Sobre "L'home dibuixat", Nadal explica que "potser és la cançó més alegre del disc, té aquest punt més de cabaret o d’orquestra, més rítmic. En aquest disc és molt important el fet que hi ha vents, però no hi ha bateria, i per tant és molt coral, el fem molt entre tots, i també molt tribal. El saxofonista Adrià Bauzó dona un to al disc que no és gens habitual en el que he fet fins ara. I en aquesta cançó es nota especialment". Parlem amb ella de la resta del risc.
Com va sorgir el disc 'Cada dos cels', d'homenatge a Pau Riba i Sisa?
Per l’edició passada del BarnaSants, la trentena, el seu director, Pere Camps, estava ideant monogràfics de diferents personatges de la cançó, i em va trucar i em va dir que li venia de gust fer un homenatge a Sisa i a Pau Riba, i que li semblava molt bonic que ho fes jo. Jo no havia fet mai d’intèrpret, i m’ho vaig pensar una mica, però em va semblar una oportunitat per sortir una mica del meu món.
Com vas conèixer Pau Riba?
A en Pau el vaig conèixer als recitals de poesia, quan estava per l’Heliogàbal i a través de l’Enric Casasses. Primer el vaig conèixer com a poeta. I quan vaig començar a cantar, llavors sí que vam anar coincidint alguna vegada, o bé tenia la sort que en algun recital de poesia i cançó el contractaven també per recitar i cantar. Aquestes són les primeres imatges que en tinc. El recordo a Sant Celoni, cap al final de la seva vida, o a les Terres de l’Ebre, i sobretot a actes a Barcelona.
I Sisa?
En principi el tinc més lluny, d’estil. I, en canvi, fent aquest projecte, jo que hauria de connectar molt més amb en Pau, i evidentment que hi connecto molt, em sento més a gust cantant les cançons del Jaume. No sé si és el timbre de la veu i la tessitura amb la qual ell cantava, però l’he valorat molt també com a escriptor. Amb ell hem parlat per telèfon. Quan vam estrenar el concert al BarnaSants l’any passat, ell no va venir, però va fer venir una persona propera a ell perquè veiés i escoltés la proposta.
La portada del disc té un punt enigmàtic, com de pintura de Joan Ponç i Bonet. Qui ha fet aquests dos cels dibuixats?
Aquesta portada la vam fer amb el meu company Marc a casa, amb la intenció de jugar amb aquest surrealisme i amb la confrontació dels dos cels. El títol va sortir perquè en un assaig, tocant la cançó “El setè cel”, un dels músics, Adrià Bauzó, em va preguntar: “La part instrumental, cada quan és?”. I li vaig respondre: “Cada dos cels”. I vaig pensar "és molt maco, aquest títol". Perquè cada dos cels neix un Pau i neix un Jaume, cada dos cels pot passar una cosa espectacular, i alhora són dues maneres de veure el cel, el cosmos i la galàxia, molt diferents.
El fet de triar “El setè cel” és per marcar la celestialitat?
A Les hores blaves (Picap, 2023) ja estava molt tocada pel color blau i ja parlava de cels. Però venia d’una mirada més filosòfica, era un disc més inspirat en la filosofia de Josep Maria Esquirol. I aquesta vegada em semblava molt bonic començar el disc comptant cels.
A “Es fa llarg esperar”, de Pau Riba, trasllades la foscor i quietud de la nit a una calma diferent de la versió de Maria del Mar Bonet.
Fer aquesta cançó era molt arriscat, perquè la Maria del Mar l’ha fet superconeguda. De fet, enguany la vaig veure cantant-la al Teatre Grec. Tenim energies molt diferents. La meva és més trista, reposada, fosca, en directe, quasi no hi tinc alè i, en canvi, Maria del Mar Bonet, quan la canta, té una energia desbocada i la fa impressionant, amb tota la trajectòria i l’edat que té. Va ser un moment molt bonic. I és la cançó del disc amb la qual sento que connecto més pel que fa a la lletra. Tenia ganes de fer-la meva. Em passa igual amb “Cançó del lladre”, la cançó més boja d’escoltar quant a arranjament, molt lenta.
Molt diferent de la de Joan Garriga amb La Troba Kung-Fú.
Després de la seva versió, que és meravellosa, cantar-la és una mica un crim. Però no té res a veure amb la seva versió, i penso que està bé portar-la al món galàctic. Ja no estic situada en la queixa, ni en esperar que passin coses. Estic més en compondre. És molt difícil saber fer cançons, i espero no perdre el fil per seguir tenint ganes de saber i dir coses noves.
A més de tu, Jofre Bardagí canta Serrat, Gemma Humet canta Violeta Parra i Montse Castellà canta Joan Baez. Hi ha necessitat de recuperar referents musicals perquè no es perdin?
Aquesta generació nostra tenim molt a prop els mestres. Alguns ja no hi són, i d'altres encara hi són, però és una manera de seguir-los transmetent ara que tanta gent escolta música catalana. Jo no m’esperava que un dia cantaria cançons d’altres autors, que no fossin meves i, en canvi, m’he sentit molt còmoda fent-ho.
Foto_familia.jpg)
.gif)
