Quan arriba el cap de setmana, el Mercat de Música Viva de Vic sempre posa tota la carn a la graella i s'obre amb grans escenaris i propostes per a tota la ciutat. Ahir divendres no en va ser excepció, amb una programació festiva i de qualitat on va quedar palès el tarannà de la nova direcció, que enguany s'estrena: la jove tríada que formen Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol.

Al vespre, l'escenari principal de la Plaça Major s’inaugurava amb la proposta de Triquell. El vallesà hi pujava estrenant el seu disc acabat de treure del forn, Paco Deluxe (Halley Records, 2025). Sempre té alguna cosa d'arriscat presentar cançons que la gent encara no ha tingut temps de fer-se seves i que artista i banda no han pogut rodar i perfeccionar en directe encara. Però Triquell i el quartet que l'acompanya van defensar els nous temes amb solvència. Des del “Em torno boig” que obre també l'àlbum, fins a “Basura”, passant per “No estic per mi”, “333” o “...i bona sort”. Quasi totes cantades des de la intensitat emocional que es desprèn de la densitat psicològica, però amb uns ritmes ballables -que el mateix artista acompanyava amb moviments sinuosos- que són el vehicle idoni per connectar amb el públic. Això sí, els ànims i els salts es van desfermar, a dalt i a baix de l'escenari, quan a la recta final, l'exEufòric va fer desfilar els hits -als quals tenen la mida del tot presa- “CBD i espardenyes”, la nova “Ghabbo” i “Jugular”. I davant una gran bandera palestina que onejava en un dels flancs de la plaça, Triquell es va acomiadar al crit de “Palestina lliure”.
 

La següent a pujar a aquell mateix escenari va ser Maria Arnal i les expectatives per com sonaria el seu nou projecte en solitari, quatre anys després de l'últim disc amb l'exitós duet amb Marcel Bagés, eren altes. I malgrat que l'àlbum que presentava encara no ha sortit ni se'n coneixen les cançons, la badalonina va deixar la Plaça Major hipnotitzada i amatent de cada pas i nota que feia. Va començar el xou marcant distàncies de la faceta més folk i orgànica dels seus inicis, amb cançons de caire electrònic i un cos de ballarines rodejant-la a temes com “Espejo”. Va recollir la influència, però, de la música tradicional, amb una versió de “Xiqueta meua” i cançons com “Por tus penas” o “Ventanita al cielo”, rodejada de llums i hologrames que simulaven un cel enterbolit, i una base electrònica feta de sàmplers de la seva pròpia veu. Per a la recta final -en una encertada decisió de la setlist-, va deixar la ruptura definitiva amb l'obra que li coneixíem fins ara i va enfilar cançons més properes al pop urbà, amb “Lunar”, el pop-reggaeton “Esquinitas” o “Suspiros”. Amb la seva veu i sensibilitat artística, Maria Arnal sens dubte es pot permetre fer el que vulgui i reeixir. Certa recança, però, és inevitable, perquè la seva força i destresa vocal no hi llueixen de la mateixa manera. Com va demostrar, de fet, amb el bis emocional i especial que va fer: la cançó preferida de l'enyorat Marc Lloret -exdirector del MMVV, que ens va deixar a principis d'aquest mateix any-, del projecte anterior amb Bagés, “A la vida”. En acabar, un “Free Palestine” va aparèixer a la pantalla de l'escenari mentre els músics saludaven. Una reivindicació transversal en els concerts d'ahir a la nit. Perquè si bé potser és cert que no estem en un moment en què la política s'escoli gaire en les cançons, sí que hi ha músics que utilitzen el seu altaveu per a la reivindicació.
 

A les 23h, a la Plaça Major vigatana no hi cabia ni una agulla i tothom s'hi apropava per veure el cada vegada més celebrat sextet La Ludwig Band. Els d'Espolla tenen el cul pelat de fer directes, i li tenen el pols pres i a hores d'ara ja presenten una setlist i un so sense fisures i una manera pròpia de connectar amb el seu públic. Amb un Gabriel Bosch (guitarra) especialment inspirat i un Quim Carandell amb una interessant -i confiem que no patològica- veu rogallosa, van enfilar un breu però intens recorregut per les cançons més celebrades de la seva obra: des del “30 monedes” de La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), o “El fill del rei” -amb un mash up amb “Colgando en tus manos” de Carlos Baute i Marta Sánchez- i “Les calderes d'en Pere butero” del debut (2018), a la nova “Millor amb ell” i “El meu amor se n'ha anat de vacances”, de l'últim disc Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán). I és clar, el colofó final de “L'home més vell d'Espolla” i “Manela, no vull currar per vostè”. I dic final, perquè és cert que el concert es va acabar, però La Ludwig encara oferiria un segon acte.
 

