La música, com totes les arts en general, mai no ha estat un art pur. Sempre s’ha desenvolupat segons les circumstàncies, el context i les possibilitats tecnològiques de cada moment. Sempre ha estat així, però actualment, més que mai, el panorama és especialment enrevessat i complex. Realment tenim més música i més diversa a l’abast? Qui tria el que escoltem? Qui pesa més, l’artista, l’oient o el canal? Com serà la música del futur? Qui la ‘consumirà’? Qui la farà? Després de treballar en la indústria musical des de diversos fronts, Arnau Sabaté reflexiona en aquest reportatge, amb la col·laboració de diverses fonts autoritzades, sobre l’evolució de les plataformes musicals i la manera com el seu funcionament i les seves motivacions acaben alterant no només la manera com escoltem música, sinó la mateixa naturalesa de les cançons que escollim –o no– escoltar.

Per elaborar aquest reportatge hem partit de l’opinió de persones diverses i de generacions diferents que desenvolupen diferents rols dins la indústria i que poc tenen a veure entre elles per tenir una visió polièdrica. La informació ha servit per estructurar un article que ha de permetre entendre com i per què ha canviat el model de negoci i el consum digital de música, i també la manera com fans i indústria s’hi han hagut d’adaptar. Hem parlat amb un professional de la prescripció, el curador i director artístic i musical de Whisper Not, Guillem Batchelli; un divulgador contemporani actiu en la matèria, l’agent cultural i teòric Frankie Pizá; un dels responsables del segell discogràfic Propaganda pel Fet!, Xavi Angulo; el fundador de l’empresa de distribució i agregació digital Barcelona Musictech Hub, José Luis Zagazeta; l’artista sonora i DJ barcelonina, Meritxell de Soto, i un fan, David Ayats.
 

LA DISTRIBUCIÓ DIGITAL

La companyia discogràfica Propaganda pel Fet! és un exemple paradigmàtic a l’escena catalana. Va ser creada l’any 1996, en l’era preSpotify i en ple model clàssic de la indústria musical, i trenta anys més tard segueix mantenint una estructura independent en un model d’èxit. Té molt de sentit començar parlant amb ells, perquè un segell és la base de la indústria, i ells han sabut navegar en la tempesta amb habilitat, fidels als valors fundacionals. Xavi Angulo explica que han viscut totes les fases del canvi de model, des de la crisi del físic fins al P2P, l’estríming i la consolidació de les plataformes. La seva idea de fons és que cada nova promesa de democratització acaba sent absorbida per noves formes de control, intermediació i concentració econòmica. La irrupció d’internet va ser un canvi disruptiu en la música, ja que mentre als anys noranta les majors deien que la xarxa digital mataria la música, a Propaganda li va permetre créixer.

En realitat, el canvi no ha estat ràpid. Han passat vint anys entre la fallida del format tradicional i la consolidació del nou model de plataformes, que a dia d’avui proporciona uns ingressos digitals que, segons la discogràfica, no són cap panacea: “Després d’un moment de creixement important entre els anys 2010 i 2015, ara cal molt de volum per generar ingressos significatius”. Precisament, una persona que ha estat molt crítica amb el principal actor d’aquest nou model és el mallorquí resident a Barcelona Frankie Pizá, un divulgador contemporani sobre qüestions socials, culturals i antropològiques que coincideix fil per randa amb l’opinió que té el segell manresà: “Les plataformes són un actor que acumula massa poder i influència dins la indústria”. Per a Propaganda pel Fet!, l’estríming és part del model, però no pot ser l’única base d’una carrera artística ni d’una estructura independent: “És necessari construir comunitat”, anota Angulo.
 


DEMOCRATITZACIÓ?
Mai no havia estat tan fàcil publicar música però mai no havia estat tan difícil fer-se escoltar. En aquest sentit, hi ha una dada que esfereeix, ja que diversos estudis assenyalen que es pugen més de 100.000 cançons al dia a les plataformes digitals, una xifra que ha augmentat constantment des de la irrupció de la IA. Aquest fet té conseqüències de diversa consideració en dues perspectives principals. D’entrada, la que té afectació sobre el model de negoci. El fundador de dues empreses amb llarga trajectòria en la distribució musical, La Cúpula Music i SonoSuite, José Luis Zagazeta, explica que el model dominant funciona majoritàriament sota un sistema de repartiment pro rata. Tots els ingressos generats per subscripcions i publicitat a les plataformes d’estríming entren en una bossa comuna, i aquesta es reparteix segons el percentatge d’escoltes que acumula cada catàleg o artista. El sistema, segons Zagazeta, ja presentava un problema abans de la IA, perquè cada vegada hi ha més música disponible a les plataformes, però això no implica necessàriament que entrin més diners al sistema. El mateix pot global s’ha de repartir entre un volum creixent de cançons i reproduccions: “Hem arribat a la dilució del punt de royalty, ja que mentre el nombre de cançons disponibles creix de manera exponencial, el pagament mitjà per reproducció baixa, i això afecta directament els artistes”.

