L’alosa és un ocell que canta a trenc d’alba, que pot assenyalar l’hora en què els amants s’han de separar o saludar un nou dia. El duet barceloní Alosa, guanyador del Concurs Sons 2024, ha esdevingut artista revelació del folk i ja vola alt després de fitxar pel segell Ceràmiques Guzmán de Manel. Aquest estiu van publicar una col·laboració amb Habla de Mí en Presente, "Nenes de ciutat", i el hit megarefrescant “Aseregé” amb Svetlana. Avui presenten “Flors i violes”, un nou avançament del seu pròxim disc, El primer cant del matí, que sortirà a la llum divendres 10 d'octubre. En parlem amb elles. 


Heu adaptat el mític “Aseregé” de Las Ketchup al costat del duet Svetlana. Una fórmula perfecta. D’on va sortir la idea?
Irene Romo: iCat ens va proposar ser al Desconcert de Campredó, al Baix Ebre. Ens va fer molta il·lusió, ens vam engrescar i vam demanar de participar al concert de l’Apolo a Barcelona. I quan vam saber que hi hauria Svetlana, ho vam tenir claríssim, perquè érem dos grups nominats als Premis Enderrock com a artista revelació. Vam pensar que seria molt xulo fer una versió molt coneguda, cantable, fresca i boja, com ara l’“Aseregé”. La seva música ens agrada molt, tot i que sigui molt diferent. Va ser un desconcert amb totes les lletres. 
Giulietta Vidal: Després va sortir la idea de produir-la i gravar-la amb Stefano Maccarrone (Rigoberta Bandini) i hem anat a totes. Tot i que Alosa tenim un so molt clar, aquesta versió ha estat com un divertiment. Simplement vam quedar amb uns amics, vam fer un tema i ens ho vam passar molt bé. 
 
Svetlana es mostra molt crítica amb la realitat de Barcelona i alhora diu que cal lluitar per la ciutat. A la vostra rumba “Nenes de ciutat” –amb Habla de Mí en Presente– també feu el mateix?
I.R: Sí, és normal que es facin cançons sobre el tema, Fades també n’ha tret una sobre Barcelona i el turisme. La nostra rumba parla de les incongruències que vivim com a ciutadanes. No fem tanta crítica política com Svetlana, tot i que evidentment la compartim de manera plena. Amb “Nenes de ciutat” reivindiquem la ciutat per parlar de la nostra infància i la nostra vida com a barcelonines. De vegades sembla que a Barcelona tot sigui horrorós, però nosaltres som nenes de ciutat, i ens agrada molt haver-hi crescut i poder viure-hi. I lluitarem perquè segueixi sent així. 
G.V: La Irene és de Gràcia i jo, del Fort Pienc. El sentiment de ser a casa nosaltres el tenim quan parlem de Barcelona. Potser no a tots els racons, però sí als carrers per on hem caminat tota la vida. Quan torno al barri sento la pau de ser a casa. Encara que hi passin cotxes.
 

El primer senzill del nou disc va ser “El forner”. Per què?
I.R: La cançó fa d’enllaç entre el primer EP, Oh lai l’om (autoeditat, 2024)–, i l’àlbum que sortirà a la tardor. És una continuació de la història de la cançó tradicional “Sota de l’om”, però amb la nostra firma. Ens agrada la música tradicional, hi bevem i és la nostra màxima inspiració, però ens la fem nostra i l’expliquem a la nostra manera.
 
El vostre repertori desprèn senzillesa i naturalitat, però “El forner” té un ritme irregular, fet gens habitual en un senzill.
G.V: És un 5x4, i després al pont passa a 6x8 o 3x4, que és el ritme de “Sota de l’om”. És a dir, que també en els patrons rítmics estem dient que és una cançó nova, però que ve de la vella cançó tradicional.
 

Alguna vegada heu explicat que al principi volíeu fer coses massa sofisticades. Quina ha estat la vostra filosofia fins ara?
I.R: Més que sofisticades, eren massa complicades. Fèiem una peça que començava amb la “Marieta cistellera” i després anàvem al “Cant dels ocells” i a “La gavina”... Passaven tantes coses, en una sola cançó! Va ser el nostre debut en un showcase del festival Jazz I Am. I també va ser arran d’aquesta convocatòria ara fa tres anys que vam posar-nos el nom d’Alosa i vam crear un compte a Instagram.
G.V: Vam pensar de posar-nos aquest nom i que ja en pensaríem un de millor. El vam triar perquè és la traducció d’un estàndard de jazz, “Skylark”. I al final s’ha quedat. 
I.R: Ens agrada molt, per tot el que evoca. I a més, com que comença amb la lletra ‘a’, sempre sortim al principi a tot arreu. Va caure per casualitat i ara és un nom que ens hem fet molt nostre.
 

LA CANÇÓ QUE HO VA ENCENDRE TOT

També va ser imprevista la volada que va agafar el 2023 la vostra primera cançó, “A la voreta del foc”.
I.R: Veníem de fer una versió de la cançó popular “Marieta cistellera”, però llavors encara no teníem cap cançó pròpia. Un dia la Giulietta em va dir que havia fet aquesta cançó i de sobte em va proposar que la pengéssim a Instagram. La meva primera impressió va ser que aquell tema estava molt bé, i que havíem d’aprofitar les xarxes per ensenyar les nostres cançons. 
G.V: En aquella època a l’Instagram d’Alosa només teníem un centenar de seguidors, que eren els nostres amics [ara ja han arribat a prop de 23 mil, igual que d’oients mensuals a Spotify]. Però la cançó es va anar compartint i va començar a córrer per les xarxes. Va ser molt fort. Encara no sabem què va passar... deu ser cosa de l’algoritme.

