A l’accés d’avinguda del Litoral, minuts abans de les vuit del vespre, un grup de carrer tocava rumbes en un banc de pedra. L’anunci de l’any d’Estrella Damm es repetia insistentment a la pantalla. A mesura que el sol s’apagava, el públic a la platja del Bogatell creixia i s’encenia in crescendo fins ben entrada la matinada. Quan Al·lèrgiques al Pol·len van saltar a l’escenari Mediterràniament a les vuit en punt del vespre a Barcelona per trencar el gel, encara no era del tot fosc. Encara es veien petites esteses de sorra que grups d’amigues a la vintena, parelles a la quarantena i pares amb criatures a collibè o cantant fort a la sorra, van tapar de seguida. Presidia l’escenari una bandera salmó que cap grup del cartell d’aquella nit va despenjar: “La gentrificació mata els barris”. A l’esquerra de l’escenari, s’omplia també la tarima reservada pels assistents amb necessitats especials, que es va animar des dels primers compassos fins al final de la nit.
 

Bogatell era des de feia temps una cita que prenia el pols de Barcelona, i Al·lèrgiques al Pol·len van confirmar que es tractava d’un concert especial. Estols d’adolescents hi havien afluït cada principi de curs des de feia moltes generacions, i llavors elles, com més tard a la nit Svetlana, ocupaven l’espai que abans veien des de la sorra. I amb la seva irrupció es resseguia com el panorama canviava, i sobresortia la seva condició de girlband completa, encara com una meravellosa anomalia i un orgull majúscul a dalt i baix de l’escenari. Un fet que, lluny de ser anodí, reorganitzava sensiblement molts taulers alhora, des del punt de vista de les lletres d’amor i de desamor, i les seves dedicatòries “a totes les lesbianes i bisexuals de Barcelona”, fins al tracte amb els actors de la indústria musical, que exposava amb irrisió, cruesa i revolta “PPP”, cançó llançada el dia abans, que van interpretar allà per primer cop. 'Se te’n va la mirada a les tetes i no a la cara. No faré saltats, no riuré a càmera. Tinc més pèls al cony que tu a la calba. Joder, pavo, quin fàstic, ara en sèrio quin puto fàstic. No estàs entenent res'.

“Hem portat tots els nostres amics a cantar amb nosaltres”. Van desfilar Gavina.mp3, Pep Velasco de Figa Flawas, i Ven’nus, amb qui Al·lèrgiques al Pol·len signaven col·laboracions. Tots ells navegaven per una estètica comuna que marcava una frontera generacional, també en aquest terreny: texans baixos, leggings sota genoll, shorts amb botes, cotilles elàstiques, pompons al cap, un retorn dels dos mil amb fúria contemporània que reservava la nostàlgia a la roba. El grup es va acomiadar però va citar el públic barceloní el 13 de febrer al Razzmatazz.
 
Primer canvi de públic a la sorra per esperar La Pegatina, entre cançons de Bad Gyal, La Oreja de Van Gogh, Karol G, i Mushka, que poca gent va perdre l’ocasió de ballar.
“Que no es digui que a Barcelona s’ha perdut la rumba”. Una gran flamarada inflable senyorejava a l’escenari i La Pegatina va desfermar el ball desacomplexat a la sorra. Criatures, barbes canoses i dones de trenta cap amunt a les primeres files més entregades van pujar la mitjana d’edat. El públic ondulava al ritme de les trompetes, els acordions, els tambors i les guitarres que, després del rock elèctric de les Al·lèrgiques, conduïen el so cap a l’acústic, la batucada i la festa major explosiva. A les deu en punt, en plena eufòria quan sonava “Olívia”, un dels grans clàssics de la banda, part del públic es va girar cap als focs artificials que esclataven de fons al cel de la platja veïna, a la dreta de l’hotel Vela il·luminat.

La festa al Bogatell no parava, i, mentre La Pegatina la presidís, ja no tenia cap intenció d'aturar-se. Corredisses, salts i energia desbordant dalt de l’escenari, que s’encomanaven al públic. Un Lo Lo Lo guiat pel guitarrista acústic de La Pegatina preparava l’esclat de l’etern “Gat Rumberu”, que no perdia força amb els anys, sinó que cada cop esdevenia més pròpiament un himne. Encenedors i llanternes del mòbil il·luminaven el Bogatell davant de la banda en fila, que reclamava més llum fins al final de la platja, per a cantar “Y se fue”. El grup es va asseure a unes escales muntades a l’escenari per interpretar “No a la guerra”, una rumba amb palmes. 
 
