BALANSIYA

Al documental No s’apaguen les estreles, Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Ahmed Touzani ens van explicar una història increïble. Ahmed, que viu i treballa al poble del Genovés, prop de Xàtiva, va anar a un concert de Botifarra i va quedar en xoc. Aquella música era la mateixa que la de Tànger. Dies després van poder quedar per cantar junts. Botifarra va entonar un cant de batre d’ací i Ahmed un cant de plegar olives d’allà i, de sobte, les melodies van encaixar en una mateixa cançó.

Després de segles de fragmentació, l’enigma trobava les claus d’un llegat musical extraordinari custodiat per gent de la terra de les dues ribes de la Mediterrània. Una ferida oberta que es remunta a la neteja ètnica decretada per Felipe III l’any 1609, quan va expulsar la població morisca que havia sobreviscut a 400 anys d’assimilacions i prohibicions. És a dir, una tercera part d’habitants del País Valencià i milers del ponent i el sud de Catalunya. Famílies camperoles foren acorralades i capturades a les valls i muntanyes on vivien per les tropes mercenàries de l’Imperi Espanyol.

En la recerca del disc Causa (Propaganda pel Fet!, 2022) em vaig topar amb uns llibres dels quals també em va parlar Pep Gimeno, La huella morisca (Almuzara, 2010) i Arqueologia de lo jondo (Almuzara, 2018), escrits per Antonio Manuel. En aquestes obres, el músic i professor cordovès denuncia l’apropiació que va fer la dictadura militar de Franco de la cultura flamenca, quan en realitat va nàixer dels vençuts de la sagnant uniformització espanyola. Uns supervivents que atresoraven la fusió andalusina –islàmica, jueva, cristiana i de l’Àfrica subsahariana– i que van coincidir als ravals del sistema amb la comunitat romaní que custodiava la seua cultura igualment repudiada. Aquest mestissatge de la gent de la terra estigmatitzada i desposseïda va fer evolucionar els cants dels seus avantpassats, canviant les lletres per camuflar qui eren però amb el dolor de lo jondo travessant-los l’ànima.

El que em va sorprendre va ser un capítol sencer dedicat al País Valencià. En concret als cants de vetlatoris, un repertori molt popular i viu en la nostra música tradicional. Segons Manuel, els moriscos es reunien en vetlatoris quan moria un fill acabat de nàixer en un ritual que s’ha seguit realitzant en terres valencianes fins a principi del segle XX quan l’Església el va prohibir. Segons l’autor, la comunitat sentia el consol que el xiquet havia mort sense haver estat obligat a batejar-se com qui no era i per això ho celebraven bevent vi i menjant porc, preceptes prohibits per als musulmans, per dissimular la identitat pròpia davant de la Inquisició. Com diu un vetlatori tradicional: ‘L’alegria d’esta nit /no ens l’ha donat el vi’.

Portem la música en la sang. Sabem que és la nostra festa, la nostra tradició. Però desconeixem que també és la nostra ferida. Ens falten les claus per entendre-les. La cançó “Balansiya” recrea un vetlatori com si cantàrem a la pèrdua d’aquesta consciència. Melodies que naixen de sentiments profunds. Un llegat per combatre els discursos d’odi, identitaris, racistes i excloents que ja van causar una massacre en aquesta terra. Un antídot per combatre el supremacisme que avui encara ens continua amenaçant.