.jpg)
Pel títol, la música i les lletres, tot fa pensar que és un disc que parla sobre la pèrdua. Hi estàs d’acord?
Sí, però me n’he adonat un cop he acabat el disc i he entès des d’on parlava de manera inconscient. El disc m’ha generat els sentiments de la pèrdua de la identitat i la culpa, dos dels temes que hi apareixen sovint, i també com aquesta culpa no m’ha deixat relacionar-me amb les coses que he estimat. D’una banda, tenia la sensació que m’havia perdut i que necessitava trobar-me, i això ho he aconseguit escrivint un disc i posant alguns temes sobre la taula. I, de l’altra, tenia la sensació de ser culpable per voler ser qui soc i no acabar de trobar un camí des d’on sentir-me còmode amb mi mateix. De fet, un dels primers títols havia de ser Pèrdua, perquè hi havia cançons que parlaven sobre el que havia perdut: el meu avi, gaudir de la música, gaudir del dia a dia... I des d’aquí vaig encarar les cançons.
Com vas superar la por no poder tornar a fer un disc?
Hi ha una de les cançons, “The Life You Never Had”, que explica que feia temps que havia perdut les ganes de fer música i, sobretot, de tot el que implica, com l’interès per l’escena o la percepció de l’èxit, que es van convertir en qüestions que em molestaven. Haver perdut la meva identitat em va suposar començar a fer el disc de manera desordenada, sense diners, ni cançons, ni una idea clara de què volia dir. Tot i això, va ser una experiència molt bonica, perquè Emili Bosch i Malcus Codolà (b1n0) em van ajudar a sortir del bloqueig.
Què diu la cançó?
Parla de la idea de renunciar a la vida que m’havia imaginat –o de l’expectativa que en tenia– i entendre que em toca fer música perquè m’agrada, i no pas per voler assolir cap mena d’èxit i totes aquestes altres coses que mou la música i que ja no m’interessen.
La meitat del disc és en català, i fins ara havies cantat només en anglès, a l’EP 'Wonder Room' (Foehn Records, 2022). Com ha estat el procés d’explicar-te en la teva llengua?
Em sento orgullós d’haver-me tret la vergonya de sobre, perquè parlo en català amb tothom del meu voltant. El faig servir per a tot, i per tant té tot el sentit del món que també canti en la meva llengua.
Creus que aquest canvi va tenir a veure amb el fet que et trenquessis emocionalment quan gravaves “Omega de Ville”, tal com has confessat a les xarxes?
És clar, a l’estudi estava fent un procés de dol i, mentre cantava en català, la lletra va agafar molta transcendència i em va ajudar a fer un tancament emocional d’un tema que tenia pendent. Al final vaig adonar-me que allò era molt més guai que fer una rima fàcil. És una sensació que m’agradaria tenir molt més sovint, i per això vull aprendre a escriure en català, fer-ho el millor que pugui i de la manera que més m’agradi. La veritat és que he acabat més content de les lletres.
El teu avi també ha tingut un paper important al disc. Què creus que et diria si fos viu?
No ho sé, perquè no era gaire musical. Tot i que escoltava algunes coses, estava construït diferent. Però el que sempre m’han dit, i també em deia ell quan era viu, és que quan faig música i en parlo se’m veu content. I això ho tinc molt present. El fet que els altres puguin detectar que estic content i que aquesta felicitat també se’ls encomani vol dir que he de continuar fent música.
I a la teva àvia, que surt al clip d’“Omega de vile” amb gravacions casolanes del teu avi, ja li has posat les cançons?
Sí, li he ensenyat el disc i li he explicat d’on ve alguna de les cançons. Em diu que li costa d’escoltar, perquè li remou emocions, i també li costa veure els vídeos de quan era jove, perquè de vegades en lloc de parlar de la música, es veu als vídeos i es desubica.
Se la veu una dona moderna. No vindrà pas d’ella la influència de la música nord-americana dels anys cinquanta i seixanta?
No, no ve pas d’ella, no t’enganyaré. Però per la manera com me l’explicava la meva mare i també pel que he conversat amb ella, sé que l’àvia era una dona molt moderna per l’època. És una persona estoica, que entén perfectament la vida que li ha tocat i l’accepta. Potser li hauria agradat un altre tipus de vida, però a la vegada està contenta amb el que té. És una àvia poc clàssica.
Trobar i revisar aquestes cintes de Super8 t’ha canviat la percepció dels teus avis?
A les imatges, de sobte, m’he adonat de com es vestien, els llocs on anaven, quins viatges feien... i aleshores he estat més conscient de com era la seva vida. Realment no els havia percebut mai així, ni tampoc imaginava la seva vida abans de tenir la meva mare, ni abans de ser els meus avis. Em va fer molta il·lusió trobar-les.
Són imatges mudes, a les quals tu has posat música al cap de molts anys. Com t’has imaginat la banda sonora?
M’hauria agradat saber quina era la banda sonora real d’aquelles imatges enregistrades en cintes de Super8, fins i tot em fa una mica de vergonya haver-hi posat jo ara la meva música. Però, deixant les meves vergonyes a part, m’agradaria molt penjar tots els arxius i compondre’n la música corresponent.
.jpg)
