La “poetessa del rock” Patti Smith va celebrar ahir el primer dels dos concerts previstos dins del Temporada Alta, a l’Auditori de Girona. Una cita que obria la programació de l’equipament gironí que enguany celebra els seus 25 anys. Smith també commemora el 50è aniversari del seu debut discogràfic, Horses (Arista, 1975), un dels àlbums més venerats de la història del rock, a la vegada que un referent de la presència de la dona en el gènere.

La cantant d’Illinois va sortir a l’escenari amb el seu fill Jackson Smith a la guitarra, Tony Shanaham al baix i teclats, i Seb Rochford a la bateria. Una formació que es va mostrar sòlida i brillant al llarg de tot el concert, i amb la qual va enfilar “Dancing Barefoot” i la versió d’Steve Earle “Trascendental Blues”. Molt comunicativa, Smith va introduir “Ghost Dance” com una cançó escrita el 1978 amb amor i respecte, com a dedicatòria als indígenes nord-americans que fa anys que lluiten per la seva terra. Acabada la cançó, i davant la sorpresa dels músics que l’acompanyaven, Smith va marxar entre les cametes de l’escenari per saludar “el seu bon amic” Gay Mercader, el promotor de concerts amb qui ha treballat al llarg de cinc dècades.

 
Malgrat els seus 78 anys, Patti Smith va saber jugar amb l’energia del concert. Va oficiar una missa multitudinària davant un públic totalment entregat a la capacitat declamatòria de la cantant d’Illinois. Va meravellar amb les versions de “Man in the Long Black Coat” de Bob Dylan —malgrat oblidar part de la lletra a mitja cançó i salvar-ho amb un “my apologies to Bob Dylan” [les meves disculpes a Bob Dylan]—, de la preciosa balada soul de The Shirelles “Dedicated to the One I Love”, i de l’enèrgica “Bullet With Butterfly Wings” de The Smashing Pumpkins.

Va fer vibrar l’auditori amb la hipnòtica “Nine2, va celebrar la vida (“el millor que tenim”) a “Beneath the Southern Cross”, on els esplèndids Tony Shanaham i Jackson Smith van recrear els reflexos hindús del “Within You Without You” dels Beatles, i va recuperar l’esperit de Horses recordant la història onírica amb Jim Morrison de “Break It Up”. La referencial “Pissing in a River”, de l’incomprès en el seu moment Radio Ethiopia (Arista, 1976), va precedir la reivindicació del poble palestí a “Peaceble Kingdom”: “Ara estem aquí celebrant, tocant, compartint… però hi ha gent que no té on anar, du els seus fills sobre l’espatlla sense res per menjar: són els palestins”. Una interpretació que va acabar tot recitant el primer vers de “People Have the Power”.
 

Just després de canviar l’americana que duia per una armilla —“fem música pop i cal canviar el vestuari!”, va ironitzar—, va enfilar el final del concert amb dos clàssics eterns. Per un costat, la cançó que Bruce Springsteen va cedir-li i que va adaptar per a explicar la història d’amor amb la seva parella de l’època, Fred Smith —qui va ser guitarrista dels MC5 i pare d’en Jackson—: “Because the Night”. I per l’altra, “Gloria (In Excelsis Deo)”, el tema que obria Horses on Smith va combinar la cançó “Gloria” dels Them de Van Morrison amb els versos dels seus poemes “Oath” i “Land”. La interpretació que la cantant va exhibir a l’Auditori de Girona va ser absolutament catàrtica, amb un domini sorprenent del temps i la intensitat. Sentir en la veu de Smith el vers més recordat de la cançó, ‘Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pas pels meus’, subratllava la sensació de sant ofici laic que encomanava el concert. Un moment que quedarà a la memòria dels assistents.

I com a bis, un tema que va dedicar al públic: “People Have the Power”. Un himne a l’empoderament de les persones, a tirar endavant, a la recerca constant de la positivitat: ‘Allà on hi havia deserts, ara hi veig fonts’. Una crida que Joan Brossa va condensar en el vers ‘La gent no s’adona del poder que té’. Gloriós.

Smith va voler compartir la salutació final amb el seu agent “vingut de Londres” i amb el seu amic Gay Mercader “vingut del cel”. Tots cinc van rebre l’ovació d’un públic tossudament alçat. Un concert exemplar.