Borja Penalba i Meritxell Gené van demostrar ahir al vespre al Casino de l’Aliança del Poble Nou, en el marc del BarnaSants, que amb dues guitarres, dues veus ben acordades i un bon repertori n’hi ha prou i de sobres per omplir un escenari i emocionar els assistents. La cita era la posada de llarg de l’espectacle D’un temps, d’un país. 30 anys, un homenatge a la Nova Cançó, és a dir, a Els Setze Jutges, els seus contemporanis i els immediatament posteriors.

La vetllada ens va deparar una trentena de cançons que van demostrar el gruix artístic del moviment. Hi va haver una mica de tot: cançons molt conegudes i molt desconegudes, combatives i intimistes, energètiques i reposades… La selecció no incloïa més d’una peça per autor i el més sensacional és que van ser 30 cançons imbatibles, però podrien haver fet un altre recital amb 30 cançons diferents també totes imbatibles. És el que té treballar amb un corpus com el de la Cançó en català. Aquest és un dels motius pels quals reputats artistes (Joan Manuel Serrat, Marc Parrot i, esperem-ho, Penalba-Gené) han fet discos d’homenatge a la Nova Cançó. Un altre dels motius és el fet que molts artistes se senten hereus d’uns precursors que han obert camí. Potser també és per això que encara no hi ha cap grup de pop-rock que hagi gosat fer cap operació similar adaptada al seu estil.
 
El recital en si va transcórrer entre el fragment incial de “Qualsevol nit pot sortir el sol” (‘benvinguts, passeu, passeu…’) i el tros final de la mateixa cançó (‘ara ja no hi falta ningú, o potser si ja me n’adono que tan sols hi faltes tu’). Entremig, una bona selecció de cançons d’artistes provinents d’arreu dels Països Catalans. Penalba i Gené es van repartir el protagonisme a les veus. En algunes ocasions, l’un portava el pes de la cançó i l’altre complementava i, en d'altres, tots dos hi anaven a fons. De vegades, sonaven ara l’un i ara l’altre i, en altres, cantaven al mateix temps. Això els va donar una varietat de recursos que van saber aprofitar a la perfecció. Meritxell Gené cantant “La Dansa de la primavera” de Maria del Mar Bonet; la versió increïble de “La casa que vull” de Llach; una nova peça resultant de la fusió de “Febre” i “Blues en sol” de Guillem d’Efak, i “Lladres” d’Al Tall… són alguns moments captivadors d’un espectacle que en cap moment va baixar el nivell ni es va fer llarg.

En mitja dotzena de cançons (inclosos els bisos), el duet va estar acompanyat de la violinista Irene Serrahima, neta de Lluís Serrahima i Remei Margarit —promotor i membre d'Els Setze Jutges, respectivament—, que a banda de mostrar-se com una bona violinista, va donar un toc emotiu a un recital on, entre el públic, hi havia els jutges Martí Llauradó i Maria Amèlia Pedrerol.
 
A banda de les cançons, tres petites lectures: fragments d’Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima (per Pere Camps i Irene Serrahima), de Quedan los artistas d’Enrique Pinti (per Borja Penalba) i de Contra els poetes en minúscula de Joan Salvat-Papasseit (per Meritxell Gené). A més, unes projeccions van anar mostrant portades dels discos originals d’on s’havien tret les cançons, juntament amb el nom de cada artista i un fragment de la lletra.

Amb aquest espectacle, la Cançó va demostrar un cop més que, com l’esperit català segons Francesc Pujols, també rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors.