LA LLETRA PETITA DELS DJS

Ens ho hauríem de fer mirar. De la mateixa manera que els productors clamen per tenir més visibilitat i reconeixement, arriba el torn dels DJs. He xerrat amb alguns dels que formen part de la majoria de cartells de festivals del país. Els trobareu habitualment pels marges. A sota, al final, amb lletra petita. Flipeu amb les barres que m’han deixat anar. Pur cinema: “No ens veuen pas com a artistes, sinó com a entretenidors de borratxos” o “Som els omplehores oficials dels festivals”. Pas mal, eh? Prepareu crispetes que n’hi ha més: “Pots fer cinc hores seguides per 150 euros? Més IVA, és clar, perquè no et contractarem” o “De pasta podríem dir que encara estem millorant, perquè fa cinc anys potser era el mateix tracte però per 80 euros”.

Normal que diguin prou. Que estiguin farts de sous de merda, cobrats moltes vegades en negre, tot i que ara això ja no passi tant. Els DJs s’han sindicat i han aprovat un conveni, perquè se’ls consideri també artistes i es reconegui que la seva feina és un ofici: “Ja fa temps que ho intentem fer notar, però acabem tenint la sensació que cal demostrar el triple que el que ells consideren artistes de debò, algú que canta les seves pròpies cançons”. Més barres: “Ens estem intentant currar un ofici i els programadors ens porten a topar una vegada i una altra contra un mur”.

La metàfora més surrealista me la tira la DJ que talla el bacallà a l’escena musical catalana. Sí, ja sabeu qui és: Dj Trapella. “Dins d’una ferreteria hi ha moltes eines, i totes tenen la seva importància. Passa el mateix al cartell d’un festival. Hi ha martells, tornavisos, claus i cargols. Potser nosaltres som els cargols, però deixeu-nos ser-ho amb dignitat, no cal degradar-nos... Volem ser els millors cargols que hagueu vist mai abans en una ferreteria. Volem ser el millor putíssim cargol però ens devaluen a grapa i això no pot ser.” Èpica metàfora.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de TRAPELLA (@djtrapella)

Com altres, aquest és un problema molt del sud d’Europa, perquè si aneu a Berlín, per exemple, allà un DJ és Déu. És l’estrella de la nit i la gent va a les discoteques o als clubs a gaudir de la seva sessió. Però, al nostre país, “si no valorem la feina que fem, l’ofici s’acabarà diluint i es perdrà”. Una altra molèstia, que segurament és d’on plora també la criatura, és que caldria diferenciar la figura del punxadiscos o selector, que senzillament enllaça cançons, de la del DJ que mesclant i crea una sessió única en directe: “Aquests dos rols s’han igualat i realment no tenen res a veure, perquè jo dedico moltes hores a cada sessió. M’hi puc passar tranquil·lament vuit hores o més per tenir-ho tot enllestit”.

A banda, hi ha el fet de performar sempre en horaris nocturns, en dies festius, i amb un espectacle obert que s’ha d’adequar al lloc i a l’ànim del públic. “És música mesclada en viu, un espectacle únic, perquè no repetim gairebé mai el tracklist... Cal estar pendent de què li ve de gust a la gent aquell dia, pots jugar amb una llista però mai podràs repetir un set exactament, hi ha un treball artístic molt potent.” No es tracta de punxar només un USB a la taula de so i fer veure que toques pius i botons. Ni tan sols d’anar posant cançons que et molen una darrere l’altra. Hi ha una feina, hi ha un ofici i és més que evident que s’ha de valorar. Ens hi posem?