Podria haver estat perfectament el bateria de la gira, però com que també toca amb altres grups com Anari, no volia sobrecarregar-se de feina. A més, també hi haurà una sessió de punxadiscos mentre s’obren les portes, que és un procés llarg perquè els protocols del Palau Sant Jordi són molt exigents. Com que uns dies abans havia vist per Instagram que la trombonista de Les Testarudes, Júlia Soler, feia sessions de DJ amb el seu projecte The Selectress of The Morning Sounds, l’hi vaig proposar perquè el seu grup també m’agrada molt.
   

DE L’ACORDIÓ A BEETHOVEN

Quin va ser el teu primer contacte amb la música?
Vaig començar a aprendre a tocar l’acordió de molt petit i això va fer que molt aviat tingués la pràctica de llegir partitures. Amb 6 anys, ja venia a casa Miguel Bikondoa, que va ser el primer professor d’acordió en un conservatori superior de l’Estat espanyol i, més tard, vaig començar a fer solfeig i cant coral a l’Institut... En resum, vaig tenir un bagatge de formació clàssica. De fet, recordo anar a veure els concerts del meu professor, que tenia una orquestra d’acordions amb què tocaven obres de Rossini, Beethoven i altres compositors. Temps després vaig pensar força en la importància de Beethoven i la música clàssica.

Per què?
Beethoven partia dels conceptes de jugar amb la tempesta i la tranquil·litat, i això mateix també es reproduïa en l’escena post-hardcore de grups com Fugazi. Jugaven amb una tranquil·litat continguda que posteriorment esclatava. Quan vaig parlar amb el seu cantant, Ian MacKay, em va confessar que escoltava molta música clàssica, i també molt de reggae. Per això la seva música tenia unes línies de baix tan potents! Tot i això, per fer música no cal tenir formació clàssica. El meu germà Iñigo deia que si al món existia un Déu, aquest era Jimi Hendrix, que no sabia llegir partitures! Per a tots nosaltres, Hendrix va ser una referència total.

Aquest contacte amb la música va ser clau perquè agafessis un micròfon i no una arma per afegir-te a la lluita armada?
Cada persona té el seu lloc de lluita, i això és extrapolable a qualsevol lloc del món, no només del País Basc. En el nostre context d’aquells anys, hi havia gent que decidia lluitar agafant les armes, i altres que ho feien en un front obrer, en un sindicat o en assemblees de barri. I després, hi havia qui feia teatre o música, com nosaltres, que lluitàvem en el front cultural. En aquest sentit, no tinc la mateixa història que Shane MacGowan (The Pogues), que en el seu últim documental explicava que feia música perquè tenia por d’entrar a l’IRA. Jo tenia superclar que la meva aportació tant al moviment d’alliberament nacional del País Basc com a la lluita internacionalista passava per la música.

Kortatu es va dissoldre després de gravar el disc en basc Kolpez Kolpe (Oihuka, 1988). Vau sentir que havíeu recuperat part de la vostra identitat que us havia robat el franquisme?
Efectivament, sempre explicàvem que no cantàvem en basc perquè no en sabíem. Als seixanta, l’euskera vivia una depressió total i més en una ciutat com Irun, o en altres zones com la part esquerra de Bilbao, Eibar o el sud de Navarra; ciutats molt industrialitzades i amb un control policial molt alt, i en el cas d’Irun, la zona de la frontera estava militaritzada amb una caserna de l’exèrcit perquè Franco sempre havia temut una invasió estrangera des d’Hendaia.



Aquest va ser l’únic motiu per acabar amb Kortatu?
No només. També volíem parar un temps per repensar el futur. Vam començar a escoltar altres músiques, ens va arribar el hip-hop i necessitàvem aturar-nos per poder fer una nova proposta. Per això vam publicar el disc en directe Azken Guda Dantza –‘L’última dansa de guerra’– (Nola!, 1988) i, un any i mig després, vam reaparèixer amb Negu Gorriak, que ja era exclusivament en basc.

Quins van ser els nous anhels de Negu Gorriak?
Després de les gires amb Kortatu, sabíem que ens havíem d’organitzar millor i que volíem tenir tot el control del grup. Quan va néixer Negu Gorriak ja teníem una botiga de discos, que després va organitzar autobusos per anar a concerts, i vam editar un fanzín. Era un punt de trobada per a la gent que volia informació musical, i com que internet no existia, necessitàvem difondre tot el que fèiem. Vam crear el segell discogràfic Esan Ozenki, vam començar a publicar discos de grups que cantaven en basc i vam construir una xarxa molt forta que va fer que l’Estat espanyol ens intentés donar un cop de mort a través de la denúncia del general Rodríguez Galindo, que va comportar un procés judicial de vuit anys.




