La jove cantant Júlia Català ha creat un nou medicament emocional, Anatomia de la tristesa 5/u (Kinky Love Music, 2025), que inclou cinc dosis recomanades per fer front a una relació tòxica amb ella mateixa, des de l’ansietat fins a l’acceptació. A través de cançons de textures ambientals electròniques, la santcugatenca de 25 anys ha cercat una sortida pausada, honesta i guaridora.



El suggeridor títol de l’EP representa una cura contra la tristesa a través de cinc cançons?
Sí, Anatomia de la tristesa és una medicina emocional diagnosticada per a quan estàs trist, perquè si escoltes el disc et permet viure i transitar per aquesta tristesa. I la xifra ‘5/u’ fa referència a la dosi de les cinc cançons que formen l’EP, que es poden prendre com si fossin pastilles. A més, tant la portada com la contraportada del disc reforcen aquesta mateixa idea, amb imatges que poden recordar un tractament mèdic.

Les cançons segueixen un viatge emocional de la foscor a la llum. Vas compondre la narrativa interna com a part d’un procés de sanació personal?
Algunes cançons ja les tenia escrites i la resta les vaig crear posteriorment, però em vaig adonar que totes parlaven de temes tristos. Em va semblar que formaven un conjunt coherent i les vaig produir de manera similar per mantenir la unitat. Compondre m’ajuda quan estic angoixada, perquè em permet entendre i expressar emocions com la tristesa, la por o el dubte. Posar un acord darrere l’altre m’ajuda a curar-me i avançar, a part que em distreu i em calma.

El tema “Jo” obre el disc amb una mirada íntima a la teva identitat i parla de les dificultats per expressar el que sents. Va ser difícil escriure una cançó tan exposada?
Va sortir perquè ens van demanar a les classes del Taller de Músics que escrivíssim una cançó que parlés de nosaltres. Era un exercici que s’havia de titular “Jo”. Al principi em feia vergonya parlar tant sobre mi, però al final vaig trobar la manera. Crec que molta gent s’hi pot sentir identificada, perquè tothom té pors o inseguretats.


La lletra de “Deixa’m” parla de l’ansietat i d’un desig desesperat per alliberar-se. Com va ser posar paraules i melodia a una sensació tan paralitzadora?
Vaig començar amb una base rítmica que em recordava la sensació de l’ansietat i vaig fer una llista de les coses que sentia: no podia dormir, em quedava atrapada en pensaments en bucle... I d’aquí van sortir frases com ‘no puc somiar, no puc dormir’ i el ‘deixa’m, obre, deixa’m’, que expressa la necessitat de fugir de l’ofec interior. Encara que sembli una relació tòxica amb algú altre, en realitat les cançons són fruit d’una conversa amb mi mateixa i al voltant dels meus pensaments negatius.

A “Allò desconegut” mires enrere amb nostàlgia i dolor pel que ja no tornarà. Hi ha algun record que et va inspirar?
La idea d’“Allò desconegut” és més aviat una sensació. Molt sovint quan em remeten a moments del passat soc incapaç de recordar-los, i això em va fer pensar que el temps se m’escapa ràpidament. No visc en el passat, però sí que sento una nostàlgia estranya.

I després arriba “Fluoxetina”, en què busques l’equilibri emocional enmig del caos. Com vas enfocar aquesta cançó emocionalment i simbòlicament?
En realitat, la Fluoxetina és el nom d’un medicament contra la depressió, i a partir d’aquesta referència antidepressiva volia transmetre que l’amor —o també una persona— pot ser com una medicina. Va sorgir també d’un exercici de classe, en què ens van demanar que escrivíssim una cançó sobre un medicament. Torna a ser una declaració d’amor tòxica, de dependència, dedicada tant a una persona com a una medicina.


“Sadie” tanca l’EP amb un missatge d’acceptació i recerca de propòsit. Qui o què és “Sadie” per a tu?
És un dels personatges principals del llibre Demà, i demà, i demà (Edicions del Periscopi, 2023), de l’escriptora nord-americana Gabrielle Zevin, que també toca temes com l’amistat, amor o el pas del temps. Volia que fos la cançó més positiva per tancar el viatge del disc. És un renaixement i una manera de dir que jo soc la protagonista d’aquesta història, com la Sadie ho és de la seva.

Has estudiat guitarra clàssica. Com has trobat l’equilibri entre la part orgànica dels sons més delicats i la textura electrònica?
Fins ara sempre componia amb la guitarra o el piano, però aquest any, inspirada per artistes com Arca, Rosalia i Billie Eilish, vaig experimentar amb l’autotune i els sons lo-fi i r’n’b. I quan vaig treballar amb Ildefons Alonso, em va fer replantejar les lletres i vam fer evolucionar les cançons. Vaig gravar un piano acústic a “Sadie” i vam combinar sintetitzadors amb textures ambientals a la resta, per trobar l’equilibri entre digital i orgànic.

Per a després de l’estiu ja treballes en noves cançons amb el productor Jolly Damper. Cap on anirà la teva carrera? 
Tinc moltes idees, però encara no tinc clar el rumb exacte; potser seran cançons més animades per variar una mica. Aquest any vull publicar alguns senzills i més endavant gravaré un àlbum complet amb un concepte més definit. També m’agradaria fer col·laboracions, per exemple amb Maig o Socunbohemio, artistes que encaixen molt amb la meva música. A més, aquest estiu presentaré aquest disc de gira i em fa molta il·lusió anunciar que a l’octubre tocaré al festival Petits Camaleons de Sant Cugat del Vallès.