Vas començar amb el teu projecte fent jazz minimalista, però t'has anat apropant a la música electrònica. Per què?
Tots els músics passem per una evolució. Al principi, tendeixes a pensar que la complexitat és el que t'omple més. Comences a fer solos difícils, et flipes i proves de tocar amb compassos estranys... Crec que està bé i és una fase en la qual em vaig sentir molt còmode. Però arriba un moment en què el cap necessita ordenar-se i trobar una mica de calma. Per això, en aquest disc he volgut fer les coses més previsibles i contemplatives. A més, jo tampoc he escoltat molt i molt de jazz en la meva vida.
Per tant, quan estudiaves al Taller de Músics no eres un d'aquells grans amants del jazz, no?
Exacte. Això m'ha fet recordar que un company del Taller em va parar un dia i em va dir que mentre ell es passava tot el dia buscant colors harmònics supercomplexos, jo amb un simple acord tríada el podia arribar a fer emocionar.
Com t'has anat endinsant en l'electrònica?
Quant a l'electrònica, crec que ha estat una evolució natural per tota la resta de projectes en què estic involucrat, com el de Llum o Guillem Gisbert. Escoltant el disc segurament et pot venir al cap The Blaze, Fred Again o FKJ, que són els meus grans tòtems de l'electrònica. Però també citaria James Blake o Clara Peya, que tenen una part d'electrònica que defuig del bombo a negres i amb una part molt orgànica amb instruments acústics. Això m'influencia molt perquè jo soc músic, no un productor o un DJ.
Quin ha estat el gran aprenentatge d'aquest disc per a tu?
El gran aprenentatge d'aquest disc és que me l'he produït jo, que és una cosa que m'ha costat molt. Tan sols he comptat amb en Jordi Bosch per a la mescla i amb el Jan Valls per al màster. El primer disc el vaig fer amb les b1n0 i vaig flipar en descobrir que a part dels instruments hi havia tantes màquines que feien tants sons diferents. Em va tornar molt boig, vaig voler aprendre'n molt més i vaig començar a comprar trastos i a trampejar i així he anat aprenent fins a acabar autoproduint-me el disc.
Jo concebo Grabu com tot el que faig. Per mi és igual d'important un concert meu en solitari com tocar amb la Llum o amb el Guillem Gisbert. M'ho sento tot igual de meu, perquè hi ha una part de tocar amb el Guillem que me la sento molt meva, i amb la resta de projectes igual. L'única diferència és que amb Grabu em puc expressar jo mateix des de la primera persona i això em fa molt feliç. em sento molt tranquil perquè puc fer el que vull. Jo marco les pautes i els ritmes de les coses. És un alliberament no haver d'estar pensant en si hi ha concerts, tot i que per sort n'hi ha hagut molts. Recentment, he passat una època amb molts concerts, entre la gira per Espanya gràcies a Girando por Salas i alguns concerts per aquí. De gener a maig he fet 14 concerts de Grabu i a la tardor en vindran més.
Per tant, la teva faceta com a instrumentista i el teu projecte en solitari són dues cares de la mateixa moneda?
Per tant, la teva faceta com a instrumentista i el teu projecte en solitari són dues cares de la mateixa moneda?
Sí. En general, un dels motius més importants que impulsa a la gent a començar el seu projecte en solitari és l'ego. I jo sempre he intentat no caure en això. El primer que he mostrat de mi mai ha set la meva pròpia música. Per a mi, Grabu és important per la meva plenitud musical i per trobar els espais on poder fer el que em doni la gana, que crec que és una cosa superimportant. Després, he tingut la sort que ha transcendit una mica i encara millor, però aquest no és l'objectiu principal. La meva manera d'expressar-me sempre ha estat tocant. I com que no soc cantant, ho faig d'aquesta manera, que per a mi és molt més íntima i intensa.
Per a aquest treball, has volgut fer un videoclip de tot el disc. Quin concepte hi ha al darrere i qui n'és el protagonista?
El protagonista és un noi britànic que es diu Arjuna Ball. Tenia clar que jo no volia ser el protagonista del videoclip, perquè Grabu és més un concepte que no pas la meva imatge física. Amb l'equip de càsting, vam estar buscant una persona que jugués amb moviments hipnòtics a través de plans seqüència. I després de veure'l tres segons ja vam tenir clar que ell era l'indicat. A més, com que vam acabar alentint tots els vídeos i amb una gravació d'un minut podíem muntar tres minuts de videoclip, vam decidir que era factible fer un visual per a tot el treball sencer. Com que no és una música gaire accessible per a molta gent —tot i que pel meu gust sí que ho és—, ens va semblar una bona idea que la música estigués acompanyada per algun altre element.
