Novembre Elèctric bufa les espelmes del seu desè aniversari amb fixatges —Elena Játiva i Tono Hurtado— i el disc Tarongers (deu anys en un dia) (Primavera d'Hivern, 2025), una oda a trencar prejudicis i les etiquetes amb algunes cançons que s’allunyen del pop i altres amb patrons rítmics importats del reggaeton. En parlem amb Yeray Calvo, líder i veu del grup.



'Tarongers (10 anys en un dia)' és un disc desproveït d'un fil conductor, d'ànim juganer i on l'experimentació sembla imposar-se, encara que sense allunyar-se totalment de la identitat clàssica de Novembre Elèctric. Què volíeu aconseguir amb aquest nou disc?
Encara que tenim un compromís ferm d'elaborar les millors cançons possibles, hem prioritzat l'experiència de gravar i passar-nos-ho bé. Hem volgut jugar i fer coses que no havíem fet fins ara, com apostar per un punt més gamberro, sense prejudicis i amb la necessitat de trobar nous colors. Nosaltres havíem treballat fins ara uns registres molt intensos i emotius, i ara ens abellia ballar a l'escenari, llençar missatges positius, però sense cap mena d'artificialitat, sinó des de la naturalitat. Volíem fer humor i llevar transcendència i solemnitat a les nostres lletres.

L'objectiu era allunyar-se, en certa manera, de l'etiqueta pop-rock?
Volíem gaudir i ho hem fet prenent decisions contraintuïtives que no serien esperables, precisament, en un grup etiquetat en l'escena pop-rock. Em semblava divertit jugar amb els tabús que existeixen per a un grup indie, en les construccions socials i culturals que hi ha al respecte. Es tracta d'eixir de la zona de confort.


L'electrònica contribueix a la disbauxa melòdica. "Tot anirà bé", encara que ancorada a l'imaginari indie, atresora moments més ballables.
És una cançó especial perquè és l'única que hem gravat amb Pau Paredes, a qui estimem i admirem molt. De fet, té una història particular. Vam gravar-la al seu estudi sense estar acabada, la qual cosa era prou vertiginosa. La base era de la cançó "Bona lletra", del nostre primer disc Intacte (MésdeMil, 2014), i amb els mateixos acords de piano, vam jugar a veure on ens duia deu anys després, en un moment vital diferent. El resultat és un tema amb una certa coherència amb la nostra discografia, però amb un punt d'inflexió per a fer-la més ballable. A les nostres cançons, sempre hem jugat molt amb les dinàmiques i, en aquest cas, s'aposta per un ritme de guitarra molt més funky i per una bateria que no és tan recta, ni tan quadrada.

"Puzzle" incideix amb aquesta fórmula de trencar la cançó, en aquest cas amb 'pitos' sintètics.
És una cançó més pròxima al nostre estil de jugar amb l'emotivitat i els missatges descarnats, però que incorpora elements nous en la producció. La base és pràcticament electrònica, amb una trompeta ultraprocessada, i s'han usat recursos tècnics per a harmonitzar veus. Ara bé, destacaria el pes importantíssim que se li ha atorgat al silenci.


"Et devia un reggaeton", on col·labora La Fúmiga, és transgressora amb els patrons rítmics. I més per a un grup indie.
En aquest cas, hem emprat l'electrònica per a fer una melodia més ballable i s'han incorporat vents i trompetes amb un color diferent d'altres temes. Ara bé, la transgressió ha estat a partir al patró rítmic del reggaeton. Arran d'aquesta base, s'han agregat accents i elements percutius que permeten compondre una cançó molt pròpia, honesta i tendra. La qüestió era jugar, espolsar-se prejudicis i desconstruir-se.

"Ulls de turista", feta del bracet de Carles Caselles de Smoking Souls, eleva les sonoritats de la guitarra, amb un punt força rock, però res a veure amb la pista més gamberra: "Nadie al volante jejeje". 
A "Nadie al volante jejeje" hem eixit 100% de la nostra zona de confort. Quan vaig traslladar la idea als meus companys del grup, les mirades, els gestos i els comentaris d'incredulitat eren totals. És un tema tan atrevit per a nosaltres que hi havia la sensació de poder estar fent el ridícul. Estem parlant d'un canvi de registre brutal, completament lliure i gamberro, desproveït de qualsevol mena de prejudici. De fet, el més complicat era trobar un to líric adequat. Nosaltres no som un grup que empre la música per a expressar-se políticament i, en aquest cas, ho hem assolit amb un llenguatge propi de les xarxes socials. S'ha de concebre com a una performance, plena d'errors a propòsit.


La Habitación Roja a "En modo bucle", membres de Tardor a "Va d'incendi", Pau Alabajos a "Star Wars"... La nòmina de col·laboracions és excelsa. És una representació de les vostres influències del panorama musical del País Valencià?
Volíem gaudir de la gravació i la millor manera de fer-ho era junt amb un grapat d'altres companys de la música. Vam prioritzar, de fet, l'estona de l'esmorzar d'abans! [RIU]. Ara bé, també som conscients que compartir cançons amb La Habitación Roja, Àrtur Martínez de La Fúmiga, Carles Caselles de Smoking Souls o amb Pau Alabajos ens brinda l'oportunitat d'amplificar el nostre treball.