Aquesta entrevista és per a la revista Enderrock. La llegeixes?
La veritat és que no. Crec que no hi ha cap contingut que m’interessi gaire.
Doncs tu seràs un contingut del proper número...
Doncs serà el primer número que llegiré.
Som als afores de Montgat, el teu poble, i aquí hi ha un cartell de fusta on posa ‘Rancho de l’Avi’. Explica’ns on som.
És clar, aquest és l’hort del meu avi, que és qui m’ha ensenyat a cuidar-lo. Em passo els dies aquí i abans també hi vivia, en una caravana, però se’m va cremar arran d’un robatori i ara visc al poble.
Havies treballat a la vinya?
Sí, però soc autònom i només hi vaig a fer hores quan necessito diners. Ara el que m’ocupa més és la música i també la roba, que és el que m’està donant més ingressos.
Ara fas jerseis i samarretes amb la marca ‘Macarrisme Català’. Com se’t va ocórrer?
Ho faig perquè m’agrada i per fer pasta. Són guapes i es venen bé, la veritat. El que trec de la roba ho inverteixo en la música.
Escolta, en aquesta comarca hi ha molta gent que fa música urbana, com per exemple Mushka o The Tyets... Et consideres part d’aquesta escena maresmenca?
No, no. Només compartim que fem música en català i ja està. De fet, no els conec de res i crec que vivim unes realitats molt diferents. Diria que jo tinc una realitat més de carrer i el meu entorn, la troupe amb qui m’he criat des dels 4 o 5 anys, em penso que no té gaire a veure amb la seva.
La 'troupe' són els famosos ‘Los Sosis’ amb qui graves els temes i que surten als videoclips?
Són els meus amics de tota la vida, no té més misteri.
Sou bastant quillos.
Sí.
A més, tots sou tios, també. Un autèntic camp de naps, si em permets, ara que som a l’hort.
Sí, és una putada, no hi ha cap ‘sòcia’ a Los Socis. I això es nota, perquè som bastant… Bé, que ens falta un punt femení.
Baya Baye ets només tu, Víctor Ballesteros?
Baya Baye soc jo perquè és el sobrenom de Ballesteros. Però al projecte musical Baya Baye som jo i el meu col·lega enginyer de so, Ernest Rosselló, amb qui hem muntat una cooperativa.
Des de fa un temps sembla que t’estàs professionalitzant.
Ho estic intentant, sí. Hem llançat una marca de roba i treballem amb la distribuïdora del raper d’Àvila Jarfaiter. Ens troben bolos a moltes sales i pobles on, si no fos per ells, no ens voldrien.
Per què?
Perquè tenim molt mala fama, Johnny. L’hem liat a bastants llocs però ara ens portem bé, eh. De veritat.
T’he vist tres vegades en directe i sempre he tingut la sensació que els teus col·legues formaven part del xou.
Sí, però això ja no passa. Ja no entren ni surten de l’escenari quan els dona la gana. Ara fotem un espectacle ben parit, més professional, i la gent en surt contenta, tio. Los Socis segueixen venint, clar, però es queden a baix de l’escenari.
Has trobat la teva identitat, ja? Diuen que és important...
El problema és que faig una cosa que no encaixa a cap escena. Al rap en català no em veuen com un d’ells perquè també faig reggaeton i rumba, i ells són raperos més estrictes. I a l’escena de l’urban, tampoc no hi pinto res. No faig les ‘flowerpollades’ que fa aquesta penya, saps què et vull dir?
Perfectament. Però llavors, si vas per lliure, tot costa més.
Mira l’Enderrock, quan fan els premis sempre surten els mateixos. Sempre, eh? Que són els que hi ha als cartells de tots els festis de música en català. Allà hi ha pasta, eh? I pasta pública, moltes vegades. Però vaja, ja sé com funciona. No els interesso a ells ni ells a mi. No vull formar part d’un negoci que no m’agrada com funciona.
No t’han cridat mai de cap festival?
Què va. No he tocat mai a cap festival, jo. I potser m’agradaria, eh? I així veurien que ho fotem de puta mare.
És estrany que no et convidin perquè tens bastant de públic. Els teus números de Spotify i Youtube són per sobre d’altres artistes que actuen als festivals i tenen molta visibilitat.
Molts dels que tenen tanta visibilitat… és perquè tenen el suport dels mitjans. Si cada puto dia encens la ràdio o la tele i està sonant el mateix tema… al final te l’aprens.
A la gent de l’'urban' en català els falta carrer?
