El 26 de juny del 2005 Els Amics de les Arts van debutar al Cafè Teatre L’Escorxador de Lleida, seleccionats pel Sona9. Era el primer cop que les seves cançons sortien del pis d’estudiants ‘El Pistatxo’ de Barcelona. “No sabem d’on venim i ni ens passa pel cap preguntar-nos cap on anem”, deien. Dues dècades després han llançat quilos de confeti, viuen el moment més feliç i ho celebren amb el disc 20 anys d’Amics (Pistatxo Records, 2025), que inclou vint grans èxits amb una vintena de convidats. És la versió més popular del trio, ara amb els cabells més blancs i ulleres progressives, perquè encara tenen molt a dir. Avui presenten aquest disc al Poble Espanyol en l'únic concert de celebració d'aniversari a Catalunya. En parlem amb ells.



Quin és el primer record que teniu d’Els Amics de les Arts?
Joan Enric Barceló: Va ser durant un partit de la Copa del Rei, Barça-Sevilla. Estàvem asseguts el sofà del pis i em va venir una frase al cap: ‘Tu vols més petons, depèn del Dow Jones’. Recordo valorar molt seriosament si valia la pena aixecar-se i apuntar-la. Vaig escriure-la en un Word, i després la vaig compartir amb els altres. Va ser la llavor de la cançó “36%”, que obria la maqueta Catalonautes (Pistatxo Records, 2005) i que vam presentar al concurs Sona9.
 
I quin ha estat el moment més popular de les vostres dues dècades de trajectòria?
J.E.B: Van ser els mesos finals de gira de Bed & Breakfast (Discmedi, 2010), amb dos concerts al Palau de la Música, sumats a l’anunci d’Estrella Damm, que ens va donar una notorietat televisiva que no havíem viscut fins llavors. Ens coneixia la gent del circuit, dels concerts, de les nostres xarxes... Teníem la nostra comunitat de seguidors, però sortir a la televisió va crear un gran impacte. I just després va venir la gira d’Espècies per catalogar (Discmedi, 2012), en què vam recollir realment tots aquells fruits.



Com vau viure aquell moment d’èxit?
J.E.B: No havíem de fer res, perquè els concerts ja s’omplien només en qüestió d’hores o de dies. Podíem caure en l’error de pensar que allò era la normalitat, però havíem de tenir clar que hi ha fenòmens musicals que fan bluf i després cauen. Crec que en aquell moment vam saber adonar-nos que allò no era normal.
Ferran Piqué: Veníem de fer i viure coses que ens feien tocar de peus a terra. Sempre expliquem que un dia vam omplir la sala Apolo de Barcelona, i al cap d’una setmana vam tocar a Terrassa i només van venir dues persones. Aquest tipus de batalles perdudes durant la nostra carrera ens han donat ‘moltes taules’. Hem après que el més normal del món és que un dia puges i l’altre baixes. Llavors érem a dalt, però érem molt conscients que també podíem baixar.
 
I ara, vint anys després, en quin moment us trobeu?
Dani Alegret: Som en un moment superdolç d’Els Amics pel funcionament del grup, per com treballem a l’escenari… i a més tenim el màxim d’escoltes a Spotify! És veritat que ara mateix potser no som el grup més popular de l’escena catalana, perquè hi ha gent que ho està petant, però com a moment vital no n’hi ha cap de millor que la celebració dels 20 anys de trajectòria.
 
I si feu una mirada enrere, com heu arribat fins aquí? Dibuixaríeu una muntanya russa, o una carrera estable i lineal?
F.P: Jo només vaig patir durant la pandèmia, però molt!
J.E.B: Sí, perquè va ser el primer moment en què ens vam presentar com a trio i...

...teníeu previst treure el sisè disc d’estudi, 'El senyal que esperaves' (Música Global, 2020), just quan ens van confinar!
J.E.B: Va ser així. Ens vam adonar que faríem la promoció d’un disc que no sortiria, perquè corrien rumors que ens tancarien a tots. Va ser un xoc. Va caure tota la gira en qüestió de dies.
D.A: A Catalunya els músics vivim de fer concerts, i quan estàs a punt de treure un disc és quan la guardiola del grup està més buida.
J.E.B: Va ser un moment molt dur, però també molt expansiu. A la primavera vam publicar la sèrie interactiva Atrapats aquí, a Youtube, que va ser una bogeria. Ens vam posar a fer capítols cadascú des de casa seva, amb tres mòbils, un programa d’edició i res més. Demanàvem que ens fessin preguntes i vam convocar cada cop més gent.
D.A: Allà vam parlar per primer cop amb Sergio Dalma!
J.E.B: Vam tenir clar que el disc no sortiria i que a l’estiu no podríem fer bolos… i vam decidir muntar una gira acústica.
D.A: Va ser una gira molt bonica, però també molt precària.



Quan Els Pets van celebrar 30 anys de trajectòria, el cantant Lluís Gavaldà va dir que podria viure perfectament sense compondre cap cançó nova i fent gires de temes antics. Els Amics podrien?
D.A: No, perquè per nosaltres les coses més divertides del món són compondre i fer concerts. 
F.P: Jo no podria deixar de fer cançons. Hi ha un moment durant la composició, aquell segon quan dius ‘aquí hi ha alguna cosa’, que és incomparable. Tot i això, sempre preferiria ser a dalt d’un escenari tocant en directe.
J.E.B: En el meu cas, l’estudi és la segona cosa. No té res a veure amb tocar en directe, que és, de llarg, molt més divertit que qualsevol altra cosa que ens pugui donar la nostra professió. Tot i això, tampoc no renunciaria mai a compondre, perquè també és divertit. 
 
