De vegades n’hi ha prou amb estar en el lloc idoni en el moment adequat. I això es va demostrar dissabte passat durant la 20a edició del Beatles Weekend que se celebra a l’Estartit (el Baix Empordà). El festival, dirigit per Ramon Moreno i consagrat a major glòria del quartet de Liverpool, dedica bona part dels seus esforços a posar en valor allò que es defineix com “col·leccionisme musical”; és a dir, recopilar objectes (discos, revistes, fotografies i andròmines diverses) dedicats a un artista o gènere musical. Un ofici que aquí a casa nostra vam aprendre, entre d’altres, del periodista Jordi Tardà i les seves populars subhastes i del beatlemaníac Josep Maria Francino, de qui la biblioteca Mar de Llibres custodia l’ arxiu. Aquest afany col·leccionista evoluciona en mitomania quan es tracta de poder veure i escoltar —i afegiria, en un sentit més fetitxista, tocar— persones vinculades a la trajectòria dels músics; en aquest cas en particular, dels Beatles. És allò que coneixem com a “efecte Kevin Bacon” que ens situa a només un grau de separació de, per exemple, John Lennon o la reina d’Anglaterra.

Pattie Boyd va estar al lloc idoni en el moment adequat. En concret, en el rodatge de la pel·lícula A Hard Day’s Night (Richard Lester, 1964), on va conèixer un dels seus protagonistes, el beatle George Harrison, amb qui es va casar un any més tard. Boyd va ser la convidada d’honor d’aquest 20è Beatles Weekend. Entrevistada pel periodista musical i col·laborador d’Enderrock Oriol Serra, Boyd va explicar —amb gran diplomàcia i poc escàndol— la seva vida amb Harrison i amb la resta del Fab Four. Així com la relació del seu marit amb un altre guitarrista il·lustre, Eric Clapton, amb qui es va casar ella el 1979, després d’estar diversos anys junts. Una situació que no va fer més que reforçar l’amistat entre els dos músics, als quals va inspirar algunes de les seves cançons més recordades: “Something”, “Isn’t It a Pity”, “I Need You”, “For You”, en el cas del beatle, i “Layla”, “Bell Bottom Blues”, “Wonderful Tonight” o “Old Love” en el cas del líder de Cream. I és que, en paraules de Boyd: “van seguir essent amics perquè l’amor per la música era massa fort”.

Entre d’altres, Boyd va ser la persona que va apropar els Beatles en la meditació transcendental, després d’assistir a una conferència del Maharishi Mahesh Yogi. Una aproximació que va impregnar la seva música i que els va fer viatjar fins a l’Índia en un dels moments més convulsos de la seva curta carrera. Model i fotògrafa, va començar a fer fotografies a mitjans de la dècada dels seixanta, però no va ser fins al 2005 que va fer la primera exposició. Icona del Swingin’ London i testimoni d’una època plena d’excessos de tota mena, va reconèixer formar part d’una paisatge que va canviar la vida de molta gent.
 
Freda Kelly també va estar en el lloc i dia correcte, quan s’escapava a l’hora de dinar de la feina per anar a veure els Beatles al Cavern Club, on feien els seus primers concerts. Secretària del seu mànager, Brian Epstein, Kelly va acabar fent-se càrrec del club de fans de la banda, que va mantenir fins al 1972, dos anys després de la separació.

Entrevistada per Jordi Melgosa, director del fanzín El submarí groc, Kelly va mostrar un caràcter molt afable i proper, i va explicar algunes anècdotes al voltant de la seva feina, quan rebia cada dia milers de cartes d’admiradors d’arreu del món. Protagonista del documental Good Ol' Freda (Ryan White, 2013), que es va projectar abans de la seva xerrada al Beatles Weekend, Kelly va narrar la seva participació en el rodatge de l’accidentat documental Magical Mystery Tour (Bernard Knowles, 1967) i com les coses van canviar a partir de la tràgica mort d’Epstein.

Encara avui en dia manté contacte amb la gent de Liverpool que, com ella, van formar part d’aquells anys on tot es feia gran i passava molt de pressa. I encara, algun Nadal seu a taula amb Ringo Starr, a qui encara es refereix com a ‘Ritchie’, que és com l’anomenaven quan era el baterista dels Rory Storm & The Hurricanes. El bo d’en Ringo ha mantingut sempre el vincle amb els amics de Liverpool, no com McCartney, qui segons ella “ha corregut per fer-ho aquests darrers anys”. No obstant, es va presentar a l’Estartit amb una bossa que duia estampada la portada del darrer disc d’en Macca: The Boys of Dungeon Lane (Capitol, 2026). I és que, tal i com va reblar: “la gent dels anys seixanta ens mantenim junts”. I que sigui per molts anys!