El recorregut per la geografia sentimental de la Nova Cançó té diversos escenaris emblemàtics com les Sis Hores de Canet, el Palau de la Música Catalana, La Cova del Drac… i el Palau d’Esports de Barcelona. El recinte va acollir tres recitals transcendentals, amb Raimon el 30 d’octubre de 1975, Lluís Llach el gener de 1976 i Pi de la Serra el febrer de 1976. El de Llach va ser el més icònic de tot el moviment gràcies a unes característiques que el van fer irrepetible: la recent mort del dictador i la primera possibilitat de cantar en llibertat cançons que havien estat prohibides... Aquest mes fa 50 anys d’aquell recital, i el BarnaSants el revisita amb el mateix repertori però amb nous protagonistes.

El 15 de gener de 1976 Lluís Llach va actuar al Palau d’Esports de Barcelona. Va ser el seu primer recital a Catalunya des de la mort del dictador Francisco Franco. Després d’una quarantena de prohibicions al llarg dels vuit mesos anteriors, finalment el cantautor empordanès va pujar a un escenari i es va retrobar amb el públic. Més que això, va poder cantar cançons que havien estat prohibides durant molts anys, com “L’estaca” i altres que mai s’havien autoritzat, com “Cançó sense nom (on vas?)”, que havia escrit cinc anys abans i no havia pogut cantar encara en un escenari.

El concert del dia 15 va ser el primer dels tres recitals programats, i el que va concentrar una càrrega política i simbòlica més gran. A primera fila hi havia dirigents polítics en la clandestinitat que encara no eren coneguts per la majoria de gent (Joan Reventós, Ramon Trias Fargas, Jordi Pujol, Josep Benet, Josep Pallach, Pere Ardiaca, Antoni Gutiérrez Díaz…) i representants del món cultural i esportiu (Pi de la Serra, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Carlos Barral, Jordi Llimona, Pere Portabella, el president del Barça Agustí Montal, els futbolistes Carles Rexach i Marcial Pina, el tenista Manuel Orantes…). A dalt de l’escenari, Llach es va fer acompanyar dels seus músics habituals a l’època, amb Laura Almerich (guitarra clàssica), Quico Romeu (guitarra acústica), Quique Cano (contrabaix), Santi Arisa (bateria), Tete Matutano (flauta) i Manel Camp (teclats i direcció musical).
 
Va ser un recital molt emotiu en el qual les cançons van ser entonades per un públic implicat, que només parava de cantar per corejar ‘Amnistia, llibertat!’ i algun ‘Visca Catalunya lliure!’ que va ser exclòs de l’edició discogràfica que es va publicar. Era la primera vegada que aquests crits es podien sentir en públic, tal com recorda Lluís Llach: “Teníem urgència per dir al món que volíem ser lliures. I de dir-nos-ho a nosaltres mateixos, perquè no ens ho havíem pogut dir mai. Era la primera vegada que podíem dir ‘Amnistia, llibertat!’... No ens havíem sentit mai dir-ho. Estàvem sortint del túnel, tot i que sabíem que la muntanya ens podia caure a sobre i enterrar-nos a tots”.

Tant el recital de Llach com el de Raimon dos mesos i mig abans van ser possibles gràcies a un personatge clau, el promotor cultural i empresari singular Oriol Regàs, que regentava establiments de moda entre els quals hi havia el restaurant Via Veneto i la discoteca Bocaccio. Regàs era un home ben connectat, tant amb l’esquerra democràtica com amb l’establishment franquista. Els mànagers de l’artista, Joan Molas i Núria Batalla, el van anar a veure perquè intercedís davant el governador civil, Rodolfo Martín Villa. A mitja negociació, Villa va ser nomenat ministre i qui va prendre la decisió final d’autoritzar aquells concerts va ser el subgovernador Ramon Soldevila. El nou governador, Salvador Sánchez-Terán, va prendre possessió del càrrec la mateixa setmana del primer recital de Lluís Llach al Palau d’Esports.

Llach va oferir tres concerts, les nits del dijous 15 i del divendres 16 i la tarda del dissabte 17 de gener. Però indubtablement, quan es parla del ‘Gener del 76’, el concert referencial és el del primer dia. El cantant tenia molt clar com havia de ser el recital: “El vaig plantejar amb un to molt reivindicatiu, tant de cara a l’autonomia de Catalunya com també de l’alliberament del franquisme. Vaig triar cançons com ‘Respon-me’ o ‘L’estaca’ però no vaig obviar temes com ‘Aquell vaixell’ o ‘Jo sé’, que eren d’amor”. Va iniciar el repertori amb “Despertar”, “Respon-me”, “Cal que neixin flors a cada instant”, “Silenci”, “Vaixell de Grècia”, “Damunt d’una terra” i “Cançó sense nom”. I, a la segona part, va interpretar “Si arribeu”, “Jo també he dormit a l’alba”, “L’estaca”, “I si canto trist…”, “La gallineta”, “Abril 74”, “Itaca”, “El jorn dels miserables” i “A força de nits”. Punt final. Després d’uns minuts d’aplaudiments, un sol bis. Per aclamació popular, “El bandoler”.
 