Dècades després, amb la crisi del disc físic, molts segells s’han reconvertit en empreses 360 graus editores i de management, mentre que vosaltres ja ho fèieu molt abans i per convenciment.
F.M: El nostre plantejament era molt diferent. Esan Ozenki controlava la part discogràfica i editorial, però no tenia cap promotora ni feia de mànager de ningú. Cada grup tenia el seu management. El nostre objectiu va ser treballar i promocionar diferents espais de lluita, fer pinya i crear una xarxa on tots poguéssim treballar en la mateixa direcció, però sense voler absorbir-ho tot.
 

EL COMPROMÍS AMB PALESTINA

El teu suport a Palestina ve de molt lluny. Quin creus que és el motiu real de la connivència occidental amb l’enorme violència que exerceix Israel: la submissió a l’aliança entre Israel i els Estats Units, o l’amenaça a ser titllat de nazi o antisemita?
No penso que sigui el fantasma de l’antisemitisme, perquè cada vegada són més els jueus que estan en contra del genocidi. Té més a veure amb l’amenaça d’una tercera guerra mundial i el temor que li té Europa. És normal tenir por d’un conflicte bèl·lic tan gran, però cal reaccionar davant l’holocaust que es pateix o viu en directe al segle XXI. És indignant que s’accepti Israel a Eurovisió, o que un club com el Maccabi pugui jugar a l’Eurolliga de bàsquet. Com pot ser? Quin contracte ocult s’ha signat i nosaltres no sabem? Se m’acaben els qualificatius per definir el que està passant a Palestina.

Quin paper creus que hi juga Alemanya?
En el cas d’Alemanya hi ha un complex fruit d’un sentiment de culpa molt gran. Són conscients que els seus avis van perpetrar un genocidi, i això els porta a defensar Israel i no reaccionar. Però si tanta culpa tenien, per què no els donaven Baviera per construir-hi un Estat jueu en lloc de fer-ho a Palestina? Ara ja no en tenen prou amb Palestina i el sud del Líban, i volen intervenir tot el Líban. Això podria ser l’inici de la Tercera Guerra Mundial i necessitem aturar-la. Cal una vaga general, però no d’àmbit local, sinó a escala mundial.

Hi ha motius per a l’esperança en aquest context geopolític?
Quan l’activista afroamericana Angela Davis va venir a la Fira Radical de Barcelona va dir que l’esperança era una disciplina que havíem de treballar cada dia, perquè si no, la desmobilització és total. I ara també cal pensar en un boicot, tenint present que el premi Nobel de la Pau Desmond Tutu argumentava que havia estat molt eficaç contra l’apartheid a Sud-àfrica.
   

L’INICI DE TOT

Per acabar, quin ha estat el concert més important al llarg de la teva trajectòria?
Tinc records de molts concerts històrics, però em quedo amb el primer de Kortatu a Errenteria. Tècnicament va ser el pitjor, però va ser el començament de tot i dona molt de context del que érem. Aquell bolo l’organitzava una ràdio lliure, que també havia programat altres grups de punk de l’època com RIP, el grup italià Impact, Optalidon i Anti-Régimen. Nosaltres no érem al cartell, però vam anar-hi de públic i, com que el baixista d’Anti-Régimen era el nostre primer bateria, Mattin Sorzabalbere, vam demanar si podríem tocar alguns temes després de l’últim grup. Ja eren les cinc del matí però ens van deixar tocar cinc cançons de la Maketa (autoeditada, 1984). Recordo tocar la guitarra com un condemnat i que em sortia sang de la mà. Al llarg dels anys he sentit molta gent que deia que hi va ser, però allà només hi havia entre 50 i 100 persones!

Com es va rebre la vostra actuació?
Recordo que en acabar el concert, els germans Bolinaga de RIP van venir a dir-me que estaven molt impactats i que feia molta falta una banda com la nostra al País Basc. Fins llavors, tots els grups del rock radical basc eren molt punk i hardcore, però no hi havia ningú que fusionés el reggae i l’ska amb el punk.