El cantautor barceloní Eloi Sayrach s’ha replantejat molts cops el disc Perdut dins l’aixopluc (autoeditat, 2025), un debut definitiu en què ha canviat l’habitació del Songs from a Room (Sony, 1969) de Leonard Cohen pel menjador de la segona residència familiar al poble de la Guàrdia Pilosa, a l’Alta Segarra, i en què ha pouat onze cançons essencials amb la complicitat d’amics.



Han passat tres anys des que vas guanyar el Premi Joventut del Sona9 2022. Com has preparat el teu primer disc?
El Sona9 va ser el tret de sortida, un impuls per al meu projecte artístic. Després em vaig plantejar dues fites: atrevir-me a fer una petita gira autogestionada, l’Aixopluc Tour, i gravar un disc que representés l’univers d’Eloi Sayrach. Hi he treballat molt i, al mateix temps, he fet produccions i també bandes sonores per a obres teatrals com Condó umbilical, amb direcció de Jana Vallvé i Elena Baliarda, i Anatomia d’un amor, de Paola Lusardi.
 
Per què has camuflat el primer cognom, Vallvé, i has triat el segon, Sayrach, per signar el disc i batejar el projecte musical?
He tingut molts dilemes amb la tria del nom artístic. Al capdavall, dir-me Eloi Sayrach és una manera de diferenciar la part artística de la vida personal. I alhora és un nom molt sincer i propi per reivindicar el cognom de la mare. A més, vull fer el meu propi camí i que no es focalitzi en el fet que tinc familiars que ja són populars en el món de la música. Soc el cosí petit dels Vallvé –de Pau Vallvé i Arnau Vallvé (bateria de Manel)–, i Sayrach té la gràcia que en som molt pocs. És el cognom del meu avi matern, Manuel. El meu tiet-avi, que va fer l’arbre familiar fins al segle XIV, deia que el cognom ve d’algun punt de França i que a Catalunya en queden ben pocs. Només tres persones el tenen de primer cognom i disset de segon.
 

Per al títol del disc, en quin aixopluc et poses a cobert?
Aquest aixopluc és un espai intern, no és un lloc concret. Jo visc a Vallcarca, a Barcelona, però vaig anar quatre dies tot sol a enregistrar les cançons a la casa que tenim a la Guàrdia Pilosa, el poble familiar dels Vallvé, només amb la guitarra i una gravadora. Venia de fer la gira de l’Aixopluc Tour, on havia trobat la nova línia per connectar amb les cançons, interpretades a pèl, amb la veu i la guitarra. Vaig gravar totes les cançons d’una tirada, i quan les vaig escoltar vaig veure que realment em funcionava molt, perquè em feien entrar en un món que em sentia molt meu i que era molt sincer.
 
Et manifestes 'Perdut dins l’aixopluc', però per al disc has convidat molts col·laboradors i, entre cançó i cançó, has creat diversos paisatges sonors. Fins a quin punt és un treball improvisat?
Les col·laboracions han anat sorgint. D’entrada me’l vaig plantejar com un disc molt meu, sense ningú més. Vaig pensar que ja tindria temps de fer col·laboracions en el futur. Però en directe vaig tenir convidats improvisats que es van animar a cantar o a tocar el saxo, com per exemple el barceloní Dylan Chandler. Al final, vaig veure que la seva participació podia aportar riquesa al disc i que permetia que el viatge passés per llocs diferents. I amb la gravadora, qualsevol lloc es podia convertir en un estudi, de manera que vaig aprofitar per gravar milions d’ambients sonors; que no tot ha entrat al disc.
 
Al tema “Perdut dins l’aixopluc” dius que t’has perdut ‘buscant la tinta d’un poeta’. Com has trobat la teva pròpia veu?
Perdre’t en el món de l’art serveix per buscar la teva manera d’expressar-te, i això quadra amb el procés del disc. M’havia perdut molts cops pel camí, mirant de fer avançar les cançons i de produir-les, perquè sovint no sabia com captar l’essència. Volia ensenyar cançons que m’agradessin molt, però em va costar molt arribar-hi. Tot es va desencallar quan vaig posar-me de ple amb la veu i la guitarra per muntar la gira, i així almenys fer concerts. Gràcies a l’Aixopluc Tour vaig trobar la meva línia sonora.


“Llum de neu” i “Silenci d’allau” remeten a un refugi interior?
“Perdut dins l’aixopluc” i “Silenci d’allau” són un pack en el qual miro el món de fora i veig com cau la neu. I les dues cançons van molt relacionades amb “Llum de neu”, que és més interna, perquè m’adono que tota aquesta neu en el fons és un viatge interior, que es resol amb una allau. I al final arriba la “Llum de neu”.
 
A “Llum de neu” hi canta el trio Juja –amb Júlia Boncompte, Pau Rovira i Jana Serra– i la menorquina Clara Gorrias, amb la intro d’una ventada i un cop de porta... Què simbolitza?
És l’única cançó gravada a Radi Studios i està plantejada amb més capes sonores, perquè només amb la gravadora notava que no era el que buscava. Vaig produir-la per pistes, perquè em calia un mar instrumental i de veus que m’ajudés a crear una sensació de llum i de contrast amb la resta del disc. De fet, és la cançó culminant. Amb el dissenyador Martí Rossell vam pensar molt en l’imaginari que volíem transmetre a la portada del disc a partir de la E i la S d’Eloi Sayrach. La imatge simbolitza la introspecció i l’acceptació de la imperfecció, d’un infinit que no està acabat.