Avui el duet barceloní Balma tanca oficialment l'etapa Soft Bakala (autoeditat, 2024) a la sala La Nau de Barcelona, i s'endinsa en la nova era: Mous tot l'aire (autoeditat, 2025). Més tranquils i menys bakalas, en aquestes quatre cançons —i una "outro"— parlen d'amor i de relacions humanes, i exploren els seus sentiments més personals. De tot això en conversem amb el duo, Bernat Mola i Gerard Gamundi. 



Ara que ja fa un any que va sortir 'Soft bakala'. Com valoreu aquest debut?
Bernat Mola: Jo crec que ha sigut un any bastant complet i estem contents de com ha anat el disc. Ha sigut la manera de reafirmar el projecte i de professionalitzar-lo més. Abans de Soft Bakala, érem bàsicament en Gerard i jo fent cançons perquè ens agradava, però sense molt d'ordre i sense un equip al darrere. Durant l'any del disc vam anar fent equip, vam començar a treballar amb management, amb booking... I, a poc a poc, vam anar formant més una infraestructura i vam poder definir un concepte i una temàtica amb una mica més de sentit.

Durant aquest any que heu estat promocionant el disc, estàveu preparant el segon projecte, que heu titulat ‘Mous tot l’aire’. En aquest, abraceu més la part 'soft', deixant de banda la part bakala, però sense perdre l'estil electrònic que us caracteritza. Per què decidiu fer-ho així?
B.M: El procés de creació d'aquest EP ha tingut diverses fases. Després de publicar Soft Bakala vam seguir creant beats, cançons, demos i idees, i ens vam adonar que hi havia un vessant d'unes cançons que eren més nostàlgiques i introspectives, i, en canvi, unes altres bevien més del punt electrònic del projecte. Llavors, una part del repertori anava en aquesta línia i l'altra era més soft, que és el camí que ens vam dir que volíem seguir aquest any. 
Gerard Gamundi: Però alhora, les dues línies ens agradaven molt, així que vam anar fent el que volíem. Al final, quan vam veure que clarament hi havia aquesta divisió estilística vam decidir dividir-ho en dos EP, en lloc d’esperar a treure un segon disc llarg o publicar-los tots com a senzills. I ara, amb l’hivern, tocava el més soft.

Podríem dir que 'Mous tot l'aire' és un disc d’amor?
B.M: Parlem de relacions afectives i dificultats que et pots trobar pel camí, de la gestió emocional de passar dols, de separar-te de persones, cuidar-ne d'altres, de converses que a vegades costen una mica… Però m'agrada pensar que a l'EP també hi ha un punt de superació i acceptació, que pot ser que tot sigui molt complicat, però hem de deixar que caigui la pluja, ens hem de mullar perquè és part del procés i ens farà adonar que l’aire se segueix movent al nostre voltant, igual que ho fan els vincles i les persones del nostre voltant. És una mica hippie tot plegat.
G.G: Aquest EP diria que va molt lligat al voltant de la idea de les relacions humanes, de l'amor, del desamor, dels aprenentatges i de les gestions emocionals amb persones que estimes. Totes les cançons que ens encaixaven en aquest paraigua les hem inclòs en el disc per tenir aquest “concepte” que ho englobés tot, sense voler ser un disc conceptual tampoc. El títol és part de la lletra d'una de les cançons del disc, i ens suggeria bastant també aquesta idea una mica etèria de Mous tot l'aire; l'aire que no compartim, però que en el fons també és compartit. Representa aquesta idea d'estar a prop i lluny, perquè l'aire hi és però no es veu. És un concepte molt eteri.



El vers al que fa referència el títol és 'Mous tot l'aire que no compartim', de la cançó "L'aire que no compartim". Per què tallar-la en dos per cada un dels títols?
B.M: Ens semblava que mous tot l'aire que no compartim, més enllà que és molt llarg, es limitava l'aire que es movia entre dues persones. En canvi, Mous tot l'aire, ens semblava un concepte més ampli i eteri.

En aquest mateix tema també dieu 'No sabem fer bé les coses, anem tirant'
G.G: Ningú sap fer les coses en un primer moment. I més en una relació amb una altra persona amb el seu propi món. Volia representar com estem fent moltes coses malament, però, així i tot, ens estimem i això ens fa tirar endavant, perquè tenim un objectiu compartit que és entendre'ns i intentar no sortir molt ferits de situacions complicades. És una manera de dir que no anem tirant fins que tot acabi malament, sinó que anem tirant perquè acabi tot bé. Dintre de la tristor, una mica d’optimisme.

La cançó que obre el disc, que també va ser el primer senzill, és “Kikyo”, un tema d’amor inspirat en un personatge de l'anime 'Inuyasha'. La història hi està basada o és autobiogràfica?
B.M: Jo diria que la Kikyo s'hi va afegir després. Ens agrada molt utilitzar sàmplers, però també efectes com slicing o chopping —amb talls que no són cantats, sinó parlats—, i quan vam tenir acabada la cançó, vaig pensar a afegir algun tall d’un anime. Rebuscant en què posar o no, vaig caure en la història de la Kikyo a la sèrie, i em va recordar al que estàvem cantant nosaltres, així que vaig posar-me a mirar la sèrie a la recerca del tall. Tot i que el tall ben bé no és de la Kikyo, sinó que és de la Kagome. Amb aquest efecte, crec que la cançó pren una dimensió encara més nostàlgica, perquè rememorem aquelles tardes mirant anime al Super3 quan érem petits. 