Sí.
I a tu te’n sobra, eh?
Ha ha ha ha ha!
Crec que ets un raper amb esperit punk.
Doncs mira, potser sí. A Catalunya hi ha molts grups de punk en català, com Crim per exemple, que ho fan de puta mare i els mitjans grans no els foten ni puto cas. Però clar, si sortissin a TV3 seria perquè ja no son punks.
Al tema “Macarrisme català 3” dius: ‘Si no és per TV3, no t’escolta ni ta tieta’. Però et vaig convidar al 'Zona Franca' i no vas venir.
Perquè em va fer pal, tio. Soc conscient que la meva música no és per a tots els públics i no es pot promocionar igual que fa la gent de l’urban, per exemple. Parlo de coses que molesten, insulto, dic paraulotes… No faig música per a tothom, com Tyets o Figa Flawas. I, en realitat, crec que ja estic bé com estic.
La lletra també diu: ‘Nunca llegaran al barrio con la música que fomentan’. Aquesta frase, i la d’abans de TV3, són una crítica directe a la política cultural catalana?
No es pot arribar als barris amb música feta per pijos, Johnny! El problema és que la política cultural d’aquest país només promociona els artistes que són còmodes per al sistema, tio. I els artistes hem d’anar sempre en contra del sistema.
Ho veus, com ets punk?
Vull fer les coses a la meva manera. I si no es pot, no les faig. Si no puc viure de la música ja viuré d’una altra cosa. Sempre poso per davant els meus principis, el que crec que està bé, per davant dels calés, i si algun dia el que faig dona pasta, n’estaré orgullós.
LA VEU DEL MACARRISME CATALÀ
Ha quallat el teu concepte de ‘macarrisme català’?Vaig titular un tema així i va funcionar. Vaig estar a punt de posar-li un altre títol i l’hauria cagat, perquè em defineix de puta mare.
Podries dir cinc noms que representin el ‘macarrisme català’?
El lluitador Abner Lloveras, el bandoler Joan de Serrallonga, els rumberos Peret i El Pescaílla i el futbolista que va jugar amb el Barça Hristo Stoítxkov.
Barretines i ulleres Carrera, porrons i dobermans, bandolers i reggaeton… Barreges l’imaginari quillo amb el folklòric català?
Així soc jo, Johnny. Per bé o per mal soc bastant peculiar. No hi ha gaire gent, almenys a l’àrea metropolitana, amb el meu estil. Des de petit sempre he viscut en aquesta contradicció i això m’ha fet tenir una personalitat molt marcada. I és clar, crido l’atenció.
Tu el que tens és un carisma que no te l’acabes...
Quan soc a un lloc es nota. Per bé o per mal, però es nota. No hi ha gaires ‘quillos’ que parlin català, visquin a un hort amb dos dobermans, treballin a la vinya i escoltin havaneres...
Tot aquest discurs queda molt ben explicat a la lletra d’“Actitud Serrallonga”. Has agafat el bandolerisme com a referent, també?
La meva àvia em va regalar un llibre sobre bandolers catalans i em va molar. Em tira molt tot el que sigui cultura catalana humil, saps? M’agrada que sigui del poble, i no elitista. I el rotllo aquest de la delinqüència noble, de gent com el Serrallonga i tal, és guapo.
No sé si als barris on vols arribar els interpel·larà gaire, la figura de Joan de Serrallonga.
A la Catalunya interior i a les zones rurals ho entenen fàcilment i els flipa aquest rotllo, però vull que també arribi a gent com els meus col·legues, saps? Penya que no parla català. I em diuen: “Ostia, no me mola la música en catalán pero tú, tío, sí que molas”. I això és perquè al final tenim un entorn similar i hem viscut coses semblants... Els agrada que algú com ells faci coses en català.
Tu creus que estàs fent feina pel català?
Crec que sí. M’agrada la idea de portar el català on no arriben les institucions i aquestes merdes, tio. No em vull posar cap medalleta, però a mi m’escolten on no arriben els Tyets, perquè m’entenguis.
A les lletres barreges castellà i català. Altres cantants en català també ho fan i reben moltes crítiques. A tu et passa?
No, a mi em passa al revés. Més aviat trobo que em diuen: “Canta en español que no te entiendo”. I com més m’ho diuen, més m’enxitxo amb el tema i més ganes tinc de cantar en català. I també em passen coses guapes, oju! Com quan penya de Navarra o de l’Argentina m’escriuen i em diuen que se saben els meus temes en català. Això és la polla, Johnny!
