Ja fa prop de 30 anys que Brad Mehldau va sublimar l’art del trio prenent les ensenyances del mestres Bill Evans i Keith Jarrett per a dur-les fins al nou mil·lenni de la mà del contrabaix de Larry Grenadier i la bateria de Jorge Rossy. Foguejat en concerts a locals barcelonins com el Pipa Club i La Cova del Drac —testimoniats a l’àlbum en directe When I Fall in Love (Fresh Sound New Talent, 1993)—, el pianista de Jacksonville va iniciar l’aventura discogràfica amb la formació titular a Introducing Brad Mehldau (Warner, 1995), fins que, a Day Is Done (Nonesuch, 2005), les baquetes van anar a parar a les mans de Jeff Ballard.

El concert d’ahir a Sant Feliu de Guíxols, dins del Festival de la Porta Ferrada, va ser una bona oportunitat per connectar amb el Mehldau de la part més formativa de la seva carrera, encara allunyat dels jocs amb l’electrònica i les revisitacions clàssiques d’etapes posteriors. I també per comprovar si encara existia la química entre el pianista i el baterista Jorge Rossy, més centrat en els darrers anys en la seva faceta com a vibrafonista. El contrabaix el va entomar en aquesta ocasió el jove músic danès de vint-i-set anys Felix Moseholm.

Més proper a l’esperit de concert de club que al d’un gran espai com el del Guíxols Arena, Mehldau va invocar en dues ocasions el cançoner de Cole Porter (“Anything Goes” i “I Concentrate On You”) i va esprémer al màxim el romanticisme que tan bé defensa a “The Nearness of You”, de Hoagy Carmichael. Pacient en les improvisacions i amb un virtuosisme molt contingut, el pianista va recrear les melodies a mà esquerra que el caracteritzen a la pròpia “Lament for Linus” i a l’estàndard de Sonny Rollins “Airegin”. Extremadament melòdic, l’art de Mehldau a les tecles va trobar la complicitat necessària en la subtilesa d’un titànic Rossy, autèntic profeta del “menys és més” i en el toc adequat de Moseholm, mesurat i contingut a l’hora d’omplir els espais d’improvisació.

El pianista només va prendre el micròfon per presentar la formació i els temes, però va aprofitar, en la darrera intervenció, per agrair les “bones vibracions” que havia trobat en el públic i que va premiar amb un únic bis, la cançó popularitzada per Nat King Cole, “Annabelle”. Poc més d'una hora i mitja de concert per a un ménage à trois impecable, un feliç retrobament que va mostrar el perfecte equilibri entre les tres potes del combo. Perquè la tria també forma part de l’art del trio.