A les 21 h en punt, el públic començava a entrar a l’Ideal, intrigat per l’estructura que s’estava muntant: una carpa situada al mig de la sala, dins la qual tindria lloc el concert. A aquesta estructura l'anomenaven "iglú", un nom tenyit d'ironia, tenint en compte la calor que s’hi acumulava a dins. Amb totes les persones ja dins de l’iglú, la banda va sortir a l’escenari. Sense cap presentació prèvia, van obrir el concert amb "Aigua fosca", seguida de "Riu avall", totes dues del nou disc. Va ser només després d’aquesta segona peça que Pons va adreçar-se al públic i presentar la banda, mentre ja s'escoltaven els primers "són bons, eh?" entre una audiència meravellada.
El Petit de Cal Eril a l'Ideal de Barcelona Foto: Néstor Noci
Un dels grans elements diferencials del concert va ser l’espectacle visual projectat a la carpa. Quasi cada cançó venia acompanyada d’unes visuals específiques: ombres dels músics, flaixos psicodèlics i imatges de la naturalesa. L’experiència sensorial es completava amb el primer dels múltiples monòlegs abstractes de Pons, que en aquest cas va agrair la presència de tothom —encara que, segons ell, "tothom som les mateixes persones"— i va destacar el "caliu" dins de l’iglú. La banda va seguir desgranant les cançons del nou disc amb "La por i l’oblit", la més downtempo fins al moment. Després, en un altre dels seus sermons, va comparar la congregació de persones a l’Ideal amb la cerimònia d'elecció del nou papa, assegurant que ambdues situacions eren actes de fe. D’aquesta reflexió va passar a una anècdota sobre deixar-se les claus dins de casa, la qual assegurava que no havia explicat a ningú fins a aquest concert, i que va servir d’introducció a "Claus dins de casa". També va repassar la infusionada pel krautrock "Totes les lleis dels homes", la cançó més revolucionada fins al moment.
A partir d’aquí, tot va canviar. El concert es va interrompre en sec i l’iglú es va començar a desinflar, deixant el públic desconcertat. Mentre tothom debatia si es tractava d’un accident o d’una performance, en Pons va aparèixer de nou, calmant els ànims amb un simple: "Tot anirà bé". Amb l’ajuda dels mateixos espectadors, la carpa es va col·locar de manera que no impedís la visió, i la banda va reprendre el directe. Amb l’iglú desinflat va esdevenir un concert completament nou. L’espai es va obrir per complet, projectant les visuals a la pantalla envolvent de la sala principal de l’Ideal. A partir d’aquell moment, va començar el viatge pels clàssics de la banda. "El plor" va marcar l’inici d’aquesta nova fase del concert, però va ser amb "Com puc saber el que penses" que van començar els balls. Cada cop que sonaven les primeres notes d’una cançó, el públic exclamava, reconeixent-ne la melodia en qüestió de segons. Amb "Sento", l’eufòria ja era total.
El Petit de Cal Eril a l'Ideal de Barcelona Foto: Néstor Noci
Va arribar el torn de "Lleida frega Fraga" i, encara que la cançó és "prehistòrica", tal com s’hi va referir en Pons, els fans més fidels corejaven la tornada com si fos un himne. Amb el final a tocar, el concert es va aturar per agrair la feina de tot l’equip tècnic —so, llums, visuals— que feien possible aquell espectacle multisensorial. També va tenir un record especial per a totes les mares, retornant al nou disc amb "Si no fos tan fàcil", dedicada explícitament a elles. En acabar, la banda va marxar de l’escenari, però el públic, ja advertit de les seves enganyifes, no es va moure del seu lloc.
Tal com era d’esperar, van tornar per a una última cançó: la tendra i corejada "Amb tot", que va convertir la sala en un espai d’abraçades i emoció compartida mentre realitzaven el bis final. Ara sí, el comiat era definitiu. O almenys fins aquesta nit, quan oferiran el quart concert seguit a Barcelona, amb les entrades esgotades des de fa setmanes. Després de gairebé dues hores de música i visuals, va acabar una nit màgica. Una experiència que només El Petit de Cal Eril pot oficiar.
_1.jpg)
.jpg)
.jpg)
.gif)
