“Siau qui sou!”, deia Guillem d’Efak als mallorquins en un dels seus poemes més recordats. Ell va predicar amb l’exemple i va ser qui era fins a una mort a Palma de la qual, el passat 15 de febrer, va fer 30 anys. Havia nascut el 30 de març de 1930 a la colònia espanyola de Guinea Equatorial. La seva mare era africana. El pare, un guàrdia colonial de Manacor, li va falsificar els papers per poder-se’l endur, amb tot just un parell d’anyets, cap a la seva vila natal, on va créixer amb la seva tia Margalida. La guerra i la repressió no van arrabassar-li una infància feliç en què va mamar la cultura pagesa. Entre altres aventures, va fer de cantant pels pobles dels voltants amb l’Orquestra Guinea. 



Llegia molt i va connectar amb els cercles culturals i literaris mallorquins. El 1956, Josep Maria Llompart li va publicar el primer llibre de poemes, El poeta i la mar. Però va tocar el dos. I després d’un temps voltant per Europa, on va conèixer la duresa de les feines a la verema i a la mina, va tornar a Palma. Entre altres ocupacions, escrivia cartes per a les prostitutes i cantava repertoris ‘negres’ en anglès a la bôite La Cubana per als turistes. Fins que els seus amics lletraferits el van anar a cercar per incorporar-lo a la Nova Cançó.

Va ser així com va traslladar-se a Barcelona, on va signar el primer disc per a Concèntric, Veu de Mallorca (1964), al qual van seguir una bona pila de senzills i EPs fins al 1968. Tots amb els arranjaments i la direcció del mestre Francesc Burrull, que va saber enlairar una veu de crooner en què swing i blues es trobaven amb els romanços i les rondalles. La glosa i la bossa. La greu negritud reivindicativa de “Vell riu nostre” –adaptació d’“Ol’Man River”– al costat de l’innocent dimoni Cucarell i d’històries terribles com la d’en malaurat Jordi Roca.



Va inaugurar La Cova del Drac, a Tuset Street, i després La Cucafera, també a la part alta de Barcelona. Però els discos i concerts van anar cedint pas al teatre i la creació literària. Va escriure les lletres d’un dels discos més interessants de Núria Feliu, Viure a Barcelona (Pu-put! - Zafiro, 1978), i tot un himne de Biel Majoral, “Vou veri vou per a no dormir”. El 1980 va tornar a Palma, on va fer de guia turístic. Quan ja estava molt malalt, abans de morir, multitud d’artistes i amics el van homenatjar a l’Auditòrium de Palma. Bartomeu Mestre li va dedicar la biografia Balada d’en Guillem d’Efak, i Pep Tosar, el documental L’ànima negra de l’illa.