L’anime ha definit a tota una generació a Catalunya, realment. Us inspiren les sèries i pel·lícules a l’hora de compondre?
G.G: Crec que escrivim bastant des d'allò més personal, no hi ha una inspiració externa directament, tot i que potser a vegades bevem d’històries per afegir detalls al que hem escrit. Perquè al final, el personal dona molt per explicar, però quan estàs escrivint també està bé tenir recursos que no són reals, i aquests els agafem d’altres històries que coneixem.
B.M: Alguns recursos que utilitzem és canviar-nos les lletres per aportar nous tocs o punts diferents. A una història que està fent el Gerard, de cop hi entro jo i faig algun retoc que fa que no sigui totalment seva ja, o viceversa. Però pel que fa a la inspiració, a vegades sí que m'ha passat de veure alguna cosa i fascinar-me, o potser estar llegint alguna cosa i pensar en incloure-ho en una cançó. I malgrat que normalment no sigui el tema principal, a vegades hi acaba entrant d’alguna altra manera. De fet, ara que ho penso, una vegada em vaig inspirar en Twin Peaks per fer una cançó, però no va ser per Balma.

A “Invencibles” prenen protagonisme alguns instruments com el piano o el saxo, que mescleu amb l’electrònica creant un so diferent. Com la vau treballar?
B.M: Aquesta és la cançó més lenta del disc, i potser la més diferent de la resta, perquè també té menys veu. Alhora, la vèiem com l'opció més flexible per provar sonoritats diferents. Durant la creació de l’EP ens vam adonar que teníem ganes de provar pianos acústics, cosa que no havíem fet abans, i a l’estiu vam estar gravant pianos amb Joan Solana 'Jolly Damper', per totes les cançons. 
G.G: A “Invencibles”, per això, a més del piano ens vam dir que podria quedar-hi bé més instrumentació, per exemple un saxo. Ens els va fer l’Edu Pons, amic i professor de l’ESMUC, i també s’hi va sumar el percussionista Joan Torné, aconseguint amb això la cançó més orgànica del disc.

Us motiva jugar amb tot això i combinar els diferents elements per tal de crear un so únic entre electrònic i orgànic?
G.G: És que al final sortir una mica de l'ordinador també fa les cançons més vives. Amb el disc passat ja vam dir-li al Joanlupi que vingués a gravar una trompeta pel tema “Quan estàs aquí”, i ja tot plegat va agafar una altra sonoritat que també ens va agradar molt. Això fa que en els directes puguem portar músics a tocar, i això és una experiència molt xula. Ens mola. 
B.M: Tots dos hem fet música no electrònica, i avui dia també produïm cançons que no són electròniques fora del context de Balma, llavors era qüestió d’anar afegint aquests colors diferents. Tot això ens motiva, ens dona frescor i crec que és una cosa que segur que seguirem explorant. Pot ser que el dia de demà fem una cançó més hardstyle punk electrònic, però segur que també anirem mantenint l'ús de guitarres, com per exemple hem fet a "Barna Rookies", la nostra col·laboració amb Gavina.mp3.


Els dos últims temes del disc, “Límits” i “Outro (I need your love)” encaixen perfectament entre ells, com si fossin un sol tema. Com es dona això?
B.M: “Límits” i “Outro (I need your love)” les vam fer pensant en què fos un sol tema, set minuts seguits de cançó. Però també sabem que hi ha persones que tenen problemes d’atenció, i dividir-la permet que la gent s’escolti només la primera part i es quedi amb el missatge més pop estructurat, i no hagin de fer aquest viatge que és la “Outro”. Aquest últim tema és com una propina per qui la vulgui només.

En aquesta “Outro (I need your love)” escoltem una veu que repeteix una frase com un mantra. A qui sampleja? 
B.M: És un sàmpler d'una gravació d'un cantant de soul americà, que repeteix “I need your love”. La manera com està interpretada em transmetia molt. Té un xorro de veu increïble i pensàvem que quedava bé. Per fer això ens hem inspirat en el cantant Jamie XX, que utilitza sàmplers en aquesta línia, que estan totalment fora de context, en altres registres musicals, però que fa quedar bé. També ho fa una mica Paul Kalbrenner. Tots dos, i potser també Fred Hagen, han sigut grans referents per aquest EP.

Presenteu el disc avui dijous 11 de desembre a la sala La Nau. Quina novetat podrem veure de Balma?
B.M: L'EP potser no ha modificat tant la sonoritat de Balma com per a plantejar-nos incorporar un tercer músic sempre a l’escenari, però en aquest concert de presentació, que és un concert especial i únic, farem tot el possible perquè vingui tota la família que ha format part de les cançons. Després, el dia de demà, si fem més bolos fora de La Nau, doncs a vegades convidarem un o l'altre, però seguirem sent en el Gerard i jo.