Us costa escriure cançons noves sense repetir-vos?
J.E.B: Amb les lletres cada vegada costa més dir coses noves. Els grups de pop parlem sempre del mateix, i un cop hem donat la nostra visió sobre certs temes, tornar-hi a passar de manera interessant o que motivi costa molt. Hem passat d’escriure líriques narratives o en format de conte a un punt més abstracte en el qual l’oient pot entrar i sortir de maneres molt menys encotillades.
 
I en el vessant compositiu, també teniu aquesta dificultat?
D.A: Sempre. Els Beatles ja ho van descobrir tot en l’aspecte musical, tal com dèiem a la primera maqueta. Tot i així, la manera com hi arribem, des d’un punt de vista personal, és el que fa que una melodia o una progressió d’acords inspiri una lletra que després s’entrellaça. Tot i això, si fem una anàlisi pura i dura de qualsevol cançó que sona avui en dia, segur que ja ha sonat abans d’alguna manera. Les progressions harmòniques i les melodies són les que són. La combinació és infinita però tot s’assembla una mica.
F.P: Els Amics no descartem mai la recerca per trobar noves maneres de fer cançons.
 

VINT ANYS I VINT CANÇONS

Per celebrar l’aniversari heu publicat vint versions amb col·laboradors al disc '20 anys d’Amics'. Com va sortir la idea?
F.P: Teníem ganes de fer-ho per celebrar els vint anys i pensàvem que tenia sentit... però gravar vint cançons és una feinada! No sabíem si seríem capaços de fer-ho, perquè plantejar un disc amb tanta gent és complicat. Cal lligar les agendes de tots els artistes, quadrar-les amb els estudis de gravació, fer les produccions de tots els temes, arribar a acords amb altres segells i signar els contractes... Però al final hem pogut, i estic molt content que la resta em donessin el vist-i-plau a la idea. Al principi no ho tenia clar, pensava que era una bogeria! 
 
I com es va prendre la decisió?
F.P: Som un grup, ens agrada tocar, però també som una empresa i cal valorar els projectes des de diferents prismes. Quan algú proposa una idea sempre hi ha un dels altres que hi aporta el seu punt de vista.
D.A: I sort que hi ha aquesta persona! En Ferran ho va veure molt clar i va fer que tots reméssim molt més fort perquè sortís.

La selecció és de molts noms i molt diferents...
F.P: Cada músic convidat a l’estudi ens va donar una classe magistral sense saber-ho. No té res a veure la manera de gravar d’Alba Careta, Andrea Motis, Judit Neddermann, Santi Balmes o Tomeu Penya. Uns es van centrar molt en l’emoció, els altres en la tècnica o en les notes... No ataquen igual la producció The Tyets que Figa Flawas, tot i que són de la mateixa generació. I això va ser molt divertit.


 

LA SEGONA OPORTUNITAT

Revisitar els èxits d’Els Amics de les Arts amb col·laboradors us ha permès reenamorar-vos d’algunes cançons?
D.A: Sí, ens hem reenamorat d’algunes i altres les hem redescobert. Per exemple “Déjà vu”, que és un tema antic de la maqueta, que vam gravar ràpid i de manera salvatge i precària. No en sabíem més en aquell moment. I ara amb Alba Careta hem redescobert que hi havia màgia, i hem tornat a estimar-la. I també hi ha clàssics, com “Ja no ens passa”, que hem regravat amb l’arranjament que fem en directe i s’hi ha sumat La Pegatina... Això ha fet que, de sobte, la cançó hagi agafat una nova frescor i ens venen ganes d’escoltar-la. Jo me l’he posat al cotxe, i mira que no escolto mai les nostres cançons!
 
Sempre reconeixeu que us costa molt escoltar els vostres discos, però potser amb aquest és diferent?
D.A: Sí, a mi em passa molt amb aquest disc! I també perquè els meus fills em demanen que el posi. Però la veritat és que no és només un disc nostre, l’hem gravat amb gent que admirem i això fa que l’escolti més que els altres, que gairebé mai no me’ls posava.
J.E.B: A mi m’agrada molt sentir-lo a la ràdio. És molt divertit!


Per al 2025 heu plantejat només quatre concerts als punts cardinals dels Països Catalans (Barcelona, Sueca, Palma i Andorra). Com seran aquests bolos i la posterior gira del 2026?
J.E.B: Els quatre bolos són una celebració pels territoris de parla catalana. Havíem estat dos estius seguits tocant Les paraules que triem no dir, i vam pensar de concentrar la celebració en un sol concert, perquè de festa d’aniversari només se’n fa una. La previsió més optimista era exhaurir les entrades per Nadal, però es van acabar en dues hores. I això ens va fer pensar que molta gent volia venir al concert de celebració dels 20 anys d’Els Amics de les Arts, i ho vam ampliar amb tres més. I des d’aquí ja anunciem que per al 2026 tenim previst de fer una gira per tot el territori.
D.A: Potser no seran molts concerts, però volem allargar aquesta festa i compartir-la amb la gent a les places.

Si vau ser capaços de vendre l’aforament del Poble Espanyol en dues hores i mitja, un espai previst per a fins a 5.000 espectadors, per què no us plantegeu fer un Palau Sant Jordi?
D.A: Perquè no és tan bonic ni tan xulo.
F.P: El Poble Espanyol és una plaça de poble, que és on hem crescut.
D.A: No volem treure cap mèrit al fet d’omplir un Sant Jordi, però no com a lloc càlid per fer un aniversari o com ens l’imaginem nosaltres. Hem vist concerts molt guais al Poble Espanyol, i és com les places dels pobles on tocàvem quan vam començar. Té molt de sentit.
J.E.B: I encara ens quedaran més coses per fer a la vida...