Sopa de Cabra i El Celler de Can Roca han tingut vides paraŀleles. El primer vincle es va establir quan el cantant Gerard Quintana i el cuiner Joan Roca van compartir un pupitre escolar. L’agost de 1986 els germans Roca van obrir un restaurant de cinc estrelles al barri de Taialà, a Girona, i el grup gironí va fer el seu primer concert el 7 d’agost a la sala C’iam Ajn de l’Estartit. Quan van començar, pocs creien en ells. Un establiment gastronòmic a la perifèria i uns peluts fent rock en català no semblaven apostes d’èxit. Però la vida és per als agosarats, que a còpia d’hores de dedicació, constància i molt de talent van ser capaços de fer sortir el sol fins i tot a una ciutat que aleshores es pintava de gris. Passats 40 anys, Enderrock ha muntat una trobada a l’Espai Roca, a Sant Julià de Ramis, coincidint amb el Premi Enderrock d’Or a Sopa lliurat pels mateixos Roca.

Més enllà de la celebració de quatre dècades de trajectòria, quina va ser la primera relació entre Sopa de Cabra i El Celler de Can Roca?
Josep Thió: La primera vegada va ser quan vam signar el segon contracte amb Salseta Discos, que ens van portar a dinar al Celler de Can Roca. Devia ser l’any 1990, en els vostres inicis. No sabia ni que existíeu...
Josep 'Pitu' Roca: Me’n recordo molt, de la primera vegada que vau venir, sí. Va ser a l’antic Celler de Can Roca, al costat de Can Roca...
Gerard Quintana: Sí, jo també recordo el primer cop al Celler. Ens hi va portar el director del segell, Salvador Escrivà, sense la perspectiva del que havia de ser la nostra trajectòria, ni la vostra tampoc. Per mi no va ser una sorpresa, perquè quan anàvem a escola junts amb en Joan, ja ajudaves a casa. Després de classe sempre marxaves al restaurant a fer feina.
Joan Roca: En el moment en què va esclatar Sopa de Cabra ja vaig veure que hi havia en Gerard, el company amb qui anàvem junts a classe. Per tant, vaig ser conscient del seu èxit des del primer moment. Vam veure que allò no s’aturava. En vam gaudir i us vam aplaudir des de la cuina mentre fèiem la nostra feina.

El fet que coincidíssiu en els inicis fa que pugueu parlar de com era la Girona del 1986?
G.Q: Sí, perquè Girona era molt diferent en el context de fa 40 anys. Era una ciutat petita on no passaven tantes coses. Si havíem de buscar una banda gironina de referència que hagués gravat discos, havíem de retrocedir als setanta amb Atila, que feien rock simfònic. No teníem cap altra referent immediat.
J.T: En el món de la restauració hi havia referents propers, com per exemple el Motel de l’Empordà, però en l’àmbit de la música en català encara ens faltaven.
J.R: Sí, el Motel va ser un gran referent, perquè posava la mirada a la cuina francesa, que en aquell moment era com l’NBA del bàsquet, anaven vint o trenta anys avançats. Llavors era un cas real i una idea pràctica del que estudiàvem a l’Escola d’Hostaleria.
 
Tots dos vau començar de manera simultània. Sopa va fer el primer concert el 17 d’agost de 1986 a l’Estartit, i el Celler va obrir també a l’agost...
J.R: Sí, però nosaltres no recordem exactament el dia, perquè no pensàvem que fos important. A més, el primer dia no va entrar ningú...
G.Q: La nostra sort és que vam tocar a la sala C’iam Ajn de l’Estartit i ells tenien la llista de concerts, si no tampoc sabríem el dia. El més curiós és que vam estar a punt de no actuar, perquè ens calia un estabilitzador de corrent i vam haver d’anar-lo a buscar. Total, que el bolo estava anunciat per a les deu de la nit i va començar a les dues de la matinada.

Recordeu la sensació de veure el moment en què entraven els primers desconeguts, tant al menjador del restaurant com a la sala de concerts?
J.R: En un restaurant el més important és que la gent que ve acabi tornant. Tot el que fem té sentit si la gent en surt contenta i amb ganes de repetir. El primer client que va obrir la porta i va entrar va ser Quim Nadal, que llavors era alcalde de Girona. Anava pels barris i de tant en tant passava a saludar el meu pare a veure què fèiem, i ell li va explicar que els nois havien obert un restaurant al costat... El pare encara no s’ho acaba de creure, i cada dia pregunta si tenim gent al Celler.
P.R: Va ser un bon client, perquè ens va permetre la fer-nos visibles. I a ell també li va anar bé la mirada sobre la perifèria i el centre, el respecte per l’emigració, la integració social i l’aposta per una justícia urbana a l’hora d’endreçar i acostar el barri dels Germans Sàbat fins a Girona, amb les obres de Fontajau... Crec que nosaltres li vam fer un pont molt bonic, un enllaç per portar gent inteŀlectual a la nostra barriada, perquè aquí estaven passant coses i això ens permetia tenir un sentit d’orgull i de pertinença al barri. I això segurament també era una font important de vots per a ell. En tot cas, va ser una persona molt important per al Celler de Can Roca, i nosaltres li reconeixem i ho agraïm.
J.T: Jo el que trobo més impressionant és que obríssiu el restaurant quan en Joan tenia 22 anys i en Josep 20! Nosaltres també vam ser més o menys precoços, tant en Gerard com jo teníem 21 anys en aquell moment, però amb la música és diferent.
J.R: No, no, per què diferent? No tan diferent!
G.Q: Perquè un restaurant és un projecte professional, i en canvi Sopa de Cabra no deixava de ser un grup amateur, perquè simultàniament teníem altres feines... Era una aventura de joventut. La voluntat de professionalització ens va arribar més tard.

