Personatge històric de l’underground barceloní, Jo Solana, més conegut com a Juanito Piquete, celebra quatre dècades al món de la música amb el disc Memòria (Kasba Music, 2025), un retorn als seus orígens a través de diferents poetes que han marcat la seva carrera com Miquel Martí i Pol, Josep Maria de Sagarra, Sebastià Roure i Rosa Maria Grau Amorós.
 


Després de quaranta anys al món de la música amb diferents projectes, acabes de publicar el teu primer disc en solitari.
Amb Juanito Piquete y Los Matesquiroles anàvem fent, però el 2014 vaig necessitar deixar el rock i tocar sol amb la meva guitarra, i va sorgir Jo Solana. Podríem dir que Memòria és el primer disc sense Juanito Piquete com a catalitzador. És un treball molt personal i on exploro moments de la vida molt íntims, sense pretensions. Ha estat un procés bastant dur, però on he gaudit molt. El 2016 començava amb aquest projecte i em vaig fer una ferida greu al dit, que em va deixar tres anys sense poder tocar la guitarra i amb dues operacions pel mig. Va ser tot un drama. He hagut de reaprendre a tocar la guitarra amb les limitacions que això implica.
 
I com a Jo Solana, arriba ‘Memòria’ on reivindiques poetes com Josep Maria de Sagarra. Per què aquesta nova direcció en la teva carrera artística?
Per a mi era una manera de trobar-me amb mi mateix i sobretot amb Sagarra. Un poeta que descobreixo en una estanteria de casa meva amb el llibre Cançons de rem i de vela, enquadernat pel meu avi. Em va fascinar. Amb 14 o 15 anys, ja el cantava amb un amic tocant el piano. Va ser la meva primera experiència musical.
 
També aprofundeixes amb el llegat poètic de Miquel Martí i Pol, Sebastià Roure i la poetessa Rosa Maria Grau Amorós.
Martí i Pol té un contingut social i a mi m'enganxa amb poemes compromesos com “El fugitiu”, que he inclòs al disc. A Sebastià Roure no només el vaig conèixer, sinó que a mi m'estimava bastant, més del que jo potser l'havia estimat. I Rosa Maria Grau Amorós és una dona molt canyera, amb molta personalitat, com ho demostra amb “Esclaus”. Em semblava molt atractiu barrejar poetes clàssics i de l'underground al disc. Aquest equilibri a nivell de textos ha estat important. 
 

Sorprèn també la musicalitat que has donat als poemes amb estils com el blues, el folk o el bluegrass.
La veritat és que soc una mica com una esponja. Soc molt monogràfic amb la música i quan em dona per algun estil en concret, no paro. Em va per etapes i en els últims anys he viscut com un retorn als 60s i 70s, mamant una mica de Bob Dylan o de Lou Reed i el disc New York (Sire Records, 1989). Més que la música, m'atrapa la seva manera de fer i com es poden fer cançons tan bèsties amb acords tan fàcils.
 
La majoria de les cançons de ‘Memòria’ ja les has mostrat en directe. Com planteges els concerts de presentació?
Hem fet el procés que per a mi és més natural, amb cançons que ja tenen el seu rodatge en directe i algunes del disc Memòria. A la majoria de concerts tocarem les que tinguin més caràcter social, perquè ho barregem amb un repertori de cançó revolucionària, que és el que d'alguna manera fa que puguem tocar a llocs com Burgos o Madrid, cantant cançons en castellà una estona i després altres en català, com vam fer a l'Ateneo Republicano de Vallecas.