Després de consolidar-se dins l’escena urbana amb un estil profundament emocional i carregat d’històries personals, el palmesà Xavibo presenta el nou disc, No te enamores (Taste The Floor, 2025), un treball que aprofundeix en el dolor i el desamor. També estrena la seva primera cançó en català en solitari, "Niguls", que obre una etapa musical marcada per una nova sonoritat i la connexió amb les seves arrels. Parlem amb ell del procés creatiu del nou disc, de la seva instal·lació artística a Madrid i del poder terapèutic d'escriure en català. 

Per què has decidit fer la teva primera cançó en català en solitari ara, després d'anys de carrera? 
Crec que mai havia escoltat música catalana activament, o no n'havia tingut referents. Però, aquest últim any he estat molt a Catalunya, he gravat aquí el disc i he conegut molta música catalana. El meu pare és català i sempre em deia: "Has de fer una cançó en català". I aquest any se m’ha despertat això, per un tema de proximitat i referents. Era una cosa que havia de fer, i per mi era una manera de connectar amb la meva illa, perquè ja fa quatre o cinc anys que visc a Madrid. També era un tema d’enyorança. "Niguls" va sobre una relació a distància amb una noia de Barcelona, mentre jo era a Madrid, i també sobre una relació de distància amb la meva illa. Era una mena d’homenatge, i ara faré moltes més cançons en català.

Et sents diferent a l’hora d’expressar-te i escriure en català?
El català és un idioma que ara mateix m’inspira molt més que el castellà. De fet, tinc més ganes d’escriure en català que en castellà. Musicalment és un idioma nou, amb moltes paraules que mai havia rimat, un munt de frases... M’ajuda molt i em connecta amb la meva infància i la meva illa. M’ha anat molt bé terapèuticament.

Creus que cantar en català et pot obrir noves portes?
No penso si obre o tanca portes, si li pot agradar a tothom o no. És una manera d’expressar-me que necessitava utilitzar, que em neix ara, independentment del que el públic em demani. Ara el cos em demana fer més música en català i ho faré.


Abans has parlat de referents. Quins artistes catalans t'inspiren? Hi ha algun amb qui t'agradaria col·laborar?
Jo només havia escoltat Serrat, que me’l posava mon pare. Però aquest últim any vaig conèixer Oques Grasses, vaig anar a veure’ls en directe i em va volar el cap. Vaig pensar: "Jo vull fer això també". Ara mateix estic una mica tancat a fer col·laboracions, però et diria Oques Grasses, segurament. 

Moltes de les teves lletres del teu darrer disc, com 'No te enamores', giren entorn de la temàtica del dolor. Per a tu, el dolor creatiu és un millor motor creatiu que la felicitat?
Quan estic enamorat, estic vivint aventures. Soc molt fan de l’anècdota, de viure per a contar-la. Quan estic desenamorat, estic a casa meva escrivint tranquil. No sé escriure des d’un punt feliç. Potser algun dia en sabré, però ara mateix aquesta és la meva manera d’escriure.

Totes les lletres venen escrites d’una mateixa experiència, d’un mateix desamor? O és un cúmul d’experiències?
Les meves experiències s’acumulen i es barregen al meu cap. Hi ha cançons que no són només per una persona, sinó per un concepte, o per un dolor que han provocat diverses persones, o que jo he provocat. És una cosa acumulativa, una mescla de sensacions diferents.


En aquest disc t’allunyes del rap i t’endinses més en el folk. Creus que aquest gènere et permet expressar-te d’una manera que el rap no et deixava?
La lletra sempre ha estat el més important per mi. No puc sacrificar una lletra per fer una millor melodia. El rap em permetia expressar molt en una cançó. Ara potser hi ha una estructura més pop i melòdica, però crec que l’essència de l’escriptura és la mateixa.

El teu procés de composició ha canviat?
Abans em posava una instrumental de rap i improvisava. Ara agafo la guitarra, faig uns acords, començo a cantar i a improvisar frases que ja es queden en la lletra final. Ara és més melòdic, però igual de natural. La guitarra la vaig començar a tocar durant la pandèmia. També vaig reprendre el piano, que ja tocava de petit. No en sé gaire, però em basta per compondre.