 

GIRONA, CIUTAT GRISA

Com van ser els inicis de Sopa de Cabra i d’El Celler de Can Roca?
J.T: El meu primer any tocava en un grup de festa major anomenat Copacabana. Un dia, parlant amb el bateria, que era l’amo de la banda, em va dir que havia tingut un altre grup quan era jove, a Cassà la Selva. Li vaig preguntar per què no havien seguit i em va respondre que era perquè no havien gravat cap disc. Vaig entendre que era important i, per això, amb Sopa de Cabra el 1998 ja vam gravar la primera maqueta. Tot i això, els dos primers anys vam estar a punt de desfer-nos quatre vegades. Aquella gravació va ser una manera de, com a mínim, deixar constància del que havíem fet.
P.R: Jo, abans de la carrera a l’Escola d’Hostaleria, no em veia tan destre com en Joan i vaig decidir fer el batxillerat a l’Institut Vicens Vives de Girona. I quan vaig haver de decidir entre ciències i lletres, em vaig coŀlapsar. No vaig entendre per què em feien triar entre coses que m’agraden molt d’un món i de l’altre. Finalment, vaig fer hostaleria i em vaig fixar en el vi. Des dels 5 anys hi havia tingut curiositat i als 10 ja en bevia. Sempre l’havia seguit des de la intuïció i allà vaig entendre que es podia estudiar. Però també en aquella època d’adolescent vaig viure amb molta intensitat la música i els concerts de Copacabana, el grup anterior a Sopa de Cabra. Una de les cançons emblemàtiques que més em van marcar va ser “Girona ciutat gris”...
 

Per a algú que comencés ara, per la vostra experiència, quin seria el vostre consell: començar creant plats nous o versionar clàssics del rock’n’roll?
J.R: A qui vulgui entrar en el sector de la cuina li diria que comenci amb els clàssics, fent cuina tradicional catalana, tal com vam fer nosaltres. El que passa és que vam anar fent el nostre camí, vam evolucionar de manera molt pausada i també vam tenir influències de la nouvelle cuisine francesa, que era la que imperava llavors. Tot i això, vam començar fent la cuina que havíem après a fer a casa i la que havíem estudiat a l’Escola d’Hostaleria, i a poc a poc vam anar creant el nostre propi estil. És el que recomanaria als joves cuiners, però que vagin amb compte. L’important és que siguin autèntics, que facin el que els agradi i el que sàpiguen fer bé. L’evolució, en tot cas, ja l’aniran mesurant amb el pas dels anys.
J.T: Un professor que tenia quan estudiava Arquitectura deia que el millor que podíem fer quan comencéssim era imitar els grans clàssics. Sopa volíem ser com Rolling Stones, Bruce Springsteen, Bob Marley o Led Zeppelin, i el que ens sortia era intentar-ho. Un consell per als joves seria que se sentin honestos i a gust amb la seva música, que no facin cançons per aparentar ni adoptin cap actitud forçada.
 

DE LA SOPA AL CELLER

Quins paraŀlelismes hi ha entre cuinar una cançó i compondre una recepta?
P.R: Penso que la principal relació és l’emoció, a més de la intuïció i el coneixement.
J.R: Jo diria que hi ha d’haver estructura i harmonia, a més d’una idea de ritme. Parlem sovint de les seqüències d’un menú, d’un producte, d’un plat o d’una elaboració, a través de les quals ens uneix com a mínim una certa harmonia, encara que sigui des de la idea d’un sotrac, un contrast, un impacte de sentit tèrmic... o un sentit d’elevació del so. Cal harmonia, estructura, cos, matèria, i també l’evocació de l’esperit.
J.T: És curiós perquè en teoria el menjar és més físic que la música. Però la música també és molt física, no només perquè entra per l’oïda a través de les vibracions, sinó perquè els intèrprets han d’executar, físicament, l’instrument. Sembla que sigui fàcil tocar, i no és cert. Requereix molta pràctica, concentració i esforç, i acabes esgotat. A l’hora de crear sempre parteixo de vessar moltes idees, i em quedo amb les que m’emocionen o em fan sentir alguna cosa diferent quan les torno a escoltar. Llavors estiro el fil, fins a veure si puc fer-ne una cançó. El motor i la base de l’art és l’emoció, per a un mateix i per als altres.
G.Q: L’emoció és important i fonamental, però també el fet comunicatiu, tant en la música com en la cuina, perquè hi ha un punt irracional en què sentim unes emocions. Si el relat està prou ben construït i és sòlid, un cop haguem sentit aquestes emocions i les haguem racionalitzat, el nostre cervell hi trobarà un sentit. No podem separar una cosa de l’altra, l’art no és purament emocional. La cuina i la música són llenguatges universals que tothom pot entendre sense haver-los estudiat, i això els diferencia de la majoria de matèries o de qualsevol idioma, que si no el coneixes no el pots entendre. Sense saber música, et pots arribar a emocionar escoltant-la, i amb la cuina passa el mateix.
   

