.jpg)
El més sorprenent d’aquest disc, d’entrada, és el canvi sonor que hi fas respecte als darrers discos. Què l’ha motivat?
Sí, hi ha hagut un canvi important, perquè ja no l’he fet sol a l’habitació! [RIU]. Tenia les cançons ja compostes a guitarra, però fa un any vaig estar molt obsessionat amb la música clàssica, i vaig pensar que volia fer alguna cosa amb orquestra. En vaig començar a parlar amb el pianista i director Martí Costa, a qui conec de Sabadell i, tot i que al principi semblava impossible, hem aconseguit gravar amb una orquestra de quinze cordes, amb moltes preses en directe i molt poca edició.
Per què pensàveu que seria impossible gravar-ho amb l’orquestra?
Bé, perquè és caríssim. [RIU]. Però he tingut molta sort, perquè el Martí coneixia aquesta orquestra de Manresa, Camerata Bacasis, a qui els va venir molt de gust participar i em van fer una mica de preu. I el mateix em va passar amb l’estudi on vam gravar. És guai, perquè fer un disc com aquest val molts diners, i sí que hi he invertit molt, però per sort la gent s’hi ha anat implicant i al final no ha estat tan car com podria haver estat.
La idea de fer aquesta producció i inversió tan grossa ha estat perquè et venia de gust un canvi, o amb la voluntat de posar tota la carn a la graella amb el teu projecte?
Les dues coses, i alhora, una porta a l’altra. Tenia ganes de sortir de casa i experimentar, i vaig pensar: ja que hi som, fem-ho a totes. Això també m’ha servit d’excusa per apostar més pel projecte, perquè treballar amb tanta gent li dona un sentit de la responsabilitat que quan faig els discos sol a casa no tinc.
I t’ha agradat treballar d’aquesta nova manera, acostumat a compondre i produir sol des de casa teva?
Molt! Amb el Martí ens hem entès molt. També hi ha hagut conflicte, però m’ha agradat, perquè és una cosa que no passa quan ets sol a casa! He descobert el conflicte a l’hora de fer música i això m’ha fet que el disc també em sorprengui: hi ha coses que no he fet jo, però alhora me’l sento més meu, i tinc més ganes d’escoltar-lo.
Treballar amb altra gent i posar coses en dubte t’ha fet sortir dels teus recursos habituals, doncs?
Sí. A mi ja em tinc molt pillat, i això m’ha permès sorprendre’m i treure’m molts vicis de sobre. La composició de les cançons sí que estava bastant feta, però n’hem canviat moltes coses: compassos, arranjaments, les veus, etc. Més enllà de la música clàssica, també vaig estar molt obsessionat amb els musicals, i el Martí m’ha empès a imitar-ne una mica l’estil de les veus: sense efectes, en directe, i amb una mínima edició, com si ho cantés des d’un teatre.
L’edició de les veus, i posar-los efectes o canviar-los el to, era una cosa amb què jugaves sovint. Com has viscut el canvi?
Ha estat un repte, en part perquè així és més difícil. Ara escolto els temes i hi ha coses que no faria, però hi ha una cosa fascinant amb aquest disc: és com si fos viu, com si respirés. I aquest és el triomf més gran al qual podia aspirar. De fet, la gent que l’ha escoltat ja m’ha comentat que el disc muta depèn del seu estat d’ànim. I a mi també em passa: escoltar-lo és com un consultori per saber com estic.
Dins del canvi de sonoritat del disc, també hi ha el fet que, malgrat ser tu guitarrista, en aquest treball el piano hi té bastant pes.
Sí. Abans, sempre que un tema començava amb un piano, el treia directament, perquè em feia molta ràbia. Però de cop vaig escoltar una compositora nord-americana dels anys 70, Judee Sill, que té una cançó només a piano i veu, “Kiss”, que em va flipar. I com que el Martí és ultrabon pianista, i vam tenir l'oportunitat de gravar amb un dels millors pianos de cua de Catalunya, n’hem volgut posar molt al disc.
Abans parlaves de musicals, i hi ha un parell de versos de “Vora el mar”, la melodia dels quals recorda “La Bella i la Bèstia”. ‘Disney’ ha estat també una inspiració?
En un principi no estava fet expressament, però mentre feia les veus, el Martí també em va dir que s’hi assemblava, i em va proposar d’exagerar-ne els arranjaments per fer-ho encara més evident. Entre nosaltres hem fet broma amb què era un disc de princeses Disney, però realment m’encanta la idea: les balades de Disney són temassos, i el disc té una mica la mateixa essència.
Hi ha alguns conceptes que van apareixent al llarg del disc: l’amor, la veritat, el vent, el parlar i callar, la vida i la mort. El disc té un sentit unitari?
