EL POP ES MENJA A SI MATEIX
I TÉ GUST DE NATXOS REESCALFATS

Disclaimer: Quan em van proposar col·laborar en la secció vaig planificar escriure sobre el vergonyós reciclatge de cançons d’èxit del passat en hits del present per a l’article de juliol, anticipant una possible vigència d’aquest tema cíclic en la temporada de la cançó de l’estiu. El motiu, l’indecent canibalisme de David Guetta de clàssics d’eurodance de final dels noranta i principi dels dos mil com “Blue (Da Ba Dee)”, dels italians Eiffel 65, i “Dragostea Din Tei”, dels moldaus O-Zone, aprofitant que els omplepistes europeus eren desconeguts als Estats Units. De fet, el mainstream ianqui va descobrir l’electrònica gràcies a la piràmide de Daft Punk al directe de Coachella 2006, detonant el nou subgènere Electronic Dance Music (EDM) per a masses amb què va triomfar el productor Deadmau5, ‘casualment’ també emmascarat, i que després també va ‘inspirar’ un altre DJ amb casc, Marshmello.


Irònicament, en el moment d’escriure sobre cançons que en vampiritzen d’altres, sembla que estigui regurgitant la tendència de principi d’any a internet d’anomenar ‘reescalfar els natxos’ l’acció d’inspirar-se en un artefacte de la cultura pop per crear-ne un de ‘nou’, com recollia Mar Vallverdú al pòdcast Ràdio Noia. Però els natxos que he tret de la nevera els va cuinar el crític musical britànic Simon Reynolds el 2011 –imagineu l’estat dels Doritos– al llibre Retromanía (Caja Negra, 2012), en què reflexiona sobre com l’homenatge constant del pop del present al pop del passat ens aboca de manera inevitable a un exhauriment dels recursos, una catàstrofe cultural en paral·lel a l’ecològica, en què cada vegada és més difícil trobar una obra que no faci referència una d’anterior. Una altra ironia? Que tampoc el punt de partida de Retromanía era original. S’inspirava en un article publicat a la revista NME a la meitat dels vuitanta en què el crític David Quantick denunciava el reciclatge d’idees en la música i que el pop es menjaria a si mateix.
 
Des que la tècnica del sampling, sorgida en la cultura hip-hop, es va convertir en pràctica estàndard, detectar interpolacions –l’ús en una cançó nova del fragment d’una de preexistent– s’ha convertit en un exercici inseparable de l’escolta. La percepció de si la durada del sàmpler és proporcionada o abusiva depèn de la subjectivitat de l’oient, però també de les capes de significat que aporta. Que el “NUEVAYoL” de Bad Bunny arrenqui amb els primers compassos d’“Un verano en Nueva York” (1975) d’El Gran Combo de Puerto Rico és clau perquè sigui un temàs, però també serveix per situar-se en una genealogia de músics porto-riquenys amb èxit internacional, connectar el reggaeton amb la salsa i honorar els seus predecessors.


Un discurs que encaixa en el context de reivindicació de la cultura de Puerto Rico a l’àlbum Debí tirar más fotos (Rimas, 2025). I que al tema “Anxiety” Doechii canti sobre el rif de “Somebody That I Used to Know” de Gotye com en un karaoke freestyle té poc on agafar-se. “El sàmpler apareix al 0:00 (i durant)”, indica l’enciclopèdia del sampling Whosampled.com. I aquest web descobreix que el rif en qüestió és un préstec no acreditat de “Seville”, del compositor i guitarrista de Rio de Janeiro Luiz Bonfá –autor de la banda sonora d’Orfeu negre (1959)–, que Doechii sí que declara als crèdits. I, de sobte, el seu rework em resulta un exercici de justícia poètica.