Per a la celebració dels 10 anys de l'Adobaries Fest de l'espai col·lectiu La Clota, que sempre se celebra paral·lel al MMVV, el sextet va oferir un segon concert secret i fora de programa. Del gran escenari, les grans estructures i pantalles i els centenars de persones de la Plaça Major, van passar a un escenari petit, pròxim, subversiu i punk, i amb un públic substancialment més escàs però igual o més entregat. Van canviar lleugerament el setlist, mantenint-ne però els hits obligats, en Carandell es va llençar entre els braços de la gent com un rockstar i van convidar a cantar amb ells els amics del grup barceloní La Publicitat “30 monedes”. Dos espectacles completament diferents que alhora es van complementar i que, fa la sensació, defineixen prou el tarannà de La Ludwig.

Mentrestant, arrencava ja la programació nocturna al gran escenari d'El Sucre. Com una diva del pop dels 2000, Ouineta va ser la primera a trepitjar-lo. Ni un segon tard, va sortir amb els seus quatre ballarins a fer moure tot el públic, principalment girls and gays, implicadíssims amb la proposta de la roquerola. A ritme de temes com “Gorg”, “Last night”, “Tai chi” o “Wild”, que va incloure un dance break amb la cantant sobre un potro, va fer moure els malucs de tothom en un xou imbatible. Ouineta no es va deixar els seus èxits “Gorgeous” i “Bikini Kill” i va acabar amb la cançó de l’estiu de 3Cat, “M’agrades tant”, que va posar la cirereta del pastís al curt però intens xou de la de La Roca del Vallès.
 

Després, va ser el torn de les estrelles naixents dels Països Catalans. Fades va sortir a l’escenari amb el seu súper dance break, que dona pas a “Minifalda”, el tema amb què comencen tots els seus espectacles. Equipades amb nous outfits d’allò més cunty, i òbviament a conjunt, van continuar interpretant temes com “123” o “Catalonian girls”, del primer disc Amigues i autotune (autoeditat, 2024). Tot i el poc temps que tenien, no es van deixar de reivindicar la importància de la llengua catalana i dels Països Catalans com a les filòlogues catalanes que són. Però el discurs polític no és excloent a servir figa, com van demostar sobretot amb “Es meu boo” i “Massa rossa”, del deluxe Metallix: Afterparty (Satellite K, 2025). A crit de “Tourists go home” —que va corejar tot el públic—, van interpretar “Mon Cheri Go Home”, amb ball inclòs. El trio va prometre que, tot i que actuarien a Madrid, no cantarien mai en castellà, i davant del públic que els aclamava, se’ls va poder veure realment emocionats, agraint també que un projecte com el seu rebi tant de suport. Amb això, van donar pas al tema que tanca el disc, “Artificial”, que combinen amb la seva versió remix amb Samantha Hudson.
 

També van servir figa, reivindicació i festa a parts iguals, els següents a pujar a l'escenari d'El Sucre: el duet de Poblenou Svetlana. El xou era escurçat, però van saber condensar la seva essència i temes més celebrats i representatius. Van arrencar amb “Sarnalona” i la iniciàtica “Moderna del Raval”, van convidar Fades i Ouineta en la col·laboració més figosa de Cuntalunya a “Casual Remix”, i van recuperar hits del Marrana (Coopula, 2023) com “Coses de nois”, “Superlesbiana” o “Suki” mentre, alhora, feien clams per Palestina lliure o en contra d'Aliança Catalana. Van acabar el concert amb la rumba “10 dies”, la teatral “I <3 BCN” i “Carinyo”, de l'EP Sarnalona (Propaganda pel Fet!, 2025), i l'habitual tancament de “Felixità”. El colofó final de la programació més queer que ha acollit mai El Sucre el va servir l'electrònica de LaFrancesssa. Una programació que és alhora mostra del tarannà i intencionalitat de la nova direcció del Mercat, que esperem que puguin seguir explorant en pròximes edicions, i que planta cara de manera directa al feixisme i l'lgtbifòbia que sembla anar guanyant adeptes.
 

Avui el MMVV 2025 viu la seva darrera nit amb artistes com Gavina.mp3, Al·lèrgiques al Pol·len, 31 FAM, Sidonie, i el comiat de Brighton 64. Demà, es tancarà l'edició amb una matinée de Reggae Per Xics i l'homenatge-concert de Mishima, el grup de l'exdirector Marc Lloret.