El 1974, als 26 anys, Jordi Sabatés era un jove pianista que es guanyava la vida a la seu barcelonina de la discogràfica Basf. Havia deixat definitivament una incipient carrera de professor de física per consagrar-se en l’ofici de músic. Ja havia tingut temps de tocar piano i bateria en l’última etapa del grup de pop-folk Pic-Nic, amb la veu de Jeanette i la guitarra de Toti Soler. Poc després, amb el seu amic es van entregar al rock progressiu amb el grup Om, amb el qual van acompanyar Maria del Mar Bonet i Pau Riba. I també havia assajat una proposta de música de cambra progressiva amb el grup Jarka. Amb aquest currículum, Sabatés es va instal·lar als estudis de la companyia, on tan aviat podia orquestrar un àlbum de sevillanes de Los Bayuncos com coordinar reculls de contes amb grans veus i arranjaments, o dirigir un treball espatarrant de Pi de la Serra com No és possible el que visc (Basf, 1974).

Enmig d’aquest ambient creatiu va engendrar-se un divertimento espectral que, després de ser menyspreat com cal pels puristes del jazz, acabaria sent un disc de culte, Vampyria (Basf, 1974), una dotzena de composicions interpretades amb un piano acústic, i amb l’acompanyament al Fender Rhodes d’un entremaliat Tete Montoliu, màxima patum del bebop, apartat per un cop, i sense que servís de precedent, de l’ortodòxia. Vampyria no va ser l’única joia que mostrava com Jordi Sabatés nedava amb agilitat en les aigües arremolinades de la Barcelona dels anys setanta. N’hi ha més. Jordi Sabatés i Toti Soler (Edigsa, 1973), un pianista i un guitarrista tocant per a quatre gats; El senyor dels anells (Zeleste/Edigsa, 1974), recreació pianística de la novel·la de Tolkien; Solos de piano. Duets de Jordi Sabatés i Santi Arisa (Zeleste/RCA, 1977), amb el bateria bagenc, i en solitari com Tot l’enyor de demà (Zeleste/Edigsa, 1976) i Portraits/Solituts (RCA, 1979).



En tota aquesta producció ja va aparèixer un tret que s’accentuaria les dècades següents: l’admiració i les cites des de les tecles a l’obra i l’esperit de grans creadors, ja fossin de l’època daurada del cinema mut –Murnau, Buster Keaton, Segundo de Chomón–, de la pianística europea –Satie, Chopin, Mompou– o de les fonts essencials del jazz, el blues i la cubanitat –Scott Joplin, Jelly Roll Morton, Bola de Nieve–. Tots ells, com si fossin ectoplasmes, es van anar fent ben presents i palpables, aquí i allà, als discos i espectacles que Sabatés va anar creant fins a la seva mort, l’11 de gener del 2022. Al seu últim disc, Maverick (Picap, 2016), feia servir la metàfora dels mavericks, els cavalls sense marcar, per presentar-se com un músic que sempre va fer més cas dels vampirs i els fantasmes que de les etiquetes.