Cada vegada ens volen més europeus, amb els preus de tot, amb els horaris, amb normatives... Tenim les lleis d’Europa sense les seves butxaques. Personalment, prefereixo el caràcter i els costums mediterranis, la vida al carrer. Això sí, hi ha una cosa que envejo de les principals ciutats europees i que sempre he somiat que algun dia arribaria a casa nostra. La música en directe a qualsevol pub. La vida a les sales, les programacions d’hivern. L’hàbit de sortir a fer una cervesa amb els amics i descobrir un artista o una banda.

Tenim bones sales repartides pel territori i mesos en què ni les festes majors ni els festivals ofereixen programació. Des de la Mercè fins a ben entrada la primavera, hi ha un temps prou gran per fer concerts en uns espais que haurien de servir de plataforma tant per descobrir bandes com per anar a veure grups consolidats. I és cert que ja se’n fan i molts. Però un servidor sempre en vol més. I millors.

Els concerts en sales sempre tenen aquell plus de proximitat entre públic i artista. Tocar a una sala per a mil persones que han pagat entrada no té absolutament res a veure amb tocar a una festa major amb gent que surt cada any aquell dia i es troba el grup. Segurament n’hi ha moltes més i preparades. A prop de casa nostra tenim la Red Star de Valls i Lo Submarino de Reus amb programacions cada cap de setmana. La Stroika de Manresa o La Cabra de Vic a la zona central del país, amb capacitats properes al miler de persones i equipaments molt fins. La Capsa del Prat amb línia de Metro des de Barcelona, o el mític Clap de Mataró. Per no parlar d’un temple com és La Mirona. Són tots espais fora de Barcelona en els quals es poden fer bons concerts, mesurar la bona salut dels grups i consolidar la seva fan base.
 

Segur que n’hi ha moltes més, i altres espais de petit format on poder descobrir grups més enllà del Tik Tok. Potser per l’edat, em costa flipar amb una tornada de vint segons i un ballet. Necessito noranta minuts de directe per paladejar cada detall. Sempre he preferit la cuina catalana d’autor, preparada a foc lent, que les cadenes de menjar ràpid i barat que ni atipa ni sorprèn. En una sala puc agafar forquilla i ganivet i posar-me el pitet per gaudir de cada plat sense pressa, de cada textura. En directe veus si hi ha artista o si ets davant l’enèsim fill de pares adinerats que hi posaran quartos fins a adonar-se que això va de cançons i emocions i no de posar-hi calés.

En l’última dècada tot ha canviat molt i els nous projectes es donen a conèixer a través de les xarxes. El salt de la micropantalla a l’escenari de 10 x 12 de la Festa Major o del festival és una animalada. I podem comptar amb els dits de la mà els grups que el poden fer. És en aquest punt on m’agrada reivindicar les sales.

És evident que el fet que plogui cada dia o faci un fred de Baiona ajuda a omplir el Temple Bar de Dublín o les programacions de grups d’arreu del món a Londres o Amsterdam. I que allà no hi ha mil festes amb música gratis a l’aire lliure com tenim aquí. M’agrada reivindicar les sales també com a termòmetre per a projectes mitjans que demanen molta pasta per tocar a la festa major. Passar de tant en tant la prova del cotó i posar un preu simbòlic a la porta faria tocar de peus a terra més d’un artista empatxat de likes però famolenc de realitat. En definitiva, estaria molt bé que institucions, músics i públic fem un cop de cap i cuidem les nostres sales de concerts.