El bateria Santi Arisa la recorda com una nit especial, però no va poder assaborir-la amb els seus companys i amics al Palau d’Esports, ja que aquella mateixa nit tenia una altra actuació: “Tocava a Zeleste amb un grup amb qui fèiem jazz, on també hi havia Xavier Batllés. Així que quan vaig acabar de tocar, vaig sortir corrents cap a la sala del carrer Argenteria”.

Quan va acabar el recital del primer dia, centenars de persones van marxar en manifestació cap a la presó Model, on encara hi havia una gran quantitat de presos polítics. Un dels impulsors de la marxa va ser Lluís Maria Xirinacs, que anys més tard la rememorava: “Va ser una manifestació espontània. Va haver-hi moltes batusses. Els que van pujar pel carrer Entença van rebre molt fort de la policia i no van poder arribar. Jo hi vaig anar pel carrer Vilamarí i vam fer la volta a la Model. Va ser molt emocionant. Vam cantar cançons de Lluís Llach i els presos responien amb cops de plat a les reixes. Això ja havia passat altres vegades. La idea era provocar una cosa que no em va sortir bé perquè era massa ambiciosa, que era prendre la presó de manera no violenta. Volia que s’anés ajuntant gent i més gent fins que arribés un moment que obrissin les portes. Però la gent es va espantar perquè la policia era duríssima”.

Els incidents van motivar una trucada de l’aleshores ministre de Governació Manuel Fraga a l’acabat d’estrenar governador civil Sánchez-Terán: “Em va dir que no es podia tolerar el que havia passat la nit anterior i em va ordenar que suspengués l’actuació del segon dia. Jo li vaig dir que no, que allà hi havien assistit tots els líders catalans amb qui jo havia de dialogar. A més, havia arribat el dia abans i no podia començar prohibint. Li vaig dir que si no hi estava d’acord, el meu càrrec estava a la seva disposició. Davant els arguments, em va dir que un governador es pot equivocar una vegada però no més”. Per aquest motiu no es va quedar plegat de mans, com recordava l’organitzador Regàs: “Després del primer concert em van cridar al Govern Civil i em van dir que quedaven suspesos els altres dos concerts, si no és que em feia responsable amb totes les conseqüències que poguessin derivar-se del cas. Jo vaig pensar que els polítics ja havien vingut i que la gent que es volia manifestar políticament, també. Vaig pensar que als dos concerts que restaven hi hauria els seguidors de Llach. Vaig pensar que no passaria res, i vam poder fer els dos recitals que quedaven”.

Als camerinos, després del recital, Lluís Llach també va assumir el que havia passat: “Quan es va acabar el primer concert em vaig adonar que marcaria un abans i un després. El ‘Gener del 76’ és una de les coses importants que van passar en aquest país, perquè hi va haver una commoció ciutadana. Hi havia nou mil espectadors i allò va agafar una volada que anava molt més enllà de la meva persona. Jo vaig ser utilitzat pel públic per expressar una voluntat col·lectiva. Era un instrument i havia de tenir la humilitat i la pedanteria d’assumir-ho. Va ser una barreja molt estranya”.

Per aquest motiu, el cantautor no dubta que va ser el concert més emocionant de la seva carrera. “Va ser molt especial i per això la gent el recorda. De vegades em parlen del Camp del Barça, que ha tingut una altra importància, però no hi havia aquesta tensió. El 1976 era l’any de l’esperança, de permetre començar l’intent de realització dels somnis que havíem fabricat durant anys i anys... Sempre penso que el recital més important i emocionant que he realitzat no va ser el del Camp del Barça sinó el del Gener del 76”.



L’àlbum Barcelona: Gener de 1976 (Movieplay, 1976) recull part d’aquell concert amb nou cançons senceres i el tercer fragment d’“Itaca”. És un document impressionant, perquè reflecteix perfectament la situació històrica per l’ambient d’emoció i tensió política. A més, el públic hi té un protagonisme especial, tot i que l’editora del disc va tenir molta cura que no se sentís cap ‘Visca Catalunya lliure!’ al costat dels ‘Amnistia, llibertat!’ que sonen de manera reiterada.

A la carpeta del disc, hi ha fotografies a tot color i unes paraules de Llach: “Soc conscient al presentar-vos aquest disc que només es justifica la seva publicació pel seu caràcter de document cívic en un mes, un any i unes circumstàncies precises. L’elaboració ha estat feta amb material gravat els dies 15 i 16. El muntatge s’ha fet amb la presència constant de la premissa d’intent de fidelitat quasi documental a tot el que va passar. Les dificultats ja les podeu imaginar, però malgrat els retalls, alguns estètics, altres no tant... hi ha un fet important que val la pena evidenciar: el protagonisme dels actes dels dies 15, 16 i 17 de gener del 76 no em correspon, el protagonisme correspon a totes aquelles veus que d’alguna manera es van convertir en una veu comunitària. És només per això que goso demanar-vos que l’escolteu. Que us escolteu. Gràcies”.