Antoni Flotats (Barcelona, 1973) és un músic català establert temporalment a Portugal. Amb una llarga experiència en el món de la música (la seva banda Gest es va classificar al Sona9 del 2010), ara ha acabat d’enllestir el seu primer disc en solitari, Els imprevisibles (Casafont Records). Es tracta d’un disc amb nou cançons amb històries personals, confessions íntimes i reflexions profundes que parlen d’esperança i d’humanisme. El disc s’ha publicat avui a les xarxes d’escolta en línia. En parlem amb el seu autor.



Què o qui són ‘els imprevisibles’?
És la primera cançó que vaig fer per al disc i en conté la idea principal. Els imprevisibles és tota la gent, amics i família que, de tant en tant, et sorprenen. També és un homenatge a totes aquestes persones com són metges, investigadors… que d'un moment a l'altre és capaç de canviar les coses. He anat desenvolupant la idea en aquestes nou cançons que expliquen una mica els diferents tipus d'imprevisibles. Algunes són cançons que tenia des de fa temps i que he pogut englobar en aquest concepte.

Per tant, consideres la imprevisibilitat positiva?
Sí. La teoria és que el previsible és més negatiu. Qui vol fer el mal o coses dolentes sempre ho té més planificat. En canvi, són imprevisibles les revolucions, els canvis socials, les reivindicacions, la ciència… Ara mateix pot ser que algú estigui solucionant un problema molt gran. M’he fixat en la part positiva, perquè també podríem dir que Donald Trump és imprevisible, per exemple. Ben mirat, és un imprevisible que no ho és tant. Jo penso que darrere seu hi ha tota una planificació ben estructurada.

El mal se'l veu venir.
Sí, és una mica això. El que fa el bé, el fa per impuls i la humanitat viu d’aquesta bondat intrínseca dels qui tenim empatia i comprenem els altres. Ho he agafat per aquí. Jo he tingut i tinc encara una xarxa molt bona: uns pares, una família, uns amics, els que treballeu per la cultura, els que esteu picant pedra pel català i per la música en català… Tot això s'ha de valorar. Són aquests imprevisibles. I n’hi ha molts més.


Tens referents com Nick Cave, Tom Waits, Benjamin Clementine... Però més enllà d’aquests noms, com definiries la teva música?
Faig cançó independent, però soc un cantautor clàssic: tot el projecte està fet amb veu i piano. I, de fet, ara ja estic pensant en el següent disc i també serà a veu i piano. La idea és reduir-ho tot a una cançó que es pugui tocar amb piano o amb guitarra i funcioni. 

En directe, et presentes també en solitari?
Sí. Alguna vegada hi ha alguna col·laboració puntual, però el normal és que sigui jo sol. Com que visc a Portugal, a un poble que es diu Ponte de Barca, i he estat produint diversos grups portuguesos, tinc pensat d’aprofitar les pistes de piano i fer una versió en portuguès del disc. El que encara no he decidit és si hi cantaré jo o buscaré algú d'aquí.


Les cançons les has escrit aquí?
No, però sí que les he acabades totes aquí. Són cançons que parlen de Barcelona i del Gòtic, el meu barri, i tenen aquesta barreja. Jo ja tinc una edat i sento que em vull adreçar a la gent de la meva generació. No estic fent música per a gent jove. De vegades, es tendeix a intentar fer música per a generacions que no són les nostres, però aquest disc està pensat perquè el pugui entendre una persona la meva generació que ha escoltat la música que jo he escoltat i que llegeix més o menys el que jo llegeixo i té inquietuds similars a les meves.

Has parlat del que has llegit. Aquestes influències literàries es noten a les lletres?
No soc un gran lector i no et sabria dir cap gran referència. Penso que les meves referències són de Bob Dylan i el pop anglès, i de cantants catalans com Sisa, Llach, Raimon i Ovidi Montllor.

T’enyores de Barcelona?
Ara fa 2 anys que visc aquí. Jo treballo l’ESMUC des de fa més de 20 anys i vaig demanar una excedència. Primer vaig demanar un any i després ho vaig allargar un altre any. Diria que el primer any no vaig tenir cap mena de nostàlgia i que, en canvi, ara, sí que tinc una mica de mono de Barcelona.