El problema s’ha vist agreujat especialment en els darrers cinc anys, atès que hi ha més música creada amb IA i reproduccions artificials o fraudulentes. En tots dos casos, José Luis Zagazeta indica que el risc és la introducció de ‘soroll’ dins l’equació: “Música de baixa qualitat generada massivament i escoltes que no responen a un consum orgànic real. I això té una afectació sobre el repartiment de regalies i redueix la part que arriba als artistes”. Tot i això, destaca que Deezer ha estat una de les primeres plataformes a desenvolupar una tecnologia específica per detectar música generada amb IA, amb la voluntat d’impedir que aquest tipus de contingut entri en el repartiment ordinari de regalies. La segona afectació principal té una implicació directa en la dimensió cultural. Més enllà de l’economia, el fet que les plataformes s’omplin de música de baixa qualitat generada artificialment pot fer que l’usuari comenci a percebre una pèrdua de valor en el servei.

La majoria de persones consultades coincideixen en el concepte comú que vivim en un ecosistema musical d’abundància extrema, i això no només implica que l’accés il·limitat no garanteix un descobriment real. Sense criteri, educació musical o curiositat, l’abundància acaba homogeneïtzant la música. La reflexió dels experts al respecte és que acabem escoltant sempre el mateix, fent que tota la música nova acabi sonant igual. La metàfora sobre el soroll que havíem introduït abans torna a aparèixer en aquest context. L’abundància genera saturació i una pèrdua progressiva de valor, segons el prescriptor Guillem Batchelli, que treballa a l’agència Whisper Not i és un membre actiu de l’escena underground. “En aquest escenari –tal com subratlla– la prescripció prendrà una importància central de cara als propers anys, perquè les grans tecnològiques han redefinit la manera com consumim cultura sota una lògica de dopamina i sobreconsum”. Davant aquesta qüestió, l’estríming ha apostat per la personalització algorítmica, però Batchelli qüestiona que sigui la resposta adequada. Segons considera, “l’algoritme reforça el que ja és familiar, malacostuma l’oient a percebre allò nou com una raresa i limita la capacitat de sorpresa. A més, també invisibilitza propostes atrevides, perquè no encaixen fàcilment en els patrons de consum”. Per això defensa que, en els propers anys, “el paper dels curadors musicals pot esdevenir quasi un acte subversiu davant la màquina”.

Sobre abundància digital també en parla David Ayats, que vam conèixer fa uns anys com a membre actiu del mític fòrum d’internet del web del Primavera Sound. Participa al reportatge en qualitat de fan, a part de ser un descobridor digital especialment hàbil. Sobre l’algorisme i l’abundància, Ayats diu que viu una dissonància cognitiva. A escala macro, és pessimista, perquè veu avançar la intel·ligència artificial, l’homogeneïtzació i l’algorisme aplanant els gustos. Però a escala micro és més optimista, perquè com més s’aplana l’algorisme, més floreixen les escletxes de microescenes com ara Discord, segells autoeditats, Rate Your Music, etc. El crate digging no ha mort, sinó que s’ha digitalitzat.




També és interessant entendre el punt de vista d’una artista com Meritxell de Soto, que parteix de la idea positiva que la democratització de l’accés a la música és important i s’ha de celebrar. Tanmateix, pensa que quan la música es mou només sota les regles de les plataformes hi ha un major risc que s’homogeneïtzi i que acabin sobrevivint només els projectes comercials. De fet, ella mateixa ha intentat utilitzar els algoritmes en contra de la seva pròpia lògica. Explica que va crear diferents perfils de SoundCloud i que educava cadascun d’aquests amb una intenció concreta o amb un tipus de so específic. Així, si volia trobar glitch, textures o sons sorollosos, entrenava aquell perfil perquè li obrís portes cap a escenes i racons molt més amagats. D’aquesta manera podia entrar a microescenes i arribar a música desconeguda que podia ser interessant. Segons admet, “buscar música té alguna cosa de mapa del tresor, ja que permet estar tranquil·la buscant i buscant”.
 