Sí, vam endreçar les cançons de manera que en el disc s’hi expliqués una vida, fins al seu final. L’amor hi està molt present perquè és l’artèria principal de la vida i sense ell, no és. Són les lletres més personals que he fet i alhora les més universals. Tenen un estil més romàntic i poètic, i menys costumista. He emulat una mica les cançons que podien fer Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet. Però no ha estat buscat: la música, amb tota la instrumentació i orquestra, m’ha dut a aquesta mena d’escriptura.
El disc obre amb “Medley”: és realment un popurri de cançons?
És com la “Saoko” [del Motomami (Sony Music, 2022) de Rosalía] del disc! [RIU]: és una mena de resum del que vindrà després. Realment, sí que és un popurri, perquè eren tres cançons que vam voler ajuntar. És la més arriscada i menys ortodoxa, perquè hi hem anat gravant a sobre i fent canvis. Al principi no ens convencia, però quan hi vam afegir el fragment de rock simfònic, vam veure que hi havia de ser.
A “Bernat” fa la sensació que entens la vida com a contraris: ‘com rius, si no plores?’, ‘què dius, si ningú calla?’. Què hi volies expressar?
“Bernat” és una cançó que m’he dedicat a mi mateix, i és la que més m’emociona. La vaig escriure d’una tirada dos dies després de deixar de fumar herba, fa un any i mig. És un tema que li canta el Vernat al Bernat. Hi parlo de les contradiccions que tenim, del caos interior, de què som, i per què som. De fet, tot el disc tracta una mica d’això, però les altres cançons en un sentit més universal.
A la cançó hi cantes ‘Fa un temps que em costa entendre la realitat’. Tornar al ‘Bernat’ és una manera de reconnectar amb tu mateix i amb la teva realitat?
Sí, realment sentia que m’havia de tornar a conèixer. De cop, em vaig adonar que potser no m’havia mirat al mirall tant com pensava. I això fa por, però alhora és bonic, perquè em puc tornar a descobrir.
El fet de titular així el disc és per marcar una mena de comiat del Vernat?
No. El Bernat no fa música: és un nen que encara juga a Harry Potter a casa. El Vernat està molt bé per explicar històries i per arribar a la gent des d’un lloc des del qual el Bernat no podria.
La cançó de “Pare” és de les més corprenedores, sobre amor paternofilial, nostàlgia i por a la pèrdua.
És un homenatge al meu pare, però alhora volia que no fos una història molt personal, i que tothom se la pogués fer seva. El meu pare és viu, però hi exploro la por a la pèrdua. A vegades l’amor per un familiar pot ser molt poc ortodox, però seguir-hi sent. I en el meu cas, hi és molt. A vegades, enganxo el meu pare mirant-me, i m’adono que es veu a ell mateix en mi. I per a mi és com una patada, però alhora és amor. La cançó va néixer d’un moment així mentre dinàvem: vaig baixar a tocar la guitarra i va sortir sola. Un dia, vaig quedar amb el Vic Miralles, i em va suggerir un pont, i després li vaig passar al Martí, i en un cap de setmana ja en va tenir fets els arranjaments —per a mi, els millors del disc—. La veu la vam gravar amb una presa sencera. És una cançó que ha sortit molt del cor.
“Adéu” és un comiat dolorós, però alhora un comiat que no vol ser i on repeteixes que malgrat que tot això acabi, ‘estaré a prop’.
Sí, és una mica el comiat d’un Bernat a l’altre: ha viscut coses molt guais, i ara està evolucionant. I crec que li havia de dir ‘adeu’, encara que sempre serà dins meu. És una mena de conversa entre jo i el meu Pepito Grillo [RIU]. Després vaig pensar que potser era jo acomiadant-me de la marihuana.
Aquesta vegada —ja que no ho has fet gaire amb el teu propi projecte—, sí que planteges fer directes del disc?
Sí, i en tinc moltes ganes! El disc el presento el 24 d’abril a la sala Nau de Barcelona. Serem catorze músics a l’escenari, hi anirem tots! I el setembre tocarem al Mercat de Música Viva de Vic, també amb banda. A l’estiu farem quatre concerts més, encara per confirmar, i estic buscant més dates, però amb tanta gent és complicat. Faig una crida oberta, per si algun booker ho llegeix i vol ajudar: estic disponible, i també giro en solitari o a duet! [RIU].
Hi ha alguna altra crida que vulguis fer?
Que la gent escolti La salut i la bellesa (Bankrobber, 2024) de Magalí Datzira, perquè és un increïble —i no ho dic perquè jo en sigui el guitarrista! [RIU]—. Realment ara mateix hi ha molta gent fent coses molt i molt bones, com la Magalí o la Mar Pujol, també. Crec que feia temps que no teníem persones tan bones fent música alhora aquí a Catalunya, i tant de bo els donem molt més espai.
.jpg)
.gif)
