Si hi ha una qualitat que defineix el cant de Teresa Rebull és la fermesa. L’escoltes entonant planys d’exili, exaltacions primaverals o enyors de joventut i te la creus del tot. En això és com Billie Holiday. Ara bé, si la genial intèrpret de Filadèlfia que es va plantar contra l’odi racial no va poder escapar d’una espiral autodestructiva que va acabar amb la seva vida prematurament, l’activista catalana va saber entomar cada entrebanc i cada derrota per fer-se forta i tenir una vida especialment llarga i fructífera. Com a cantautora, va plantar una llavor llibertària en la Nova Cançó que no deixa mai de germinar.



Va néixer com a Teresa Soler i Pi a Sabadell, el 1919, i va morir a Banyuls de la Marenda ara fa una dècada, el 15 d’abril del 2015. Entre aquestes dues dates, va fer de tot. Filla de militants anarquistes, de nena havia de canviar sovint de domicili per evitar les detencions. El 1936, amb el seu marit, Pep Rebull, va començar militant amb els anarquistes i els trotskistes del POUM, que acabarien sent doblement perdedors de la guerra: el maig del 1937 i l’abril del 1938. Després del triomf feixista de Franco, la seva única sortida va ser l’exili. Primer a Marsella i després a París, Rebull va col·laborar amb maquis, intel·lectuals i artistes, i és així com va aficionar-se a la pintura i la música.

El 1952 va engegar un duo amb la seva germana Assutzena, Les Seurs Soler, i va anar alternant diverses feines. Fins que el 1968 va conèixer Raimon i, en una festa del llibre organitzada pel Casal de Catalunya de París, va començar a cantar en català i no va deixar de fer-ho tota la vida. També va ser a final dels seixanta quan va intensificar la relació amb la Catalunya Nord. El 1971 va establir-se a Banyuls de la Marenda, i actuava regularment fins que, als anys vuitanta, els recitals es van fer més esporàdics.

No va deixar mai de pintar i també va anar gravant discos que són un model de com mirar enrere per saltar endavant. Cançons sobre les sabates d’en Jaume a la Serra de Pàndols, les vint bales que van assassinar l’advocat obrerista Francesc Layret, el Primer de Maig a la Rambla entre alegre música de rondalla, l’Andalusia popular d’ornaments alhambristes, Salvat-Papasseit banyat en blues i en folk, una trompeta jazzística sonant al Camp del Besòs, la flauta i els bongos afro de “L’agressió”... Tot un imaginari de música rica, oberta i combativa que ha deixat petjada, com pot comprovar-se a l’homenatge col·lectiu Visca l’amor (Picap, 2006), enregistrat en directe el 6 de juliol del 2006 al Palau de la Música Catalana.