Que Miles Davis t'hagi cridat a files amb vint-i-un anys hauria de ser prou motiu per viure de renda la resta de la teva vida. Però Marcus Miller (Nova York, 1959) ha optat per tenir carrera una prou consistent a la vegada que poc ortodoxa. Ha tocat el baix amb artistes venerables com Herbie Hancock, Wayne Shorter, David Sanborn, Luther Vandross i Eric Clapton, a més de forjar una carrera en solitari al servei de l’instrument de les quatre cordes. Ha estat les darreres dècades un dels baixistes de referència del jazz contemporani, després que altres il·lustres com el malaguanyat Jaco Pastorius, Stanley Clarke, Gary Peacock o Charlie Haden li hagin passat el testimoni.

Amb aquest currículum a les espatlles, Marcus Miller va arribar ahir a Escaldes-Engordany per ser el protagonista de la segona jornada del Festival de Jazz. Per segona vegada, ja que hi havia actuat el 1998. El de Brooklyn figurava com a cap de cartell del festival, i així ho va voler acreditar el públic, que va omplir de gom a gom les cadires de la sala Prat del Roure. Miller va aparèixer acompanyat per Russell Gunn (trompeta), Donald Hayes (saxo), Xavier Gordon (teclats) i Anwar Marshall (bateria). Una formació de luxe que va funcionar com una autèntica piconadora sonora des del primer fins al darrer tema.
 
Miller i companyia van teixir un recorregut per algunes de les cançons més representatives de la discografia en solitari del baixista. Una mostra de jazz progressiu amb guspires de funk —present sobretot a temes com “Red Baron” o “Hylife”—, amb espais per al virtuosisme i sobretot l’electricitat, molta electricitat. La màgia musical de la formació, semblava deixar sense alè el públic, aclaparat davant la intensitat el concert. El baixista va voler presentar dues cançons amb un significat especial. Per una banda, “Sublimity (Bunny’s Dream)”, dedicada a la seva sogra Mary, morta fa uns pocs anys i amb la que havia mantingut una molt bona amistat: “D'entrada no li queia gaire bé. És clar: soc músic”. I per l’altra, “Gorée (Go-ray)”, un tema “de celebració de l’esperança” que el músic va compondre després de visitar l’illa senegalesa de Gorée i conèixer la seva associació amb el tràfic d’esclaus a través de l’Atlàntic. Una cançó per la qual Miller va tocar el clarinet baix.

El públic va respondre amb les primeres notes de “Tutu”, un dels temes que Miller va compondre per al disc homònim de Miles Davis (Warner, 1986) i que figura entre les produccions més destacades dels darrers anys del trompetista. Miller va voler-lo enllaçar amb un dels temes més icònics de Kind of Blue (Columbia, 1959): “So What”, on el baixista va combinar el riff titular amb un walking bass gregari per acompanyar els solos de la resta de músics. Una interpretació que va acabar amb el públic dempeus ovacionant la formació.
 
Pels bisos es va reservar la darrera bala de la recambra: l'estàndard “Run for Cover” que Miller va escriure per al disc del saxofonista David Sanborn Voyeour (Warner, 1981). Una descàrrega de funk, slap i tones d'intensitat que van derivar fins i tot en una picada d’ullet al “Purple Haze” de Jimi Hendrix, un dels ídols de Miller. Pura màgia.

El 41è Festival Internacional de Jazz d’Escaldes Engordany es reserva encara un parell de plats forts a la sala Prat del Roure. Avui dissabte, el concert de Cécile McLorin Salvant; i diumenge, el duo de Michel Camilo & Tomatito.