El paral·lelisme, possiblement no és del tot precís. És cert que Momi Maiga va néixer a Senegal i te ara 29 anyets, però la seva carrera s’ha projectat des de la perifèria gironina de Salt i la seva edat el situa entre les joveníssimes revelacions de l’escena musical del país dels darrers temps. Aquestes circumstàncies i el fet que, amb la kora entre els dits –aquesta barreja d’arpa i guitarra originària de la cultura griot a partir d’una carbassa i dels budells d’un rumiant–, s’exhibeixi com un autèntic prodigi que el converteix en orgull dels seus il·lustres antecessors, el converteix en un absolut crac en la seva especialitat que permet aquesta llicència comparativa amb l’astre de Rocafonda.

Una valoració extraordinària que també la te molt clara el pianista brasiler Amaro Freitas, excepcional revulsiu de la música brasilera sorgit de les favelas de Recife per injectar innovació i ritme des de la seva afrodescendència. Per aquest motiu cal celebrar l’encert de l’Auditori de Girona a l’hora d’escollir aquest duet per donar el tret de sortida a una nova temporada de concerts dins un programa que contempla més d’una setantena d’actuacions amb propostes ben diverses i per a tots els gustos.

El concert entre Maiga i Freitas, dins una sala de Cambra amb tots els seients ocupats, va ser d’una calidesa acollidora i hipnòtica. L’estil percussiu i rítmic del pianista pernambucà tenia tant de primitiu com de contemporani, entre les digressions d’un Thelonious Monk tropical i el lliurapensament d’un Cecil Taylor incisiu, amb el permís de transgressors de proximitat com Egberto Gismonti o Hermeto Pascoal. Maiga, per la seva part, li donava la rèplica fent ballar els seus dits per les cordes de la kora amb la precisió i la bellesa d’una banda d’estornells quan dibuixen les seves coreografies en el cel del capvespre. La combinatòria entre l’impacte de Freitas i la dolçor poètica del senegalès, tant a les cordes com a la veu, va generar un diàleg de seducció que va captivar el públic des del primer moment. Tot i que en el transcurs de l’actuació potser s’hauria agraït algun canvi més de tonalitat per evitar una sensació un tant reiterativa, el diàleg i la complicitat entre les dues ribes de l’Atlàntic quedava fixat en l’africanitat del seus orígens. Peces com “Amazònia” , amb el que van iniciar el viatge, i “Vent” que el va prosseguir, van marcar la ruta d’un territori sonor eminemment descriptiu fins derivar amb la intimitat de “Bolo”, un darrer tema que significa ‘reunió’ i que invoca la comunió entre aquests dos excel·lents instrumentistes. El grau de satisfacció va ser més que notable davant la cascada rítmica del brasiler i, sobretot, la confirmació d’una maduresa creixent, tan instrumental com escènica, d’aquest prodigi d’adopció saltenca que és el nostre particular Lamine Yamal de la kora.