El mes d'abril et vas tancar durant 13 dies dins un aparador a Madrid, convertint-lo en una instal·lació artística visible per a tothom que passava pel carrer. Com et va sorgir la idea?
Des del disc anterior, Papel de burbujas (Taste The Floor, 2023), tenia la idea de col·locar una infraestructura plena de bombolles al centre de Madrid. Em deien que era impossible. Després vaig pensar en una sola bombolla, i al final va acabar sent un espai quadrat de vidre en un local. Un aparador, una finestra a la meva soledat. Vaig trobar una botiga en procés de liquidació i vaig veure l’oportunitat de fer-ho allà. Volia mostrar com la societat no t’ajuda a estar sol després d’una ruptura.

La idea de la instal·lació està també lligada al nou disc?
Crec que funciona com una acció a part. Podria funcionar sense el disc, però va acompanyada d'ell, perquè jo el que faig és música, i crec que li dona context. El disc també parla d’aquesta nova soledat. Jo sempre he estat en relacions, una darrere l’altra i de sobte estic tot sol i hòstia, he d’aprendre a viure tot sol. El disc parla d’això, llavors crec que conviuen en el mateix món. Tenia sentit fer-ho ara i donar context també al disc.


Si el concepte era explorar la soledat, per què vas escollir fer-ho en un aparador? Creus que el fet que la gent pogués interactuar amb tu li donava un altre sentit a la proposta?
Perquè era una paradoxa, volia jugar amb com es veu la soledat en públic. I també perquè la gent entengués que, tot i estar exposat, et pots sentir sol. Com a artista, sovint em trobo en aquesta situació.

Creus que la gent va entendre el propòsit de la instal·lació?
No tothom. Però l’art no sempre s’ha d’entendre. A mi em va servir molt, vaig estar 13 dies sense mòbil ni xarxes, i vaig aprendre a estar present. Va ser una mena de desintoxicació. 

Et va canviar personalment en algun aspecte?
Em va fer reflexionar sobre moltes coses. Veia gent que venia beguda a molestar-me, però també vaig rebre molt d’amor. Gent que em deixava cartes, que seia a llegir amb mi… vaig llegir totes les cartes. Em vaig adonar de com d’afortunat soc.

Tota l'experiència també es pot entendre com una al·legoria del que passa a les xarxes, no? Hi havia gent que t'increpava, sabent que tu no podies fer res.
Totalment. És el mateix que passa a les xarxes amb els perfils anònims. La gent que passava per allà pensava: "Com que ell no em farà res perquè hi ha un vidre que em protegeix, puc fer-li el que vulgui, tinc impunitat". Però hi havia moments que pensava: "Ho estic escoltant tot. No som un animal aquí amagat. Jo tenc les claus aquí. Podria obrir ara mateix i dir-te quatre coses". Però, evidentment, estic dins la meva obra, i no la sacrificaré.


Què feies mentre estaves allà? Vas poder escriure noves lletres?
Em vaig endur la guitarra, però el segon dia ja no la volia tocar. Vaig llegir vuit llibres i reflexionar molt sobre l’acció que estava fent. 

Quins llibres vas llegir?
Biografia del silenci de Pablo d’Ors, Deixar de ser tu de Joe Dispenza, L’art subtil de que gairebé tot t’importi una merda de Mark Manson, poemaris de Mario Benedetti i Gustavo Giuste, L’art de començar d’Oscar Wilde, i el llibre de Rick Rubin, El arte de crear, que tothom diu que és increïble, però a mi no em va semblar tant bó.

Veig que t'agrada la poesia. Té alguna influència en la teva música?
No recordo estar viu sense escriure poesia. De petit ja recitava el que escrivia a la meva àvia. Vaig començar a fer música perquè escoltava rap, i vaig pensar que el que jo faig amb la poesia es podia convertir en música. El rap em va fer endinsar en la música, però la poesia ja m'agradava d’abans. Ara mateix, tinc les dues coses. En algun moment de la meva vida m'encantaria treure un llibre, però no vull ser el típic artista que treu un llibre que no està a l'altura del que la gent espera.

Com el de Rick Rubin?
Pensava en una altra persona, però no diré qui [Riu].