EL TAST DE L’ÈXIT

Quan vau sentir que havíeu triomfat?
P.R: Hi va haver un moment, tot i que nosaltres no ens en vam adonar, que la mare explica com el dia més feliç de la seva vida, quan per primera vegada El Celler de Can Roca va estar ple. Va ser al cap de dos anys i va entendre que la idea havia quallat. En canvi, per nosaltres és quan vam inaugurar la nova seu d’El Celler de Can Roca el 2007. Més enllà que al principi no ens van donar la tercera estrella i vam recular de l’11 al 26 en el rànquing dels millors restaurants del món, sabíem que érem millors i que aquell escenari marcava un abans i un després. Vam picar molta pedra, vam estar tres anys sense cap dia de festa i durant dotze anys vam fer casaments per poder tornar a engegar de nou.
G.Q: En el cas de Sopa de Cabra va haver-hi un parell d’anys, del 1986 al 1988, en què no podíem viure de la música i tots ens dedicàvem a feines paraŀleles...
J.T: Pots estirar-ho ben bé fins als anys noranta, això de no poder viure de la música.
G.Q: El moment crucial va ser la gravació del primer disc el 1989, perquè això ja ens va enfocar. Fins a aquell moment encara ho podíem haver deixat estar...



Com vau superar la primera etapa dels vostres projectes respectius?
J.R: Jo durant uns anys vaig haver de fer de professor a l’Escola d’Hostaleria, perquè d’aquesta manera hi havia un sou menys per pagar. Durant els primers deu anys vivíem el moment, però no en trèiem res, del restaurant. El fet de poder ser funcionari i impartir classes va ser una manera de minimitzar la pressió econòmica dels resultats que va tenir inicialment el projecte.
G.Q: Sopa de Cabra vam passar uns primers anys molt precaris, i de sobte el 1990 amb la sortida i la bona acollida del primer disc van canviar les coses. L’èxit ens va fer veure que començava a passar el que tothom ens deia que era impossible. Recordo que al primer concert del 1986 a l’Estartit hi havia un individu que ens va cridar diverses vegades ‘No us menjareu res’, ‘Què esteu fent?’, ‘Canteu en castellà que això no va enlloc’...
J.T: Un moment molt especial va ser el concert que vam fer a la plaça de les Nacions de Tàrrega, coincidint amb la Fira de Teatre, l’any 1989. Era la primera vegada que sortíem a fora de les comarques gironines i teníem molt de públic que ens va venir a veure.
G.Q: El 1990 ja vam actuar al Sot del Migdia durant les Festes de la Mercè a Barcelona davant més de 70.000 persones, i posterioment a l’Estadi Olímpic amb Tina Turner i El Último de la Fila... I, tot seguit, el directe al Zeleste Ben endins (Salseta Discos, 1991) va trencar totes les limitacions de les quals ens intentava convèncer el nostre entorn i el mateix país.



Què és el millor dels vostres oficis?
J.R: El millor de tot és fer feliç la gent que ve al restaurant i que aquell dia passi una molt bona estona, perquè és fantàstic quan aquella experiència queda en la memòria. El moment més bonic de la nostra feina és rebre gent que ve amb una expectativa i acomiadar-la quan se’n va feliç. Els humans volem sentir-nos escoltats, acompanyats, estimats i reconeguts, aquesta és la prioritat. I nosaltres tenim la sort d’arribar a aquesta idea de plenitud.
P.R: El públic dona sentit a les nostres feines. Per això intentem ser sempre al restaurant, per agrair a la gent que hagi vingut. Som venedors de felicitat i ens sentim uns privilegiats.
J.T: En el nostre cas, també és el públic qui dona sentit a la nostra música quan fem concerts. Les cares d’alegria són el que més ens omple.
G.Q: La nostra feina és un acte de comunicació, perquè a través de la música cantem per als altres. A mi m’agrada cuinar i he tingut una mare cuinera, però em costa molt cuinar per a mi sol. Gaudeixo del ritual quan tinc una taula plena, perquè llavors pren tot el sentit.
P.R: I encara hi ha una altra cosa... La notorietat permet sentir-nos ambaixadors de molta gent del territori, per fer saber tot allò vinculat a una manera de ser i de viure... de Catalunya al món.