EL PA I EL TEMPS

Des del 2020 jug amb la idea que un dia qualsevol tot farà un pet i cauran les xarxes que ens mantenen virtualment connectades: no tendrem Internet, no funcionarà WhatsApp, ni Instagram, ni els mòbils, Meta s’evaporarà durant dies, setmanes, mesos. Silicon Valley tremolarà, mars, fonts i rius, tot cremarà. I haurem de tornar a quedar entre nosaltres sense la urgència de controlar-ho tot, sense enviar un missatge quan falten 20 segons per arribar a un lloc dient: ja arrib. Les xarxes que ens mantenen virtualment connectades però que, en realitat, també són les que ens mantenen físicament connectades. Quedam amb els amics per WhatsApp, per Instagram veim les agendes culturals, ens demanen bolos a través de Meta... Un món virtual paral·lel, un món virtual que parla del món físic, un món virtual que fa de pont entre els humanets, individus solitaris assedegats d’amor i reconeixement, assedegats de vincle.
 
Jug amb aquesta idea però veig que, més que una idea, és un desig, una fantasia. El desig que el temps torni a ser esponjós, que cada cosa pugui tenir la seva pròpia cadència. Que el temps tovi al seu propi ritme. El desig que aturi aquest renou eixordador que ens mantén a toc de pito. El desig d’habitar un món que escolta, el desig de sentir que puc escoltar el món.
 
Aquestes setmanes hi ha hagut n’Anna Ferrer de resident a Suralita, treballant en el seu proper projecte, Pa. Ella és hereva d’un llegat familiar relacionat amb el pa, ja que l’han precedida cinc generacions de forners que han mesclat farina i aigua per alimentar tot un poble. I ara ella pren aquesta herència i la transforma amb les seves eines: el cant, la paraula, l’amor i la bellesa. Mescla art i amor per alimentar-nos l’esperit, per alimentar l’esperit de tot un poble.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de @suralita_creacio_

El pa necessita temps per tovar, per créixer i ser frondós i esponjós. La creació també necessita temps. Temps per destriar, per trobar, per perdre’s, per anar pescant, com diu el mestre David Lynch, peixos petits i també peixos més grossos que viuen a les profunditats. La tendresa vol temps. Les persones necessitam temps. Temps compartit, temps entre nosaltres, temps per badar. El temps que tot ho cura. On és el temps enmig de tanta informació, enmig d’aquesta sobredosi absurda que scroll rere scroll ens anestesia el dit i l’esperit?
 
M’agrada el temps que compartesc amb na Samba, la nostra cussa, anant a passejar per les camades de Son Perot. Amb ella no he de quedar per WhatsApp. Per sort. M’agrada el temps que tenc quan se’m trenca el mòbil. És com si la vida s’eixamplàs. Disfrut de sentir el temps quan som dins la mar. És com si qualcú me fes un massatge al cervell i al pensament i de cop hi hagués més espai per estimar-ho tot. Com una reconnexió de mi mateixa amb mi mateixa i una reconnexió amb l’altre.
 
La meva fantasia és, en realitat, el desig de tornar a perdre el temps juntes, que ens vessi per les butxaques, per les orelles, per la boca, pels ulls. Que tornem a pilotar aquest rellotge intern que ens diu quin temps ha de mester el nostre pa per tovar. Tovar, aquest delicat pas del temps en què dos ingredients molt bàsics prenen volum, forma, bellesa, elevació. Aquest tovar que alimenta cos i esperit.