El duo Alosa —és a dir, Giulietta Vidal i Irene Romo— va actuar ahir al vespre al festival Portalblau, que fins al pròxim 10 d’agost té una programació centrada en l’Escala i Empúries. El marc, allò que de vegades es defineix com a incomparable, era molt escaient: el jardí modernista Clos del Pastor, dins la casa Solitud, que va ser la residència d’estiu de Caterina Albert (Víctor Català), i que avui en dia alberga el Museu-Arxiu Víctor Català.

Vidal (veu i percussió) i Romo (veu, violoncel i percussió) són les actuals guanyadores del concurs Sons de la Mediterrània, fet que els ha permès la gravació del seu primer llarga durada, que sortirà publicat pròximament sota el segell Ceràmiques Guzmán. Fins ara, Alosa han publicat Oh lai l’om (autoeditat, 2024), un EP de quatre cançons, suficient per a endur-se a casa el Premi Enderrock per Votació Popular al millor disc de folk.

La proposta d’Alosa combina cançons pròpies, temes d’autoria aliena i revisitacions del cançoner popular. I és aquí on el duo aconsegueixen enlairar el vol ben amunt. Ho vam poder veure a la lectura de les tonades de “L’hereu Riera”, “Els tres tresos” —un encertat medley entre “Els tres tambors”, “Les pometes” i “Les tres bessones”–, “La cançó del lladre”, i els bisos a cappella i sense amplificació de “La pastoreta” i “La filadora”. Alosa aconsegueixen crear una bella baula de la llarga cadena de duets que transcorre per la tradició de la música d’arrel. Allà hi figuren, per una banda, la nuesa de Pau i Jordi o Pomada, i la complexitat formal dels enyorats Maria Arnal i Marcel Bagés o Tarta Relena.
 
Alosa aconsegueix la màxima emoció amb els mínims recursos. Una tasca realment difícil assolida amb la preciosíssima “Una nova casa”, un tema d’autoria pròpia que hauria de figurar en qualsevol llista de les millors cançons en català del segle. No sé si algú més ha aconseguit posar-se dins el cap d’un ocell d’una manera més bella.

Desconstrueixen la “Dansa de la primavera” de Maria del Mar Bonet a compàs de cinc, prestigien les havaneres a “Si fóssim gavines”, de Tòful Mus, reivindiquen els Esquirols a “Fent camí”, i es tornen costumistes a “La plaça”. Juguen amb la percussió i els panderos quadrats amb intenció i desvergonyiment, i defensen cançoner llatinoamericà  —“Sueñero” (Jorge Fandermole) i el bolero “Si nos dejan” (José Alfredo Jiménez)— amb desigual fortuna: l’efecte Pérez Cruz és massa temptador.

Alosa són una de les propostes més fresques del panorama actual. Tenen temps i capacitat per focalitzar la seva música i fer-la créixer a partir d’elements tan bàsics com el poder del cant i de les mateixes cançons.