De nou drets, el concert es recollia un segon amb l’inici de “La guspira”, que tornava a fer esclatar el concert en cada compàs de trompetes, ritmat regularment pels “voy a reir, voy a gozar, vivir mi vida, la, la, la”, versos de Marc Anthony que cada festa major catalana havia erigit en divisa. La platja desbordava de gent a pèrdua de vista, i a les tanques de l’avinguda litoral s’acumulava el públic en triple fila per la recta final de l’actuació del grup de Montcada i Reixac. “No volem anar a dormir, no hi ha moments per acabar la nit” sonava com un preludi del que quedava de festa. El públic reclamava "Mari Carmen", un nom que aquells dies, després del desnonament que havia trasbalsat el país, ressonava d’una manera ben particular. La banda entonava “Mamma mia”, i cridava “no más deshaucios” abans de convertir la platja a vessar en una autèntica rave amb els compassos del seu himne d’afterhours. “Lloverá y yo veré” va tancar el concert a dalt de tot. Pocs grups com La Pegatina per congregar multituds alegres i fer-les ballar hores senceres.

A les 23:45, Love of Lesbian va saludar la seva ciutat natal amb “Nadie por las calles” i va retornar la platja al rock, amb la presència de veu de Santi Balmes i el seu característic blanc i negre vestimentari, trencat per un barret de copa amb un punt de llum blava, un panamà de palla i unes ulleres amb vidres rojos, als antípodes de les altres estètiques de la nit. El públic s’homogeneïtzava cap a la quarantena alta. Van anunciar que era l’últim concert barceloní a la vista de la seva agenda i que la festa d’aquell dia no havia de deixar lloc a la tristesa del comiat indefinit de la banda. Van avançar en el repertori amb “Si no me ves”, “Contradicción”, amb una projecció de Rigoberta Bandini a la pantalla, i “1999”.

La versió concertística d’un càntic futbolístic, “Un dia de concert, a Barcelona vaig anar, només amb un xupito em vaig enamorar. El cor em bategava. No em preguntis per què. Dels Lesbian soc suporter”, preparava la platja per “La Champions y el mundial”.
Poc després, va pujar Manolo García —el primer convidat de la boyband indie que s’havia fet gran amb el seu públic i que parlava amb els codis d’una altra generació que els noms que obrien i tancaven el cartell de la nit— sense voler perdre múscul polític en el discurs entre cançons. Van cantar amb García “Incendios de nieve” i “La Hermandad”, i el cantant de Poblenou va llançar a la platja del seu barri un primer crit de rebel·lia sènior: “Reír y estar alegre también es una forma de revolución, a tomar por culo”. Santi Balmes va agafar el relleu del seu admirat Manolo, “patrimoni de Barcelona”, per prendre la paraula en aquest sentit: “No dir res és una forma nefasta de fer política. Amb l’extrema dreta a les portes val la pena recordar que qui és intel·ligent i honest no és feixista. Ni el feixisme que es presenta en castellà ni el feixisme que es presenta en català, que no oblidem que hi és”. Va pujar a escenari Xantal Rodríguez, de Remei de Ca La Fresca, amb qui van cantar “Allí donde solíamos gritar”, i que es va acomiadar amb un “No a l’ampliació de l’aeroport del Prat”.
 
Abans de marxar, Love of Lesbian va decidir convertir la festa de matinada en un tardeo amb fil musical d'Els 40 Classic que versionava fragments de “Lobo-hombre en París”, “Ritmo de la noche” i “Amante Bandido”, mentre uns drons inscrivien “Fantástico” al cel del Bogatell, a una cançó de deixar el final de la nit en mans d’un dels portaveus més esperats de la fúria barcelonina de sang més jove, Svetlana.

L’últim canvi de públic va baixar l’edat, va pujar exponencialment la diversitat sexual i de gènere a la sorra, i lleugerament la taxa etílica. Amb els policlins ja arrasats, una baixada de temperatura al costat del mar i les ganes d’acabar amunt la nit, a quarts de tres de la matinada va entrar Svetlana en un escenari folrat de serrells de purpurina. Pantalons de lluentons, plomes roses a les espatlles, ulleres de sol i veus que simulaven els gemecs de plaer, van llançar per començar: “Ens donen les subvencions per la quota perquè som uns maricons”. Va arrencar el concert amb un elenc de ballarins queeríssims a un ritme frenètic que sostindria tot el concert a revolucions elèctriques. 'We love Ramblas, we love paella, I love Bcn perquè a mi la bossa em sona'. “I <3 BCN” entroncava directament amb un dels problemes més urgents que assetgen la ciutat, entre mercantilisme salvatge i emergència habitacional.
 
