Avui surt a la venda el vinil de Sílvia & Salvador (Warner Music, 2025), un nou treball que han fet conjuntament l’empordanesa i el lisboeta establert a Barcelona, amb una banda formada per Darío Barroso, Marta Roma i Sebastià Gris, i un grapat de cançons escrites per compositors amics com Jorge Drexler, Marco Mezquida o Luisa Sobral.


 
Tot va començar per una admiració mútua, que es va transformar en una amistat que ha seguit creixent mentre confeccionaven aquest treball. Van entrar a l’estudi per primera vegada junts pel darrer disc de Pérez Cruz, quan van col·laborar a una emocional i a cappella “Em moro”. Però el germen últim d’aquest disc va ser l’any passat, quan els van trucar dels Premis Goya per actuar a la cerimònia d’entrega. “Va ser molt especial aquell dia, van passar moltes coses”, explica la palafrugellenca sobre l’actuació a la gala. “Tot i la por que fa posar feina enmig d’una amistat, va poder la força de l’emoció i li vaig preguntar si voldria fer un disc junts. Em va dir que sí, però va estar mesos sense creure-s'ho”, recorda.
 

Però, segons van considerar, “no era el moment de compondre junts, sinó de demanar-los-ho a diferents amics compositors. Vam fer una llista de persones que crèiem que tenien un vincle amb tots dos, i també de diferents idiomes.” D’aquesta manera, volien expressar aquesta mena d’“aliança ibèrica” que representen. Per a Pérez Cruz, és “preciós que una enamorada de Portugal, i un enamorat d’Espanya i, concretament, de Catalunya, formin aquesta aliança, perquè és un vincle real, emocional: hi ha un amor mutu per les nostres respectives cultures”. I com en una mena de treball en grup escolar, es van distribuir les trucades i peticions, i així van acabar comptant amb composicions de Jorge Drexler, Carlos Monfort, Luisa Sobral, Lau Noah, Javier Galiana, Dora Morelenbaum i Marco Mezquida.
 


La feina dels arranjaments i d’adaptar cada peça va ser “molt orgànica”, assegura Sobral. “Ho hem treballat directament amb la banda. El productor Juan Berbín va sumar-se al final dels assajos per donar la llibertat als músics, que són qui més coneixen el seu instrument i tenen molt bones idees de com fer-lo sonar, però va arribar i va aportar dues o tres coses importantíssimes i centrals per als arranjaments”. Ja a l’estudi, les sensibilitats, gustos, tendències i habilitats de cadascú semblaven complementar-se: “Fèiem els que ens demanaven les cançons. Jo em fixava especialment en els colors i els timbres —rememora Pérez Cruz—, i el Salvador, en els tempos.” Així i tot, una de les coses més complicades va ser el treball de les veus: “per a mi va ser molt interessant, perquè quasi totes les veus eren en el seu to, i vaig haver de crear segones veus de tot”, continua explicant l’empordanesa. “Finalment va ser molt bonic, perquè les nostres veus empasten molt i és molt gustós de fer.”
 

Però l’èxit no requeia només en combinar les sensibilitats musicals, sinó també en entendre’s en un pla laboral, com a dos líders dels seus respectius projectes i equips, i treballar tots a una. “Ella i jo som molt diferents, i el secret per fer-ho funcionar ha estat la comunicació i l’empatia”, explica Sobral. I la cantant respon que això “és el més important en tots els oficis: la feina humana d’escoltar i pensar en l’altre”.
 
Temàticament, el disc segueix el fil d’aquella connexió als Goya. Hi van cantar “Procuro olvidarte” en el moment de l’obituari, i a Pérez Cruz li va semblar que pagava la pena afegir-hi un contrapunt: en realitat, sí que calia recordar. D’aquí va néixer la cançó que obre el disc, “Recordarte”, i la idea troncal d'aquest, el pas del temps. “El pas del temps és l’única cosa que no es pot canviar amb diners, que no es pot comprar, i en això estem tots iguals”, explica el lisboeta. I aquesta va ser la directriu que van posar als compositors, i cadascú s’ho va endur al propi terreny, per parlar d’amors, desamors, o reflexionar o filosofar sobre el temps.