SPOTIFY, HEGEMONIA I CONTRADICCIONS

Durant gairebé dues dècades, el servei de música digital suec Spotify s’ha imposat com la manera d’entendre la música digital amb accés il·limitat, playlist i una experiència d’usuari pensada en flux continu de música. La plataforma ha assolit una victòria empresarial, però també cultural amb prop de 276 milions d’usuaris prèmium i un 30% del mercat global de la música digital. Zagazeta reconeix que, malgrat ser el referent més criticat, és qui ha retornat més diners a la indústria de la música: 11.000 milions de dòlars, una xifra que continua creixent any rere any.

José Luis Zagazeta admet que el model pro rata dificulta que molts artistes puguin guanyar-se la vida només amb les reproduccions. Però, alhora, defensa que mai no hi havia hagut tants artistes generant ingressos a escala global: “Spotify i les plataformes d’estríming han obert possibilitats que abans eren impensables, sobretot per a artistes fora dels circuits anglosaxons. La música llatina, per exemple, s’ha pogut projectar a escala global gràcies al sistema”. I el mateix principi es pot aplicar a la música en català, ja que “l’estríming ha ajudat a fer créixer l’accés i el consum de música en la nostra llengua i el fenomen de grups com Oques Grasses”. I també posa com a exemple iniciatives de playlists com les llistes de KM0.cat impulsades des de l’Apecat, que han ajudat a donar visibilitat a nous artistes.
 

Amb tot, els que segueixen les reflexions que fa Pizá a les xarxes relacionaran Spotify amb la pèrdua de context de la música. Segons creu, l’empresa sueca ha educat l’oient en una idea molt pobra del valor musical: “Tot està disponible, però tot vol dir menys. I aquesta equiparació acaba afectant la manera com escoltem i jerarquitzem la música”. A això s’hi afegeixen els dilemes ètics respecte al seu fundador, Daniel Ek, la mala premsa dels darrers anys i les polèmiques vinculades als presumptes programes interns de la companyia per manipular playlists a través d’artistes falsos, exposades amb detall al llibre Mood Machine de Liz Pelly, lectura molt recomanable per als interessats en la matèria. Se l’han llegit diverses de les persones amb qui hem parlat per escriure l’article, i el citen en el context de la conversa, com Guillem Batchelli o David Ayats, que connecten Pelly amb el fet que darrere moltes playlists d’estat d’ànim, música de fons o escolta funcional hi pot haver una estratègia per rebaixar el pes d’artistes reals a la plataforma. El llibre relaciona Spotify amb la creació de programes interns per omplir playlists amb música anònima o de baix cost.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de FRANKA (@frankiepiza)

 

LES ESQUERDES DE SPOTIFY

A l’hora de respondre a la pregunta de si Spotify pot perdre el tron, Zagazeta és prudent. No ho veu probable en els propers cinc anys, perquè té massa avantatge i quota de mercat. En canvi, a deu o quinze anys vista no s’atreveix a fer una predicció, perquè el sector evoluciona molt ràpid i és difícil imaginar quin serà el pròxim model dominant. En aquest sentit, recentment la publicació Substack Stvdio oferia un article que plantejava que, tot i que Spotify continuï creixent, el seu domini podria ser més vulnerable del que sembla. El seu principal risc és la fragmentació progressiva de l’hegemonia cultural, ja que YouTube Music ha aparegut com el gran desafiador mainstream, en paral·lel a TikTok. En aquestes plataformes, la música conviu amb els vídeos musicals: directes, clips, tutorials, comentaris i tota una capa audiovisual que Spotify no ha controlat mai del tot. El fet que Spotify hagi començat a reforçar les eines de vídeo no és casualitat, sinó una resposta defensiva davant de plataformes que juguen amb un avantatge evident entre el públic jove, per a qui el consum musical és inseparable de l’audiovisual.

D’altra banda, la irrupció de plataformes d’IA musical com Suno presenta probablement el principal repte per al lideratge de la plataforma, ja que qüestiona el seu model des de l’arrel. Mentre Spotify aposta per l’escolta, Suno aspira a convertir-se en un espai on crear, escoltar i modificar cançons formi part d’una mateixa experiència, i apunta cap a una profunda transformació del concepte d’escolta. I també cal tenir en compte el front regional. Bona part del creixement futur de l’estríming no vindrà necessàriament dels Estats Units o d’Europa, sinó de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà i Àsia. I en tots aquests territoris Spotify no sempre és la porta d’entrada natural, ja que altres plataformes com Audiomack, Boomplay o Anghami han entès millor determinades escenes, gèneres, pràctiques de consum i realitats locals.

