Han passat sis anys i quatre discos, i Belén Aguilera ha deixat de ser la noia dels covers (coneguda com a 'Thegirlandthepiano') per passar a omplir un Movistar Arena i un Sant Jordi Club amb el seu últim àlbum. I les seves ganes de fer música i d'explorar nous sons segueixen intactes, si no renovades. I és d'aquesta necessitat de seguir avançant musicalment d'on ha nascut el darrer treball, Anela (Sony Music, 2025), un disc que s’allunya del pop realista que havia fet fins ara per endinsar-se en un món més oníric i eteri. En parlem amb ella.



Malgrat l'èxit dels últims treballs, en un estil més pop comercial, has decidit fer un pas endavant i apostar per experimentar amb el teu so. Per què aquest canvi?
Tinc moltes facetes com a consumidora de música i escolto tota mena de música. És veritat que al principi vaig experimentar més aquesta part de diva pop, però ara ja no és el tipus de producte que consumeixo, així que tampoc és el que vull fer. El que jo sempre he volgut és poder-me dedicar a fer música tota la vida i per això no vull ser un producte. No vull que el projecte sigui el meu físic i la meva cara, sinó que el que primer que es vegi sigui la meva música, i ja després la meva persona. Tot això s'afegeix a les ganes que tinc sempre d’experimentar com a artista, de trobar el meu so i la meva estètica i que, tot i que en aquest disc concretament hi hagi mil gèneres i productors, acabi sonant a Belén Aguilera. Perquè no vull ser un producte caduc, i així és com crec que realment podré deixar marca. 

‘Anela’ és un disc molt més orgànic, marcat sobretot per instruments de corda. Això va lligat a aquest nou canvi en la música que consumeixes?
Sento que ja estava molt explorat el món electrònic, i com he dit, la música que jo consumeixo ara ha influït molt en aquest disc. He escoltat artistes espanyols dels anys 70, com Rocío Jurado, Jeanette, Paloma San Basilio, Joan Manuel Serrat... I tot això m'ha portat cap a un vessant més orgànic. Alhora, però, m’encanta la reverb, aquest so com a cova que sento que ho eleva molt tot. He escoltat molt de dream pop i trip pop, com Tame Impala, Beach House, Cigarettes After Sex o Lana del Rey, i això també ho he volgut incloure en aquest disc. 

Tot el que has après aquests últims sis anys a la indústria t’han portat a trobar aquest so? 
He volgut recuperar totes les eines que he adquirit durant els últims anys. Hi ha electrònica, sí, però també hi ha instruments orgànics, i hi ha veus ultraprocessades i veus naturals. Crec que he après molt durant la meva vintena, i això es pot veure a Anela. Per això no crec que sigui tant un trencament, sinó més aviat una evolució: he anat agafant totes les eines d'aprenentatge i les he pogut convertir en aquest projecte que per mi clarament és el més madur, el més complex que he fet fins ara. Tot el que he fet abans ha florit en aquest fruit.

​
El títol del disc, ‘Anela’, és l’acrònim de “Aunque No Exista La Arcadia”, una frase del darrer tema del disc, “Ahora que estoy bien”, que significa que hem de buscar la felicitat en el present, sense esperar quelcom en el futur que no vindrà mai. Per què expressar-ho d'aquesta forma?
M’agradava molt el concepte de l'Arcàdia, d’aquest lloc inexistent que perseguim, però evocava massa a la cançó homònima de la Lana del Rey, i jo volia que el títol fos una cosa única, igual que ho era la resta del disc. Així que vaig estar buscant alguna frase de l'àlbum que representés aquesta idea, perquè m’agradava que hi hagués un eslògan com a títol, no només una paraula. I d'aquest tema, “Ahora que estoy bien”, vaig extreure la idea del “aunque no exista la arcadia”. Crec que em va agradar perquè contenia la paraula arcàdia, però no era explícitament això. Jugant amb aquesta frase em va sortir l’acrònim, d'Anela, i va ser literalment com un missatge de l’univers perquè aquest fos el títol. Jo crec que a vegades l’univers ens parla i ens envia senyals i missatges que està en les nostres mans interpretar i, si ho volem, aplicar, i jo faig cas a tot el que em diu l’univers.  

És també un joc amb la paraula "anhelar"?
Quan vaig tenir Anela vaig pensar en com no se m’havia acudit abans la idea d’anhelar, perquè va molt lligat a aquesta recerca de l’Arcàdia. Alhora, posant "anela" sense la h intercalada creava una paraula nova, que ja era la meva idea de trobar un concepte únic, però inevitablement evocava l’anhel d’una cosa que no tenim, que és la idea del disc. Per això crec que l’univers hi ha tingut molt a veure, perquè sento que no he fet el disc des de dins del meu cap, sinó que l’he fet des d’un altre lloc. Com si em posessin les idees i em travessessin per dins perquè sortís tot així. 

Tota aquesta idea de com afecta l’univers a les persones no només es queda en l’anècdota del títol, sinó que ho podem trobar representat en temes com “Eclipse”. Hi creus, en l’astrologia?
Molt. De fet, la meva astròloga em va llegir fa poc la revolució solar, i em va comentar que hi hauria un eclipsi solar que m’afectaria molt aquests dies, i ho he estat notant. Sento que la realitat tangible es queda curta, perquè hi ha moltes coses que no veiem ni coneixem, i quedar-nos en allò conegut, en allò que podem tocar, és molt avorrit i poc romàntic. Mola més sortir, agafar-se a coses més metafísiques. Per això, a “Eclipse” em poso en el lloc de la lluna, parlo com si fos aquest astre, que no és una estrella, que no té foc, però que té poder, perquè ens afecta als humans i a la terra depenent de com està. Llavors buscava parlar des d'aquesta posició de la lluna, al costat d'un altre astre —el sol—, que és tan poderós que fa semblar que tu no siguis res. Però quan hi ha un eclipsi, la Terra es fica pel mig, i és el teu moment de resurrecció, de brillar i d’adonar-te del teu poder.

