El quintet de post-rock mallorquí Iuripuskas va debutar el 2022 amb Derroter núm.3, tom II (Bubota), un treball amb què van arribar a la final del Concurs de Pop-Rock de Palma 2022 i guanyar-hi el Premi Accèssit Enderrock. Aquest mes, el grup ha tornat a capbussar-se en l'imaginari dels exploradors i els navegants amb una segona part: Derroter, núm.3, tom III - Deriva (Bubota, 2025). En parlem amb el cantant i guitarrista Jordi Guiol.



Per què esteu publicant la vostra música sota diferents volums amb el nom de 'Derroter núm. 3’?
És conceptual. Una de les herències dels discs d’Antònia Font Batiskafo Katiuskas (DiscMedi, 2006) i Lamparetes (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2011) va ser tot l’imaginari dels exploradors que hem fet nostre i que ha esdevingut font d’inspiració del grup. En referència al nom dels EPs, els derroters són llibres imprescindibles per als navegants que pretenen passar la nit fondejats a l’abric de vents i corrents. Descriuen zones segures i el tipus de fons marins que hi ha. En particular, Derroter núm. 3, tom II recull les costes de Mallorca, i per això el vàrem triar com a títol del nostre primer EP. Un cop acabat aquell primer treball vàrem voler explicar més coses d’aquests exploradors imaginaris i la intenció és seguir amb l’arc més enllà del nou tom III, Deriva, que ara publicam.

El primer tom no tenia subtítol, mentre aquest conté la paraula 'Deriva'. És una referència a cap a on es dirigeix el món?
Tot està relacionat. La tria de les cançons respon a un context diferent i no som aliens a l’estat de les coses que ens envolten. Sembla mentida com poden canviar els consensos que consideràvem inqüestionables no fa pas gaire. Vàrem trobar que els temes d’aquest treball esdevenien una deriva respecte al nostre debut i la idea és que la nau ha perdut el rumb, no té govern, i els nostres protagonistes hi reaccionen com bonament saben. En definitiva, en aquest EP hi ha més introspecció i reflexió, que és una cosa que tots necessitam per entendre qui som, com hem arribat fins aquí i quin és el nostre lloc al món.

"Transhumanisme" reflecteix bé aquesta deriva que està prenent el futur de la humanitat?
Sí, quan fèiem "Transhumanisme" teníem presents les distopies ciberpunk de pel·lícules com Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o videojocs com Deus Ex (Ion Storm, 2000). Tot i que hom veu que són ciència-ficció, ens sembla tot tan proper que tenim la intuïció que un parell de males decisions col·lectives ens poden fàcilment abocar a un futur tan fosc com aquests. L’avarícia capitalista, la deshumanització de l’altre, la justificació abjecta del sofriment… La deriva actual del món fa por i l’espiral sembla que no té aturall. A més, l’ús de sintetitzadors es fa més evident en aquest treball. És una picada d’ull a tots els nostres referents audiovisuals que han empleat sintes per a crear l’atmosfera d’aquests inquietants futurs distòpics.

En què es diferencia aquest nou EP de l’anterior?
A nivell de composició, continuem treballant de la mateixa manera que ho havíem fet sempre: portant idees al local d’assaig de manera orgànica entre tots a partir d’un arranjament, una frase, un rif o uns acords inspiradors. Les cançons d’un i altre EP, majoritàriament, ja estaven escrites des de fa molt temps i la feina ha estat triar les que escauen a cada un dels episodis. Si l’anterior EP era més visceral en l’execució instrumental, aquí hi ha més capes, més subtilesa i més ambient.