En paral·lel, Spotify té un altre repte amb els oients melòmans i més exigents, ja que altres serveis com Qobuz han construït una alternativa al voltant de l’alta fidelitat, la curadoria editorial i una relació més profunda amb el catàleg. No són plataformes massives, però demostren que hi ha públic disposat a pagar per una experiència menys funcional i més musical. En aquest mateix espai, encara que amb una naturalesa diferent, igualment s’ha de citar la contribució dues plataformes globals de distribució d’àudio en línia, SoundCloud i Bandcamp, com a territori per a comunitats joves, escenes emergents i usuaris que busquen música fora dels circuits mainstream.

D’entre les plataformes alternatives, Ayats destaca la recentment desapareguda Nina Protocol, una plataforma construïda amb tecnologia blockchain que proporcionava un model de retribució més just. Tenint en compte el seu paper editorial, la descriu com una mena de Tiny Mix Tapes de les noves generacions combinada amb Bandcamp. Lamenta que hagi tancat un espai amb criteri, comunitat i descobriment real. David Ayats també forma part de Subvert.fm, un nou projecte nascut als Estats Units sorgit com una cooperativa musical propietat de la comunitat, que els seus impulsors han presentat com la ‘Cooperativa Mondragón de la música’. El model de base li sembla impecable i amb uns valors ètics molt forts, potser fins i tot una mica utòpics. Tot i això, a la pràctica, reconeix que li falta la capa comunitària i editorial que tenia Nina.
 

DARK FOREST

El Sónar+D va convidar enguany l’empresari i crític musical nord-americà Yancey Strickler, creador de la plataforma de micromecenatge Kickstarter, que va fer parlar de la seva teoria sobre el Dark Forest Operating System (DFOS). Frankie Pizá és crític amb Strickler, per bé que la metàfora dels dark forests li sembla brillant com a diagnòstic: “Internet obert s’ha tornat hostil, ple de bots, cinisme i optimització algorítmica, i davant aquest fet molta gent ha optat per refugiar-se en espais més petits i privats per afavorir el descobriment de música en comunitats tancades o grups de confiança, servidors de Discord, newsletters o grups de WhatsApp o Telegram”. Ell mateix té el seu propi ‘bosc fosc’, on diversos patreons que li donen suport tenen accés a continguts filtrats per la mateixa comunitat. La desconfiança de Pizá apareix quan la conversa ‘sana’ es desplaça cap a espais privats. Si això passa, l’espai públic queda encara més abandonat al contingut brossa, a la propaganda i a les dinàmiques de les mateixes plataformes. Per aquest motiu, entén la necessitat de protegir-se, però li sembla perillós assumir que l’internet obert ja només pot ser un abocador.

Davant d’això, l’artista De Soto reivindica una manera de descobrir música més activa i propera a l’internet primigeni que és la deriva de l’hipervincle: “Entrar a Bandcamp, seguir el rastre d’un segell, mirar tots els discos que ha publicat, descobrir un artista i continuar baixant per aquell camí”. El que més li interessa és sentir que té poder sobre la seva recerca, i que no és una plataforma qui decideix què li ensenya per mantenir-la connectada. Així mateix, quan Ayats imagina un futur desitjable, no pensa a tornar enrere. No es tractaria de desfer l’abundància digital, sinó d’anar cap a un altre model que sigui comunitari, descentralitzat i allunyat de la lògica de les plataformes. “La retribució –explica– hauria de venir sobretot de les vies que ja funcionen millor, com els concerts i el marxandatge. El problema no és l’abundància, sinó qui la intermedia i qui en viu.” Per aquest motiu, li interessen especialment els projectes i iniciatives que apunten cap a un internet més comunitari, i ho compara amb la lògica de Mastodon davant de X, però aplicada a la música. El problema, ara com ara, és que aquestes plataformes tecnoètiques acostumen a tenir més fricció i menys catàleg. Tot i així, introdueix un matís important, que potser la fricció no és només un defecte a resoldre. El crate digging sempre ha funcionat de manera que cadascú hagi de treballar per trobar alguna proposta que musicalment valgui la pena. La comoditat de Spotify no genera cap vincle, en canvi la fricció, paradoxalment, sí.