​
El disc, però, també parla de diferents conflictes amb què ens enfrontem al llarg de la vida. Un d’ells és “Ático” en què dius 'Da igual la gente, ya no confio, por fuera bien, pero por dentro jodidos'. Aquest àtico és el lloc on s’amaguen les coses dolentes de les persones?
M'agradava la idea aquesta d'"estar malament de l'àtic", que ve a ser com "estar malament del cap", i fer la metàfora de la ment com si fos un àtic on guardem els pensaments. Volia ensenyar com molta gent només mostra les coses bones, la part positiva de la vida i acaba guardant en aquest àtic tot allò que els fa mal i que els pertorba. Però això acaba fent que la resta ens acabem emmirallant en una realitat que no existeix i creient que només nosaltres som uns pobres desgraciats. Per això, a la cançó dic que tothom té aquest àtic, que tothom pateix i té els seus problemes, per molt que els vulguem amagar.

Un altre dels conflictes és aquest “Laberinto” que fa que tothom s’acabi perdent. A què fa referència?
En tot el disc agafo conceptes més aviat quotidians i reals, i els transporto a un món fantàstic. I així passa també amb aquest “Laberinto”, que he utilitzat com a metàfora per representar el món de l’espectacle, la indústria musical. Jo sempre he tingut aquesta vocació musical, que he perseguit fins a arribar-hi. Però també és una mica un lloc sense sortides, tothom hi està perdut i sobrevivint com pot. Ara bé, jo no em poso com a victima d'aquest sistema, sinó que dic 'vi su rostro amargo y no me sorprendió, el mundo es peligroso pero más soy yo': sabent que és un món molt complicat, jo no soc millor que la resta, perquè hi he entrat voluntàriament. Per això escullo no victimitzar-me, sinó que em faig part del problema. Aquest és el meu laberint, però al final la metàfora pot significar una cosa diferent per cadascú, i per això m'agrada haver-ne utilitzat tantes diferents, perquè permet que la gent s'ho faci més seu.

“Soledad” és un tema que parla de com, en la solitud, recordes a la teva àvia Soledad. Tot i que aparentment hagi de ser un dels temes tristos del disc, és una cançó més aviat animada. Per què decideixes fer-la així?
A mi m'emociona moltíssim la cançó i parlar-ne, però d’una manera bonica. És veritat que no és una lletra trista en absolut i la melodia és alegre, és com una abraçada, però d’aquelles que fan plorar. És una abraçada familiar. Sento que aquest disc ha sortit molt de la soledat, de la distància emocional i geogràfica, però també ha sigut com un procés terapèutic per trobar el confort en la soledat, a aprendre a estar sola i trencar molts patrons de dependència emocional. En aquests moments de soledat és quan jo em trobava escrivint a la meva àvia, personalitzant-la en la soledat, que sempre té aquestes connotacions tan negatives i doloroses. Així, parlar de la soledat com si fos la meva àvia Soledad em servia per convertir aquesta sensació de tristor en una de més bonica, per trobar confort en aquest lloc que abans m’angoixava. Perquè ja no estic sola, estic acompanyada de la soledat. 


De fet, 'Anela' comença amb “Nacer para morir” i acabes dient “Ahora que estoy bien”. El disc dibuixa tot aquest procés de sanació? 
Durant tot el disc vaig relatant problemes que m’han anat passant, narro un camí de corbes, però que em permeten aprendre i ser més autònoma. Al principi, aquest trajecte és més dolorós, és difícil seguir endavant, però a mesura que avança —i així ho fa el disc també—, el camí és més màgic. Tot el que he viscut m’ha permès aprendre a apreciar el present, i això em fa estar més en pau amb mi mateixa. Veig el mar, veig el cel, el paisatge i estic tranquil·la. Tota la recerca de l’Arcàdia que dèiem al principi deixa de ser important, perquè estic en pau. És un moment d'acceptació, de fet, que res és per sempre, i per això és important viure en el moment sense aferrar-se tampoc, perquè saps que tot passarà. 

Tot i que aquest és el final del disc, hi ha una última cançó que de moment només podem trobar a les versions en físic: “Se queda dentro”. 
Volia que la història s'expliqués d'aquesta manera i tingués un final positiu, perquè “Se queda dentro” és un altre cop una patacada. És una mica com quan al cine la pel·lícula acaba, surten les lletres, però no s’han encès els llums. Hi ha gent que es queda a veure si s’ha acabat o no i d’altres marxen perquè la pel·lícula ha acabat bé. “Se queda dentro” és un final opcional que la gent pot triar descobrir o no.

A l'octubre tens un concert de presentació al Movistar Arena de Madrid, i al novembre duràs aquest xou al Sant Jordi Club —que ja té totes les entrades venudes—. Què pots avançar del que podrem veure? 
No volem dir res abans. Volem que el públic tingui un primer impacte completament sorpresa. Els dos concerts són dates úniques i molt especials que no es repetiran. Només diré que, igual que els sons del disc són tan orgànics i simfònics, també hem volgut elevar el directe perquè estigui a l'altura.