Feia anys que no teníem cançons noves d’El Petit de Cal Eril. El silenci s’ha trencat amb l’aparició d’Eril, Eril, Eril (BankRobber, 2025), en què exposa una dotzena de peces noves que donen continuïtat al projecte engegat el 2007 i liderat per Joan Pons.

Després de quatre anys tenim un nou disc. Per què un silenci tan llarg?
Sí, un silenci antic i molt llarg. Va ser una decisió presa bastant temps abans de tancar la gira de l'últim disc. Detectàvem que necessitàvem una pausa. En aquell moment no tenia gaire clar exactament si havia de ser una pausa llarga, curta, eterna… però sí que necessitàvem una pausa perquè tothom pogués fer altres coses. Hi havia una sensació de poca clarividència en visualitzar-nos en aquell moment fent un altre disc que ens omplís i que pogués ser diferent. Tenia la intenció de fer un disc, però alhora no tenia cap idea de com poder-lo fer i que fos un disc diferent. En canvi, ara, sento que sí que l’hem pogut fer ara. Això ha estat gràcies a la pausa. Em sembla que va ser bastant intel·ligent fer-la i distanciar-nos del projecte. Parar màquines, tot i el risc que això suposa, crec que ha estat una decisió prou encertada i ara sento que com a grup, som al principi d’una altra era. I això, en un grup que porta tants anys, està molt bé.



Ha estat una desconnexió total o has dedicat temps a altres projectes que potser ara són en un calaix i que algun dia veurem?
Només ha estat una desconnexió entre nosaltres. Hem volgut deixar de tenir la rutina de fer discos i de girar, però alhora hem fet milions de coses amb la música. Jo he fet produccions, el Dani Comas ha engegat el seu projecte… I sí, cadascú de nosaltres ha anat omplint el calaix. Jo, també.

En una època en què s’anuncien comiats un any i mig abans que es produeixin i retorns també amb més d’un any per anar venent entrades… El Petit ha marxat i ha tornat sense fer soroll. Això és significatiu del vostre tarannà?
És una decisió que va molt lligada a la nostra manera de fer i d'entendre la música i l'art. Ja tinc certa experiència i una de les coses que ja no vull és sentir-me fent el que s'espera que faci i que no em ve de gust. Aquest cop, hem posat davant de tot el que volíem fer i com ho volíem fer abans de prendre cap decisió. No hem volgut jugar a treure un senzill i esperar tants mesos… Hem decidit no ser tan esclaus del que marca el mercat de la música, i fer el que ens ha vingut de gust. Això és un posicionament artístic, però també polític.

Hi ha hagut un silenci, però ara ens han arribat 12 cançons de cop.
Sí, patapam! Millor, oi? És molt guai perquè, per exemple, he detectat que el disc no té un senzill clar. Molta gent s'agafa a una cançó, molta a una altra… és sorprenent. I, pel que em diuen, l'escolta del disc és molt homogènia. Quasi totes les cançons s'estan escoltant per igual. No ens han posat a cap playlist d’Spotify, que abans sempre hi teníem els primers singles de cada disc i les cançons que hi sortien pujaven molt més ràpid. Jo penso que això també és símptoma del mercat que estem comprant com a espectadors. Com a oients, tenim uns drets i uns deures i nosaltres estem afavorint un sistema de descobrir i d'escoltar música que és molt degradant per la mateixa música i pels artistes. Aleshores, treure un disc sencer, et fa sortir una mica d’aquesta dinàmica. Per mi ha estat molt interessant fer-ho així i veure-ho.

 

Això també deu voler dir que és un disc de consum lent i que, per tant, tindrà més vida…
Sí, però això és una cosa que és similar amb tots els nostres discos, encara que ara hi arribem d’una manera significativament diferent. Tots, jo també, estem acostumats que arriba un single, esperes el disc, després arriba el disc i potser hi fas una escolta, però tampoc hi aprofundeixes. És un sistema que està pensat com pel mainstream i que intenta fer passar a tothom pel mateix sedàs. I no funciona per tothom igual. El sistema capitalista sempre intenta fer passar la gent per l’adreçador en tots els sentits. I la música n’és un clar exemple. També s'ha de poder dir que aquest sistema és injust i és insatisfactori.

A la primera cançó ens adverteixes que ja no ets qui eres. Tens clar qui ets ara? Hi ha diferències amb qui eres abans?
No, no tinc ni idea de qui soc, encara. Suposo que ho descobriré algun dia. Potser el dia que em mori descobriré qui soc. El canvi que he fet és un acte biològic. És el pas del temps. Els organismes canvien constantment i és una cosa que la detecto en mi i la detecto en allò que m'envolta, i sé que a tu et passarà igual, i a qui estigui llegint aquesta entrevista, també. I és bonic d'adonar-se’n; és la gràcia de tot plegat.


Al disc sí que hi ha una evolució en el so, però en cap cas un trencament. Com ho has viscut?
No, trencament zero. Jo no tinc cap intenció de canviar mai l'essència d’El Petit de Cal Eril, però sí que vull fer discos sense repetir-me. Quan fem un disc, mirem de no repetir els mateixos recursos. Per mi, aquest disc és estèticament diferent de l'anterior, però alhora és cent per cent Eril. Per mi és guai anar reinventant el grup sense perdre la seva essència. No tinc cap necessitat de trencament, però sí que tinc la necessitat de fer coses diferents.

Abans deies que entenies que estaves començant una nova etapa. En què es pot diferenciar de l’anterior?
Per mi el grup ha tingut diverses etapes, aquesta serà la tercera. La primera són els tres primers discos, fins a La figura del buit (BankRobber, 2013). Allà va començar una altra era que es va acabar amb N.S.C.A.L.H. (No sabràs com acabarà la història) (BankRobber, 2021), i ara en comença una altra. Potser només són sensacions internes. Hi ha hagut moviments a la banda: ara no hi tenim l'Artur Tort. A més, el Jordi Matas ara toca el baix i el Dani Comas, la guitarra… i ha passat molt de temps des del darrer disc. Amb La figura del buit va passar igual, entre el bolígraf i la figura del vuit van passar quasi 3 anys. Sento que són eres diferents. Per mi, ara n'ha començat una altra.



Entens que hi ha algun fil temàtic i/o musical, que uneixi totes les cançons del disc?
No només totes les cançons del disc, sinó totes les cançons d’El Petit de Cal Eril, de la primera a l'última. Sento que hi ha un fil que les uneix i moltes vegades penso que estic fent sempre la mateixa cançó. És com estar escrivint un llibre i anar afegint paràgrafs i capítols…

Has notat que hi havia ganes d’Eril? Ho dic per les entrades exhaurides a Barcelona, per exemple.
Una de les grans virtuts que tenim com a grup és que tot i no ser un grup de masses, tenim un públic molt fidel, i que alhora es va renovant, que és una cosa que sempre ens ha sorprès. Sentim que som un grup especial per a una sèrie de persones, que hi connectem molt i que estem en la mateixa vibració. Sentim que ens han trobat a faltar, com també sentim que nosaltres els hem trobat a faltar. Ja hem fet els primers concerts i han estat molt emocionants. Per mi ha estat un retrobament amb la gran causa de fer música, que al final és aquesta connexió. Quan fas música i només la publiques, la connexió hi és, però no la reps de la mateixa manera. Quan fas un concert és quan realment ho vius amb intensitat. És un moment físic. Per viure moments com aquests és que fem discos.