A les pantalles i les lletres, pillatge de l’estètica guiri més kitsch i els himnes olímpics per atacar-los de la manera més punk fins a projectar un enorme “Tourists go home”, amb menció especial a Fades i Ouineta. Les coreografies treballades i l’espectacle travat de Svetlana van portar la nit a un altre nivell. “Però bueno, això està ple de marranes, no?”, va llançar el duet barceloní abans de posar-se a passar llista de marranes barri per barri, amb menció especial per les del Poblenou. Van acompanyar Svetlana quatre coristes per interpretar “Super lesbiana”, en una dedicatòria paral·lela a la de les Al·lèrgiques a les persones LGTBIQ+ de la ciutat, que va beneir la platja amb un “visca les lesbianes" i, tot seguit, va etzibar un "puta Israel". Va sonar llavors “Moderna del Raval”, que va enlairar el públic per fer exclamar als protagonistes d’aquest tram final de la nit: “Quin puto somni fet realitat ser aquí al Bogatell”.

Va tornar a la platja la rumba catalana i les palmes per interpretar l’aclamadíssima “10 dies”. “Portem molta estona ballant i ara us toca ballar a vosaltres. ¿Voleu una mica de samba?” Van sonar els compassos de “Samba do Brasil”. Va pujar Sexenni a l’escenari a versionar delirantment sambes i rumbes en popurri, i el concert es va prendre el temps d’atacar les persones que actuaven com a Joseps Maries. "Res en contra del nom, amb Joseps Maries ens referim a putos feixistes. Ser catalans no ens treu de ser feixistes, i Catalunya serà antifeixista o no serà". Ho vam demostrar l’11 de setembre al Fossar de les Moreres”, va deixar clar la banda. Va ser llavors quan un “No passaran” corejat i organitzat va recorrer el Bogatell “perquè els quedi una mica clar”.

El concert va prendre una nota nostàlgica quan, a pocs metres de l’antic institut del grup, l’Icària, el duet va demanar d’encendre llumetes per homenatjar les versions adolescents de les persones allà reunides, ells dos els primers, que cantaven Txarango en aquesta platja feia anys i llavors immortalitzaven el moment a cop de vídeo des dels vint anys llargs. El tram final del concert va començar amb la declaració d’amor a Barcelona com “Carinyo”. Es tractava de dir ben alt que es neguen a marxar de la ciutat que estimen per expulsió. Svetlana va avançar cap al final amb “Dulce neu”, batxata speed up, “Felixità” a mil revolucions i la bandera de Palestina entre les mans de Júlia Díaz i Roc Bernadí. Finalment, “Aserejé” va tancar el concert davant d’un públic entregat amb un “us estimem, marranes” i el recordatori de la propera cita del grup amb Barcelona el 13 de març al Sant Jordi Club.
 
Si una cosa va deixar clara el concert d'ahir va ser que qui digués que la música catalana es despolititzava l’únic que ha perdut és la capacitat de llegir els codis mutants per on la política s’excerceix. I que hi ha continuïtats, però sobretot diferències significatives en les prioritats de les generacions. En Al·lèrgiques al Pol·len i Svetlana hi ha la frontera d’una generació que crida amb orgull que té una relació nova amb moltes coses, que les joves pugen com un huracà festiu i descarat, i la determinació d’ocupar directament espais perquè no els ocupi qui vol arrabassar la vida diversa que sempre ha trobat en Barcelona un lloc on florir. I entre aquests dos grups i la resta del cartell, hi ha tot de ponts que comuniquen. 

“Por mucho que vueles alto, siempre pensarás en volver”, corejava el públic amb La Pegatina. Hauria hauria pogut ser un bon resum de la promesa tàcita que es feia cada any la formidable representació de barcelonins que peregrinaven al mar de la Ciutat en honor de la patrona, que veia com mutava, lluitava i exultava, reunit en setembres cada cop més tòrrids, l’alegre formiguer que la feia viure tot l’any.