El protagonista és un noi britànic que es diu Arjuna Ball. Tenia clar que jo no volia ser el protagonista del videoclip, perquè Grabu és més un concepte que no pas la meva imatge física. Amb l'equip de càsting, vam estar buscant una persona que jugués amb moviments hipnòtics a través de plans seqüència. I després de veure'l tres segons ja vam tenir clar que ell era l'indicat. A més, com que vam acabar alentint tots els vídeos i amb una gravació d'un minut podíem muntar tres minuts de videoclip, vam decidir que era factible fer un visual per a tot el treball sencer. Com que no és una música gaire accessible per a molta gent —tot i que pel meu gust sí que ho és—, ens va semblar una bona idea que la música estigués acompanyada per algun altre element.
Enguany, ja treballeu en la 6a edició del festival Mússol, del qual n'ets director artístic. En quin punt es troba el festival?
Està tot pràcticament a punt pel que fa al cartell. Internament, encara ens queda força a feina a fer, però estic satisfet amb el cartell que tenim. El més important és que serà la 6a edició, que per a mi és una cosa surrealista. Em sembla molt fort que ho hàgim aconseguit, i sobretot, amb artistes tan grans. Molts dels artistes que van venir a tocar al principi s'han convertit en col·legues, com Sexenni o Socunbohemio. Per altra banda, sento que des de l'any passat hem trobat la fórmula per a dur a terme el festival, especialment amb tot l'equip que el fa possible. Tot i que no fem res innovador, crec que oferim un festival que millora any rere any i que aporta un valor afegit, i això no és fàcil. Tinc moltes ganes que arribi la nova edició.
Està tot pràcticament a punt pel que fa al cartell. Internament, encara ens queda força a feina a fer, però estic satisfet amb el cartell que tenim. El més important és que serà la 6a edició, que per a mi és una cosa surrealista. Em sembla molt fort que ho hàgim aconseguit, i sobretot, amb artistes tan grans. Molts dels artistes que van venir a tocar al principi s'han convertit en col·legues, com Sexenni o Socunbohemio. Per altra banda, sento que des de l'any passat hem trobat la fórmula per a dur a terme el festival, especialment amb tot l'equip que el fa possible. Tot i que no fem res innovador, crec que oferim un festival que millora any rere any i que aporta un valor afegit, i això no és fàcil. Tinc moltes ganes que arribi la nova edició.
Sincerament, no. Però la raó per la qual vaig fer Això no és una cançó va ser pel meu avi, perquè li encantava aquest programa. Ell va morir fa dos anys i quan em van trucar per si volia fer el programa vaig dir que sí a l'instant, perquè sabia que la meva família ho valoraria molt. És un programa que no consumiria, però que ha fet una feina molt important per molta gent, perquè l'han abraçat i se l'han fet seu. És important fer pedagogia i saber explicar coses al gran públic. Estic molt content de l'experiència, tot i que espero que no haver de tornar a cantar "Sweet Caroline".
Fa unes setmanes vas dir en una piulada a X que els grups catalans en general no sabien retirar-se. Creus que és un fet generalitzat de veritat o d'uns casos aïllats?
Crec que és un fet general. Penso fermament que hi ha pocs grups que hagin sabut envellir bé, malgrat que no sé el perquè. Crec que no és una qüestió d'ego, sinó que potser simplement ha estat el seu mitjà de vida i així ho segueixen fent per inèrcia. Tot i que evidentment els músics joves no estem inventant res radicalment nou, la música i els espectadors canvien. Hi ha grups que fa força temps que estan en actiu que, en comptes d'intentar envellir bé, pugen al vaixell d'intentar fer coses que pretenen ser innovadores, però que no els pertoca per la seva edat i el resultat és terrible.
De quines coses parles?
Un bon exemple són els artistes de 40 anys fent cançons sobre tirar dms per Instagram. O grups que han fet molt bons discos, i després d'una llarga aturada, tornen per a fer un disc de versions amb col·laboracions. Crec que no s'hauria d'anar mai per aquí. Manel no ha fet mai això i ha anat adaptant la seva música amb el pas dels discos. Potser sona bastant egotrip que una persona de 23 anys estigui parlant sobre com ha d'envellir un grup, però tant de bo jo sàpiga envellir bé musicalment i adaptar-me als canvis.
A Catalunya molts pocs grups de música han envellit bé. Sempre partidari que si no tens res nou a dir, és inútil fer un comeback o seguir fent discs dolents.
— Arnau Grabolosa (@arnaugrabu) April 30, 2025
A part de Manel, quin altre grup creus que ha envellit bé?
Els Pets, per exemple. Si tens temes que ho han petat durant molt temps, em sembla normal seguir-los tocant i poder continuar vivint d'això com ells fan. Però quan vas a veure Els Pets saps que no et trobaràs en Lluís Gavaldà amb una gorra del revés i cantant amb autotune. En canvi, el retorn de Sau no m'ha agradat.
.jpg)
.gif)