T’agrada alguna cosa de la música en català?
I tant! M’agrada la rumba catalana i les havaneres, sobretot. I el Teuma Thug, Leïti Sene, Los Vecinos de Manué… amb tots he fet col·labos. I em mola un xaval que es diu Acros, que fa rap en català.
Hauríem de fer-te alguna pregunta típica de revista de música, també. En què estàs treballant, ara?
Treballo en un disc que trauré a l’octubre i serà l’hòstia, amb rap i boom bap clàssic. Sense ritmes raros i amb instrumentals de Viktor Pizza samplejant només música en català. Li vaig dir com ho volia i el tio s’ho ha currat. Ha samplejat de tot, havaneres, rumba catalana, Joan Manuel Serrat, Moncho… Quedarà guapíssim, ja veuràs. Les lletres les vaig escriure en una època en què estava rallat per tema de parella i mogudes. Serà un disc de rap fosc, però amb punts de llum.
Com heu treballat amb Viktor Pizza?
A ell li agrada treballar a partir de les lletres i a mi a partir de les instrumentals, perquè em serveixen per inspirar-me. Llavors jo gravo una lletra sobre una instrumental de Youtube que em mola i l’hi passo. Després ell fa la instrumental a partir de la meva lletra i me la passa. I al final, amb l’Ernest, tornem a gravar la lletra sobre la instrumental definitiva. No et puc explicar més perquè no tinc ni puta idea de màquines. Entro a l’estudi, gravo i piro. El que em passa últimament és que estic una mica obsessionat amb trobar el meu so, un so que el sentis i diguis “això és Baya Baye”.
UN RAPER AMB ÀNIMA PUNK
Baya Baye és raper, pensa com un punk i viu amb els codis d’un gitano irlandès
El Ranxo de l’Avi és un oasi entre urbanitzacions, polígons, hivernacles i autopistes on l’entrevista transcorre interrompuda de tant en tant per la visita del Lucho i la Síria, dos dobermans pinschers que són com ell: nobles, nerviosos i imponents. Ara que alguns volen recuperar el terme ‘xarnego’, li preguntem si ell se’n considera: “Jo no, però tots els meus amics, sí”. Diu que el barri vell de Montgat era de pescadors i s’hi parla català, però a la resta de barris del poble tothom ve de famílies andaluses i extremenyes que no el parlen. I resulta que els seus fills estan marxant perquè els lloguers han pujat molt. La seva idea, segons confessa, és tornar a viure a l’hort, si pot, i si no mirar de replicar-lo a un altre indret, lluny de la ciutat. “Tinc ganes de frenar una mica, liar-la menys i agafar una mica de distància”. Li suggereixo que amb 27 anys potser s’està fent gran. “No ho sé... No vull ser el típic raper reventao, saps? Ni que la penya vingui als meus bolos només per fotre’s d’hòsties, que digui quatre vegades ‘puta Espanya’ i em foti un porró de birra sencer. No vull generar un ambient autodestructiu”. Confirmat, és evident que el Víctor s’està fent gran.
El Ranxo de l’Avi és un oasi entre urbanitzacions, polígons, hivernacles i autopistes on l’entrevista transcorre interrompuda de tant en tant per la visita del Lucho i la Síria, dos dobermans pinschers que són com ell: nobles, nerviosos i imponents. Ara que alguns volen recuperar el terme ‘xarnego’, li preguntem si ell se’n considera: “Jo no, però tots els meus amics, sí”. Diu que el barri vell de Montgat era de pescadors i s’hi parla català, però a la resta de barris del poble tothom ve de famílies andaluses i extremenyes que no el parlen. I resulta que els seus fills estan marxant perquè els lloguers han pujat molt. La seva idea, segons confessa, és tornar a viure a l’hort, si pot, i si no mirar de replicar-lo a un altre indret, lluny de la ciutat. “Tinc ganes de frenar una mica, liar-la menys i agafar una mica de distància”. Li suggereixo que amb 27 anys potser s’està fent gran. “No ho sé... No vull ser el típic raper reventao, saps? Ni que la penya vingui als meus bolos només per fotre’s d’hòsties, que digui quatre vegades ‘puta Espanya’ i em foti un porró de birra sencer. No vull generar un ambient autodestructiu”. Confirmat, és evident que el Víctor s’està fent gran.

.jpg)
.jpg)


_copia_2.jpg)
.jpg)






.gif)

.png)

