El músic vigatà Quimi Portet anuncia que a finals del 2027 presentarà un nou disc. Mentrestant, el 20 de setembre tancarà el Mercat de Música Viva de Vic a la plaça Major, amb el primer concert d’una gira amb el lema ‘Ja ens avisaran’, just després del retorn als escenaris d’El Último de la Fila amb Manolo García.



Com has plantejat la cloenda del MMVV amb l’inici de la teva gira 'World Tour 2026-27'?
Em fa molta il·lusió. L’any passat vaig ser a l’actuació de Mishima a la plaça Major i vaig pensar que seria fantàstic poder fer un concert al mateix lloc. Serà una manera molt bonica de començar la gira a la meva ciutat, perquè coincidirà amb la represa dels meus directes després del retorn d’El Último amb el Manolo. A més, ens retrobarem l’equipet de músics i tècnics del World Tour, que ja és un clàssic meu, i ens servirà per recuperar el material.

Ets un assidu al MMVV?
És una festa major musical per a la ciutat, i ho dic com a vigatà. Soc moderadament assidu al Mercat; hi ha anys en què hi he pogut ser més i altres que no hi he pogut anar, però sempre hi ha algun concert que m’interessa. Recordo que fa un parell d’anys Albert Pla va actuar a la plaça Major i va muntar un pollastre espectacular, com sempre, i jo també hi vaig pujar a tocar. Ens ho vam passar molt bé. He tingut la sort de tocar diverses vegades al Mercat, perquè és una trobada molt important per a la música nacional. Fer-hi el concert de cloenda serà fantàstic, perquè aquest cop serà un diumenge, tindrà un caire festiu i el farem a una hora molt assenyada.

Estrenaràs alguna cançó nova pensant en el teu proper disc?
No, però puc avançar que l’any vinent sortirà el meu nou disc. De fet, farà nou anys que no he publicat cap treball d’estudi, perquè l’últim va ser un directe, Si plou, ho farem al pavelló (Live in Cincinnati) (Fina Estampa, 2020). Fa temps que treballo en aquest nou material, però els darrers anys m’han anat sortint projectes paral·lels, tots increïblement seductors, òbviament, i això ha fet que s’hagi anat ajornant.



Què creus que progressa més adequadament: la renovació del públic o la comunitat fidel?
Crec que les dues coses. Hi ha un sector de veterans –no tant com jo, gent més jove– que em segueix des de fa anys, i se n’hi ha anat incorporant un altre per la part humorística o perquè fem la propaganda molt intensament i els hem enredat. A més, a les meves gires hi ha una part de pertorbació musical que fa que un petit sector del públic siguin músics. Em sento molt connectat amb tot el públic que ens ve a veure.

Quins són els homes i dones del cap dret que més admires del país?
Sisa i Pau Riba són a dalt de tot de l’altar. I llavors n’hi ha molts més, òbviament hi ha Maria del Mar Bonet... i altres que no he conegut. Però sempre m’agrada citar Francesc Pujols, Salvador Dalí o Josep Pla, gent magnífica de qui modestament altres generacions hem recollit la torxa.

Quina relació has mantingut amb la Rambla de Barcelona, més enllà de la teva cançó?
A la Rambla de Barcelona hi vaig arribar a viure una temporada, l’any 1982. Recordo que hi havia el Mundial de futbol, amb el Naranjito. Jo vivia a la part baixa la Rambla, i llavors érem encara Los Rápidos. Va ser una època d’una certa frugalitat alimentària i econòmica [Riu]. M’hi sento molt lligat, perquè durant la meva joventut la Rambla era un carrer mític. Era on podies veure els teus ídols passejant, Pau Riba, Sisa, Jordi Batiste... Hi passava tot l’star system local. Jo quedava flipat perquè els veia caminant per allà com si res.


I alguna altra rambla en el teu imaginari?
Hi ha altres rambles molt divertides a Barcelona mateix, per exemple hi ha la del Poblenou, que és simpatiquíssima. Tot i que comença a haver-hi molts turistes, també, és una rambla atòmica i autèntica. A Vic tenim la Rambla del Carme i la de l’Hospital... En general, tota la costa mediterrània té uns carrers com aquests. Antigament eren un desguàs de les rieres locals, i els àrabs en van dir rambles. Són espais al voltant del quals s’ha establert una sociabilitat molt especial, que comporta passejar-hi durant tot l’any, a l’estiu anar-hi a prendre el sol... A mi em sembla important de veritat i també ho és per a la nostra cultura, per això surt a les meves cançons.


I quin seria el teu temps de flors i violes?
El meu temps millor és l’ara. Soc una persona pràctica i, poca broma, estic a punt de fer 69 anys. El passat ocupa un pes molt important en la meva emotivitat i no puc fer veure que no existeix, però és en l’ara on passen les coses importants. El passat té un grau relatiu i el futur és una cosa molt incerta, i més a la meva edat. Per tant, el meu temps és el present.

De quins discos et sents més orgullós?
D’El Último m’agraden molt Enemigos de lo ajeno (PDI, 1986) i Astronomía razonable (EMI, 1993), i de la meva carrera en solitari els prefereixo tots, perquè si no, no els hauria fet. Però si he de triar em quedaria amb Cançoner electromagnètic (Quisso Records, 1999) i, sobretot, La Terra és plana (Música Global, 2004), que és el més pertorbat... Tot i que Matem els dimarts i els divendres (Música Global, 2007) encara és més pertorbat. De tota manera, en el moment en què els vaig fer, tots em van produir un entusiasme infantil impagable, que ha sigut molt bo per a la meva salut física i mental. Em quedo amb tots els discos, en solitari i els que fet amb Los Burros, Los Rápidos i amb El Último de la Fila. Tots!



I podries fer un podi amb tres cançons teves?
D’El Último hi posaria “Mar antiguo” i “No me acostumbro”. I, en solitari, “Tinc una bèstia dintre meu” la vaig fer un dia en què em van encertar la medicació i em va quedar molt bé. Però també hi posaria “Homes i dones del cap dret”, que és molt bonica, i “Massa”, que és molt més antiga. Quan les canto, m’ho passo molt bé amb totes. Potser peco d’optimisme, però és un material que amb el pas dels anys encara em remou de manera molt emotiva.

Amb els anys creus que la bèstia que tenies dintre teu segueix rugint, o s’ha apaivagat?
Quan cal hi és. I no només en els mals moments, en els bons, també. El que queda de creatiu en mi mateix i en tothom és aquesta bèstia que portem dins. És clar que també va fent quilòmetres, però hi continua sent. Per dedicar-se a qualsevol professió creativa hi ha d’haver una part d’un mateix que no sigui totalment racional ni organitzada ni pautable o que es basi en protocols estudiats. Cal tenir una part que sigui totalment sorprenent.


T’imagines fent una gira com Bob Dylan que mai s’acaba, o et jubilaràs de la música com Lluís Llach i et dedicaràs a altres afers?
No, jo no plegaré. Tot i que algun dia, per motius purament biològics, ja no pujaré a un escenari. Sempre m’ha agradat Bob Dylan quan diu que la seva és la gira interminable. La meva gira es titularà ‘Ja ens avisaran’, però ens hauran d’avisar, eh? Un psiquiatra, un metge... [Riu]. Ens haurà d’advertir alguna persona intel·ligent quan vegi que ja estem molt atrotinats. El lema de la gira World Tour 2026-27 és ‘Ja ens avisaran’.