Quan vau gravar aquesta cançó... ja pensàveu que faríeu un repertori i una carrera vinculats al folk?
G.V: La nostra primera idea era fer bolos. Per això vam pensar que un duet era una cosa fàcil de moure. Ens enteníem molt bé, de manera que podríem anar assajant i muntant nous temes... Amb “A la voreta del foc” vam veure la resposta de la gent i ens van començar a sortir molts concerts. Va ser llavors que vam decidir muntar un repertori i fer un plantejament de cap on volíem enfocar el projecte.



Alosa no ha crescut a l’escena de la música tradicional, però quan feu una cançó popular, o la “Dansa de la Primavera” de Maria del Mar Bonet, sona de manera molt sentida.
I.R: Segur que hi ha alguna cosa que ens ressona per dins i que ens fa vibrar. Segurament ja havíem sentit aquestes cançons de petites, i això també seria un vincle fort, però sobretot hi ha l’element de la percussió, que és una sonoritat que entra molt endins. Mai no hem brandat cap ‘veritat tradicional’, però sí que ens hi hem acostat amb curiositat i amb moltes ganes d’aprendre. Ens encanta cada vegada que a algun concert algú ens recorda l’origen d’alguna cançó o les variants que pot tenir una mateixa melodia. 
G.V: Sempre diem que els nostres orígens parteixen clarament de les músiques d’arrel i que després transformem les cançons en Alosa. Partim de la música tradicional catalana, però estem buscant la nostra pròpia sonoritat.

Més enllà dels dos primers senzills, quin serà el contingut del vostre primer llarga durada previst per a l’octubre, coincidint amb la Fira Mediterrània, amb el segell Ceràmiques Guzmán de Manel?
I.R: El disc girarà al voltant de la nostra visió de la ciutat de Barcelona però també de la ruralitat, partint de la manera com dialoguen amb aquests dos ambients tan separats i de com vivim les diferències sense que sigui un enfrontament. 
G.V: Hem fet cançons que van del poble i cançons que van de la ciutat, perquè tots dos mons ens atreuen molt.
 
Al disc hi ha les col·laboracions del grup de tecnorumba Habla de Mí en Presente (“Nenes de ciutat”) i també del duet de folk Tarta Relena. Com van sorgir?
G.V: En el cas dels Habla teníem la rumba “Nenes de ciutat”, que per nosaltres sonava molt divertida, però no acabàvem de trobar la manera de donar-li un so que ens agradés. Vam pensar en ells perquè ja els coneixíem. Durant una època els anàvem a veure molt, sobretot quan feien presentacions de senzills a bodegues. 
I.R: Hem volgut aprofitar les col·laboracions per sortir una mica del nostre so i tocar altres estils que també ens agradaven. Al principi van ser els Habla, i més tard vam arribar a Tarta Relena. 


Qué són l’altra col·laboració del disc. Quina relació hi teniu?
I.R: Les admirem molt des de sempre. I, sincerament, ens hem trobat que ens han dit: Ah, sou com les Tarta, no? Sempre ens sorprèn aquesta comparació perquè sembla que s’hagi d’alimentar no sé quina competició i, a més, que som dos grups totalment diferents però sembla que pel fet de ser dues noies la comparació sigui més fàcil de fer. Ens vam apropiar una mica d’aquesta idea i vam demanar-los de fer una col·laboració perquè estàvem segures que naixeria alguna cosa molt guai. Va coincidir que amb Alosa havíem musicat “Preludio amor”, de Federico García Lorca, i que Tarta Relena també va musicar per la seva banda “Las alamedas”. Vam decidir fusionar les dues adaptacions, o inspirar-nos per fer-ne una de nova, que de moment no té títol.
 
Les vostres quatre veus deuen haver donat molt de joc.
G.V: Sí, ho hem explotat al màxim. I hi ha una mica de so d’Alosa i una mica de so de Tarta Relena, i una fusió molt potent. Estem molt contentes d’haver-ho treballat i del productor del disc, Arnau Figueres. El dia de la gravació va ser molt especial.
 
Quins altres músics han enregistrat el disc?
G.V: Al principi, Arnau Figueres –que ha fet algunes percussions– era molt reticent a gravar i ara cada cop participa en més temes, perquè no parem de demanar-l’hi. També hi ha els dos músics que ens acompanyen en directe, Martí Escobedo (guitarra i bandúrria) i Xavi Veres (baix). I després hi ha aportacions com la de Pep Pascual, que toca el clarinet a “El forner”. Quan ens ve de gust que soni un instrument que no toquem no dubtem a demanar-ho. Tot i això, totes les veus són nostres, i la majoria de percussions també.
 
El disc l’editarà un segell selecte, Ceràmiques Guzmán, en la línia de Manel i La Ludwig Band. Com hi vau anar a parar?
I.R: Vam contactar amb Martí Maymó (Manel) perquè buscàvem un mànager, i ens vam entendre molt bé. Ens va passar com amb Arnau Figueres: és l’equip que volem. És un honor compartir el segell amb artistes que han estat pioners i han aportat molta frescor, explicant històries, fan lletres amb intenció, tenen un so propi i han creat un món al seu voltant. I això també és el que volem per a Alosa.